EL MAMET

   MAMET. Atuell de dipòsit tancat, per beure vi al camp, propi de la zona nord-est del Principat. A la Bisbal, a darreria del segle XVIII, tenia pom central, del qual sortia un reforç cap al galet i, molt sovint, una ansa cap al tarot; el 1944 presentava un reforç cap al galet i un altre cap el tarot (Violant i Simorra. Art Popular Decoratiu a Catalunya.1948). A Olot, el càntir de Santa Pau (Museu Etnològic de Barcelona) presenta una ansa entre pom i galet i una altra sota el tarot. Al segle XVIII era d’implantació més extensa, ja que, entre el lot de peces de 1720 trobat a les voltes de l’hospital de la Santa Creu de Barcelona, hi ha un atuell similar, de rebuig de cuita, amb la base llimada que forma repeu anular.

   Aquesta és la descripció que fa Joan Santanach i Soler d’aquest singular atuell de la terrissa catalana en l’obra “Ceràmica comuna d’època moderna” que apareixia dins de les Monografies d’arqueologia medieval i postmedieval de la UB.

   Amb aquesta introducció començava l’article que vaig iniciar mesos enrere sobre aquesta singular peça de la terrissa catalana, un atuell que sempre m’ha fascinat per les seves peculiars i elegants formes, que gaudeixen d’una perfecta harmonia amb la seva funcionalitat. Com passa poques vegades en la terrissa, la seva producció artesanal no queda gens lluny de la creació artística. 

   A l´hora de treballar el text i buscar documentació més exhaustiva vaig recórrer, una vegada més, a l’amic Joan Santanach i Soler qui, amb entusiasme, va estar encantat de participar en aquest article. A mesura que s’anava desenvolupant la feina tenia cada vegada més clar què l’autoria d’aquesta extensa investigació era absolutament seva.

   Poc més podrem dir sobre el mamet un cop finalitzades totes les entregues d’aquest treball de recerca.  

   Robert Cabeza. Octubre de 2016

EL MAMET (I ALTRES ATUELLS PER A BEURE VI A GALET AL TREBALL). Primera part

Joan SANTANACH i SOLER

PLANIFICACIÓ GENERAL DEL TREBALL

   Qui s'hagi interessat una mica per la terrissa catalana, possiblement ha sentit parlar del mamet; és probable, però, que no tingui gaire clar quina funció tenia. Quant al públic en general, segurament molts possibles lectors no en deuen haver sentit parlar mai i quedaran sorpresos per la diversitat de coneixements que el seu estudi comporta. Aquests són l'interès i l'encant dels estudis ceràmics.

  Volem parlar, doncs, de: 

- què és un mamet, 

- de l´ús que se'n feia,

- del seu origen,  

- de les característiques que, ja fa segles, tingué a la Catalunya centre-oriental,  

- de les que va tenir al nord-est del Principat fins fa un segle o poca cosa més, amb dues modalitats ben definides, 

- i, finalment, de les diverses reproduccions que n'han estat fetes. 

   L'amic Robert Cabeza va imaginar aquest treball com dedicat al mamet. Tot i mantenir aquesta idea, com que Ramon Violant i autors posteriors a ell parlen alhora de tres atuells usats pels pagesos en treballar al camp (mamet, barral i barralina), en aquest repàs hem d'incloure certs esments sobre barral i barralina (i, doncs, sobre botija i pitxell); altrament, és imprescindible comentar alguns aspectes del barral, perquè, com veurem, el mamet és una evolució funcional de barrals de mida relativament petita i, a més, en certs casos, s'hi ha mantingut lingüísticament relacionat. El programa que acabem de detallar haurà de tenir, doncs, alguna ramificació.  

   

PRIMER CAPÍTOL: PERÒ... QUÈ ÉS UN MAMET?

   El 2013, a Amics de la terrissa, Robert Cabeza s'ocupà del doll (Cabeza 2013). Aquest va tenir la sort de ser ben viu al Cadaqués del primer quart del segle XX, cosa que va atreure l'atenció dels primers turistes, gent de cert nivell intel·lectual, que se n'emportaren a Barcelona, on adquirí prestigi entre decoradors i col·leccionistes de ceràmica; tot i que aquests es dedicaven quasi exclusivament a la pisa (llavors amb molt més prestigi que la terrissa, a Catalunya i arreu), acollien, per motius estètics, alguns atuells de terrissa: aiguamans, dolls, beneiteres i poca cosa més. 

