Emili Sempere. LA TERRA CUITA, ART I ARQUITECTURA DEL SEGLE XX


La  terra cuita, art i arquitectura del segle XIX
Emili Sempere

Més important que els fets són les causes i les seves  conseqüències.

Per comprendre les coses cal saber com comencen
                                                                                Polibio (1) Historiae.

Existeix un període de l’arquitectura catalana que es troba escassament estudiat, no obstant, és de suma importància saber quins són el motius “el com i el què”, de com sorgeix i es desenvolupa aquest moviment artístic tan peculiar com és la terra cuita (terracota) aplicada en l’arquitectura de façanes.

Els moviments artístics, no sorgeixen esporàdicament, sinó que són juxtaposicions dels anteriors, o sigui, són etapes sincròniques que no trenquen un cicle amb el passat, més aviat, se superposen i es renoven constantment. Si a Catalunya al segle XIX, sorgeix la moda de l’ornamentació de façanes en ceràmica, és degut a que abans, ja existia la tradició de la decoració del esgrafiat. De manera que, l’esgrafiat progressivament es substitueix per l’ornamentació de la terra cuita que és més consistent que l’estuc esgrafiat. Gràcies a aquesta tradició vuitcentista, actualment Catalunya compta amb una quantitat d’obres d’art que cal considerar úniques al món. És, gracies a la tradició de revestir les façanes que els grans genis de l’arquitectura modernista com Domènech i Montaner, Gaudí, Puig i Cadafalch i Jujol, entre altres, no dubten decorar els edificis més emblemàtics amb les rajoles policromades. O sigui, segueixen aplicant la ceràmica, aquesta vegada, amb l’esperit de renovació modernista, que tanmateix és molt peculiar al món.

L’Urbanisme. Durant el segle XIX, Catalunya experimenta el major creixement industrial i econòmic de la península, comporta un canvi radical de sistema de vida i demogràfic. Com exponent més immediat d’aquest fenomen es troba l’urbanisme de Barcelona. Cal tenir present que, fins 1854, no es procedeix a l’enderroc de les muralles, sota la consigna Abajo las murallas!!! que finalitza el 1873. Aleshores, la ciutadania vivia com des de l’Edat Mitjana, al casc de Ciutat Vella. El canvi, obeeix a una sèrie de circumstàncies socioeconòmiques, com ara: la industrialització i l’encaix del pla urbanístic d’Ildefons Cerdà, l’Eixample de 1860.

L’Arquitectura. A Barcelona, com per la major part de Catalunya, l’obra de ceràmica, “el totxo”, no es gaire habitual. És a principis del segle XIX que s’imposa definitivament. Les tècniques de construcció tradicionals, empraven la pedra per als fonaments i planta baixa, mentre l’estructura de les plantes superiors era de <tapiera>, murs gruixuts encofrats de  terra premsada; el maó i el totxo de ceràmica es reservava per a la separació d’embans i en la coberta del terrat o la teula al teulat. El fet de suplantar la tapiera per l’obra de ceràmica, es deu, a la necessitat de construcció d’immobles de quatre i cinc plantes o més alçada, amb el propòsit de guanyar espais, aconseguir estructures lleugeres i obtenir grans espais industrials. Tanmateix, la ceràmica, abarateix considerablement els costos i aporta rapidesa; quan s’opta pel canvi, cal tenir present que un sol paleta pot arribar a col·locar uns 500 totxos diaris. És per aquest motiu que, en pocs anys, el paisatge urbà es poblà d’edificis de pisos, fàbriques i infraestructures de ferrocarril, carreteres i viaductes, on el totxo es féu imprescindible. Tot aquest moviment,  s’experimenta a nivell de tota Europa, i en particular a Anglaterra durant l’època victoriana i el revival del neoclassicisme i historicisme als Països Baixos, països on la pedra escasseja i el ciment pòrtland encara no existia: la ceràmica es converteix en el màxim protagonisme  de l’arquitectura vuitcentista. Quan viatgem pels països centre europeus i nòrdics, ens adonem dels magnífics i monumentals edificis d’obra vista: hospitals, estacions de ferrocarril, ajuntaments i palaus, entre altres.  Sens dubte aquest moviment regenerador no passa desapercebut per els arquitectes i artistes catalans, ho testifica l’Exposició Universal del 1888, amb edificis com l’Arc del Triomf, el Castell dels Tres Dragons, la casa del carrer Carolines de Gaudí i el Gran Hotel Internacional, de l’arquitecte Domènech i Montaner, de mil places al Passeig de Colom, construït amb el temps rècord de tres mesos, tot ell amb totxos i ex profés per la efemèride.