   Doncs el mamet és un atuell igual de vistós i, en general, d'estètic que el doll. Però, com veurem, va tenir la desgràcia d'arribar al segle XX quasi desaparegut, especialment en localitats costaneres que atragueren els primers turistes, cosa que li féu impossible ser tingut en compte per cap visitant ni per cap “capriciós”, com deia el terrisser de Figueres Josep M. Cortada.

   Algunes definicions de mamet han estat recollides per Joan Rosal en el seu molt bon treball digital Índex analític d’esments sobre ceràmica catalana a les fonts escrites (Rosal 2013 LZ: 53), bé completes, bé fragmentàries o només citades. Convé, però, que el present treball, dedicat al mamet, inclogui el màxim nombre de definicions possible, sempre completes i dins del seu context, ja que només així podrem establir, de manera general, la seva forma i el seu ús. Fem, doncs, un repàs per ordre cronològic de publicació i d'autors. Com hem explicat, hi hem d'incloure esments sobre el barral i la barralina. Observeu com, amb el temps i malgrat vacil·lacions, s'han anat perfilant les característiques formals i funcionals del mamet:

1) ONOFRE POU

   El 1580, Onofre Pou publicà la segona edició del Thesaurus puerilis, un diccionari català-llatí, on llegim: “Barral, o flasco, o brocal, o pinta per tenir vi. Oenophorum, lagena, laguncula.” (Pou 1580: 13r). Deixà clar que l'ús era per a vi; quant a la forma, era de coll estret (com el brocal i el flasco o flascó); i, pel que fa al material de què estava fet sembla que podia ser vidre o ceràmica: el brocal és de vidre, el flascó, de vidre, ceràmica o metall, i la pinta (mesura de líquids) devia de ser de ceràmica o, més rarament, de metall. Curiosament, la “pinta” és una mesura que no sembla haver existit als Països Catalans, ja que no apareix a Alsina i altres 1990; en països anglosaxons, varia a l'entorn del mig litre i, en alguns llocs d'Espanya, era mig “azumbre”, és a dir, un litre, si fa no fa (DRAE: pinta, azumbre).  

2) PERE LABÈRNIA

   El 1839, el diccionari de Pere Labèrnia ens ofereix “barral: Flasco, ampolla capás de una arroba”; i també “barraló: especie de carretell [de fusta, doncs] que fa la quarta part de una càrrega” i “barraloner: qui porta lo vi ab barralons” (Labèrnia 1839-1840). La “rova o arrova” era una mesura de capacitat variable per localitats i per substàncies (oli o vi) entre 11 i 14,4 litres, i també una mesura de pes; el “barraló” ho era de capacitat per a líquids, especialment vi, de 32 porrons, uns 32 litres, per bé que variable segons localitats (Alsina i altres 1990: 122 i 227-229). Per a Labèrnia, doncs, el barral era un atuell de vidre o ceràmica, amb coll estret, d'entre 11 i 14,4 litres, i es devia usar per a vi i/o oli; i el paradoxalment més gran barraló era de fusta, per a vi.

3) MARIÀ AGUILÓ

   Marià Aguiló (1825-1897) nasqué a Mallorca. A partir de 1844, en què inicià Dret a Barcelona, es relacionà amb intel·lectuals adscrits, com ell mateix, a la Renaixença. Tot treballant de bibliotecari, fou escriptor i editor. Des de l'època d'estudiant i fins que morí, féu recerca lexicogràfica, bibliogràfica i folklòrica per tots els Països Catalans, cosa que generà un alt nombre de fitxes, de les quals, en vida de l'autor, només fou publicada una petita part de les de contingut folklòric. La primera tasca de les Oficines lexicogràfiques quan, el 1912, l'Institut d'Estudis Catalans les fundà, fou la publicació de les fitxes lèxiques d'Aguiló. Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu s'encarregaren de la difícil tasca d'ordenar-les alfabèticament, agrupar-les quan n'hi havia diverses sobre una mateixa accepció, cercar les referències bibliogràfiques quan les cites no en tenien, reescriure-les quan eren simples apunts de treball, suprimir errors evidents... El resultat fou el Diccionari Aguiló, avui encara ben útil.