Real Academia de Ciencies i Arts

Les Fàbriques. Per poder cobrir la creixent demanda interior com l’exportació del país de ceràmica, les terrisseries tradicionals de Barcelona per manca d’espai, es veuen obligades a mudar-se a l’extraradi: les Corts, Sans, Montjuic, Esplugues i sobre tot a L’Hospitalet, on es concentren unes 50 bòviles i fàbriques. Algunes de molt importants, amb més de 100 treballadors, que ja disposaven de maquinària industrial i d’energia a vapor. Per donar a l’abast, posseïen de dos a quatre forns, que permetien produir milers de tones d’obra setmanal. Les empreses més reputades eren: Antonés, Barrella, Jacint Figueras, Romeu Escofet, Josep Boada, Rosals, Cosme Toda, Batllori, Cucurny i Oliveras, Pujol i Bausis. Cal tenir presents, els edificis de l’Eixample barceloní, encara que no ho sembli, perquè les façanes estan arrebossades, no obstant estan construïts, tan l’exterior com l’interior i terrats amb totxo massís, maó, rajoles i toves. També els terres del pisos eren de rajoles premsades de diversos colors. Producció es pot estimar en milions de peces anuals.

Terra cuita.  D’etimologia  del llatí terra cocta, es transforma a l’italià terracota, significa escultura de terra cuita. Material de color vermell sense envernissar, aplicat a elements ornamentals com ara: grans escultures públiques, fonts de jardí, testos, balustres i altres. Però en aquest cas en concret, el que ens interessa són les terracotes aplicades a les façanes com a element decoratiu. La tècnica de producció de la terra cuita, consisteix en la tècnica del motllo de guix. L’escultor modela l’original sobre el que s’extreu el motllo (negatiu), que es reomple amb argila per premuda i una vegada desemmotllat s’obté la peça (positiu) i es cou. Una vegada produïda la terra cuita, aquesta s’aplica dintre de l’arrebossat o sobreposada a la façana. Les primeres terra cuites de Barcelona, es troben en els edificis de la primera meitat de segle, al voltant del Barri Gòtic, en el Raval i les Rambles. Can Xifré (7 Portes), sembla ser un dels primers, construït el 1840 i el més emblemàtic, pels plafons dels putti, els medallons dels descobridors d’Amèrica -ja que Xifré era un indiano-, capitells, i sobre tot el conjunt escultòric del fris central. També en trobem al Teatre Principal, construït al 1847 i a la Plaça Reial de 1859, com molts altres edificis de La Rambla, el carrer Ferran i voltants.

L’art de la terracota. El segle XIX, es considera l’època daurada de l’escultura en general, es posa de moda, se n’executen de marbre, pedra, bronze, ferro, fusta i sobretot en ceràmica. Per aquest motiu sorgeix una generació important d’escultors, alguns del quals foren a estudiar a l’Escola de Nobles Arts de Roma, pensionats per l’Escola Gratuïta de Disseny (1775), i l’Escola d’Arts Nobles “Llotja” (1800), de Barcelona. Damià Campeny arriba a Roma el 1834, com Pelegrí Clavé, Francesc Cerdà, Lluis Vermell,  Antoni Solà i Arnau Bellalta, per posteriorment exercir de mestres de modelat a les escoles d’art. Igualment a Barcelona, s’hi trobaven escultors italians entre ells Fatigali i Pero Perozzini. Els escultors, per guanyar-se la vida, treballaven indistintament en diversos taller i fàbriques, com amb tota mena d’escultures: pessebres, imatges religioses, funeràries, monuments públics, bustos per encàrrec i evidentment a les fàbriques especialitzades en terracota, como ara: Josep Antonés, Casa Massana, Tarrés i Ribaiga, Escofet i a Sabadell Josep Escaiola.


Can Xifré

Can Xifré. Robert Cabeza. Dibuix sobre paper Canson.

Mas Ricart. Dels molts edificis que he vist amb terra cuita, el més espectacular, artístic, interessant i monumental, sense cap dubte és el Mas Ricart. No es troba a Barcelona, sinó a La Plana de Vic, a la Masia de Can Ricart, localitat de Malla. Es tracta d’una masia construïda entorn al 1860, del que cal destacar la façana excepcional, tota ella revestida per centenars de peces de terracota esculpides magistralment i en un relleu profund perfecte, ens ve a indicar que les peces foren produïdes en una de les millors fàbriques i exclusivament per a l’ocasió, ja que he trobat peces similar però no iguals. L’edifici, consta de planta baixa i dues superiors. Com es pot observar cadascuna conté una immensa galeria, dividida per 6 columnes, amb 14 arcades geminades apuntades, d’estil neogòtic, totes revestides de dalt a baix. Entre les dues plantes, dues balustrades corregudes admirables. Però, per si no fos suficient, la part superior de l’edifici es troba rematada per un fris amb plafons de festonat. Sobre el fris, una doble cornisa composta per quantitat de peces, a més sostingudes per mènsules. Sobre tot aquest aparell d’obra, encara sobresurt una tercera balustrada que remata l’edifici. Com si es tractés d’una diadema al centre, sobresurt a mode de frontispici amb escultures mitològiques: dos lleons alats, envoltats de fulles d’acant i un floró central. A més a més, a cada extrem lateral, es troben dos baixos relleus amb personatges i al·legories medievals. Tant mateix, per rematar els panys de paret laterals de les cantonades, quatre plafons en franja vertical, representatius de motius populars, amb referències als treballs del camp: eines i estris.






                   

Tot aquest meravellós conjunt de Mas Ricart a grosso modo conté prop d’un miler de peces de tota mida i formes: 200 balustres i unes altres tantes peces a les arcades; vora 100 mènsules, 22 medallons grans, 16 florons, 24 arcades, 200 peces a les cornises; 15 plafons rectangulars al llar del fris, 25 capitells, 230 balustres, 4 baix relleus, etc. Si s’observa amb minuciositat el conjunt escultòric, es fàcil d’imaginar la complexitat d’obra i d’estudis que calgué executar: plànols, dibuixos, maquetes, croquis, escultures, motllos, terracotes. Per efectuar aquesta sublim obra d’art, es precisava tantmateix, de tot un equip dels millor professionals, com ara arquitecte, dibuixant, escultors, modelistes i paletes. Per poder obtenir els múltiples motius decoratius, era precís consultar quantitat de gravats, llibres d’art i arquitectura. El muntatge d’aquest trencaclosques a la façana, també deuria ser tot un espectacle, fins arribar a encabir a la perfecció aquests centenars de peces, portades a l’obra prefabricades i col·locar-les en aquelles altures.

Sí rica és l’ornamentació, no ho és menys la d’estils i la simbologia representada; des del neoclàssic, l’historicista, naturalista i realista, propis de l’època, acompanyats de referències mitològiques, com les al·legories significatives del barroc. Es realment paradigmàtic, que una obra d’art monumental com aquesta, fins ara, ha pogut passar desapercebuda per historiadors i crítics d’art, així com pels ceramòlegs.

Material i història que tractarem d’estudiar més abastament: la família encarregà l’obra, els possibles artistes, la fàbrica i la simbologia de cadascun dels motius representats.

Bibliografia:
Armand Tabernero i Emili Sempere.  La terra cuita arquitectònica protagonista ornamental de l’arquitectura a la ciutat de Barcelona. Terrart (nº44), Ed. ACC, Barcelona.
Jordi Pablo, “Sentit”. 1986. Terres Cuites: La producció ceràmica L’Hospitalet i el seu entorn. Museu d’Història de l’Hospitalet.
Carlos Cid Priego. 1998. La vida y la obra del escultor neoclasico Damià Campeny i Estrany. Biblioteca de Catalunya-Caixa Laietana, Barcelona-Mataró.
Judit Subirachs i Burgaya. 1994. L’escultura del segle XIX a Catalunya. Publicacions Abadia de Montserrat. Biblioteca Abad Oliva. Barcelona.
Feliu Elias. 1928. Escultura moderna. Editorial Barc