   D'interès per al present tema, hi trobem diverses referències bibliogràfiques del segle XV sobre barrals de vidre, metall o fusta, i les definicions:

  - “barral: [...] espècie de porró per a beure el vi [barral català (València)].”

  - “barraló: mesura de vi de 32 porrons [...]; “barrilet, carretell (Igualada).”

  - “barraloner: aprenent de taverner, que porta per les cases els barralons i mitjos barralons.” (Aguiló 1915-1934).

4) MARIÀ BURGUÈS

   Marià Burguès (Sabadell 1851-1932) fou terrisser i també ceramista creatiu. De nobles ideals i vida atzarosa, aprengué l'ofici a casa seva i el millorà a Mataró, i també a Tuïr i Coïmbra (llocs on anà per no incorporar-se a l'exèrcit espanyol), així com a Muel i Manises. Des de 1876, treballà a Sabadell amb èxit progressiu que el portà a obrir botigues a Sabadell i a Barcelona. Problemes econòmics i polítics l'obligaren a residir a la Bisbal de 1903 a 1910, en què tornà a Sabadell. Però desgràcies familiars i la persistent incertesa econòmica el feren marxar a Caldes de Montbui el 1917. Dos anys després, amb ajuda d'amics, pogué establir-se novament a Sabadell (Casamartina 1993: 13-49). 

   Aquest pelegrinatge terrisser li proporcionà un gran bagatge tècnic, així com l'evidència que les formes locals, a més d'estar influïdes per la funció i l'entorn social, són determinades per les característiques plàstiques de l'argila de cada lloc. El 1925, publicà un llibret en què exposà les seves teories sobre les argiles i féu referències més o menys llargues a les tècniques i la producció dels centres on havia treballat i, menys, d'altres de catalans de què tenia referència. Acompanyà l'estudi de cada centre d'una làmina amb dibuixos de múltiples atuells, molts amb el nom local corresponent. Tot plegat conforma el primer llibre sobre terrissa catalana, on el relat de les experiències viscudes és un testimoni únic del treball en obradors d'aquests centres durant les quatre darreres dècades del segle XIX i la primera del XX. 

   En cap dels centres comentats esmenta la producció de mamets (ni de barrals i barralines), cosa que segurament indica que a l'època d'estada de Burguès a la Bisbal, tant allà com a Quart la producció de dits atuells ja era, com a mínim, escadussera (Burguès 1925: 31-33 i 40-44).    

5) ANTONIA M. ALCOVER

   Antoni Maria Alcover (1862-1932), des de jove i potser a causa del seu origen camperol, se sentí atret per la riquesa lingüística i literària popular. En aquest darrer camp, recollí, de poble en poble de la seva Mallorca natal, més de quatre-centes rondalles, les primeres de les quals es publicaren el 1886. En el camp de la llengua, el 1901 difongué una Lletra de convit a col·laborar en un amplíssim diccionari de mots catalans, antics i moderns, que abracés tot el nostre domini lingüístic; en ser vicari general de Mallorca, pogué obtenir bona resposta, sobretot dels amplis sectors catòlics de l'illa; de seguida, el seu treball de camp per tots els Països Catalans eixamplà molt el suport al projecte. El Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que presidí a Barcelona el 1906, comptà amb 3000 congressistes i l'adhesió de la majoria de lingüistes europeus de l'època. Aquests contactes el feren adonar de la seva manca de preparació filològica, que solucionà en part amb estades en diversos països d'Europa. El 1911, fou elegit president de la Secció Filològica de l'IEC, acabada de constituir. No obstant això, trencà amb l'Institut el 1918, sobretot per divergències tècniques i ortogràfiques. Alcover, ja amb 90.000 fitxes, continuà l'elaboració del diccionari amb un nou equip, l'element més actiu del qual fou Francesc de B. Moll (1903-1981), persona que es preparà adequadament; la feina d'aquest equip aconseguí augmentar el nombre de fitxes fins a més de tres milions. La redacció definitiva fou iniciada el 1924. El primer volum quedà enllestit el 1930. A partir de la mort d'Alcover, la redacció i l'edició dels volums restants (el desè i darrer aparegué el 1962), així com les seves reedicions i actualitzacions, esdevingueren responsabilitat única de Moll.

   Pel que fa al tema en qüestió, interessen les entrades següents (DCVB):

  - “Mamet. Atuell de terrissa, de forma semblant a un càntir, però amb un sol broc i prim, que serveix per a beure vi a galet (Empordà). Sembla derivat dim[inutiu] de mam.” Presenta error en el nombre de brocs, que sempre són dos, un d'omplir i un de beure. La possible etimologia es referiria a la tercera accepció de “mam: iròn[nicament] beguda alcohòlica.”

  - “Barraló. Bóta petita per a traginar vi”, i també mesura de vi de 32 porrons.

  - “Barraloner. Qui tragina vi en barralons”. 

  - “Barral. Recipient per a líquids, les formes i matèria del qual varien segons les comarques.” Hi ha deu accepcions, entre les quals la de mesura per a líquids i diverses sobre atuells de diferents materials: vidre (ampolla a Mallorca, porró a Tortosa, Calaceit, Morella, Benassal), fusta (càntir per a aigua o vi, mena de portadora per a transportar oli, vi, fems...) i terrissa. Aquestes darreres són dues:

      - “Espècie de càntir de terrissa negra, que no té brocs, sinó un coll i dues anses (Empordà, Olot).” S'ha de referir a un barral negre, habitualment de la Bisbal o Quart, en forma d'ampolla o garrafa, de què parlarem poc més avall (ho il·lustra amb la nostra fig. 1).

Fig. 1. Barral (de terrissa negra). Mot enregistrat a l'Empordà i a Olot pel DCVB, 

correspon al significat estàndard del vocable, tant en obra negra com en obra envernissada. Il·lustració del DCVB.

      - “El càntir de forma més corrent, que consisteix en un recipient de terrissa que en la part superior té una ansa i dos brocs de diferent gruixa (Fraga)” (ho acompanya de la nostra fig. 2). 

Fig. 2. Barral. Fraga (tipus càntir o silló: significat local del mot enregistrat pel DCVB). Il·lustració del DCVB.

   Encara que sigui apartar-nos momentàniament del tema que ens ocupa, val la pena parlar de l'ús del mot barral a Fraga, ja que el concepte del DCVB no ha estat mai comentat en escrits sobre ceràmica. A Fraga, barral és, sobretot, el nom local del cànter amb galet, per a aigua, estàndard “canterella”, com nosaltres vam comentar fa anys (Santanach 1998: 239-240), citant María Isabel Álvaro (Álvaro 1980: 110-122). A Fraga, aquesta investigadora féu un treball de camp ampli, parlant amb els dos canterers que hi quedaven (Josep Arellano i Artur Margalló, que marxà a Nicaragua poc abans de l'aparició del llibre) i emprant el català (“fragatino”, en diu) en transcriure els noms tècnics locals usats a les cantereries (cosa que, llastimosament, no va fer en altres centres de la Franja); hi trobà diverses variants de barral (fig. 3), però no li parlaren de càntirs amb ansa superior, broc i galet. 

Fig. 3. Barral (en aquest cas, barral de mont). Fraga (tipus canterella: significat local més habitual del mot). 

Col·lecció Santanach Suñol, núm. C-303.

Fig. 4. Silló. Lleida, 1901-1930. The Hispanic Society of America, Nova York, núm. E1024. 
Il·lustració d'Hispanic Society 1930.

   No obstant això, i malgrat la situació molt occidental de la localitat, hi podria haver existit una fabricació més o menys antiga d'aquest tipus d'atuell, com a la propera Lleida, on se l'anomena “silló” i on se'n feien almenys a finals del segle XVII i molt principis del XVIII (Loriente i Oliver 1992: 206 i làm. VII-43 a 45), així com cert temps abans de 1930, en què a Nova York fou publicat un silló de Lleida “del segle XX” (la nostra fig. 4; Hispanic Society 1930), i el 1944, quan hi anà Ramon Violant (la nostra fig. 5; Violant 1940-1953). Això podria explicar la presència a Fraga, a la primeria del XX, d'aquest barral en forma de càntir o silló que apareix al DCVB (fig. 2) i que també sembla esmentar Griera (“càntir petit”), com veurem de seguida. En tot cas, quan Margalló va tornar de Nicaragua, el 1999 o poc abans, obrí de nou la cantereria i hi produí terrissa tradicional molt ben feta, entre la qual càntirs (fig. 6), modelats potser a partir d'algun exemplar vell recuperat pel canterer. Encara que aquests càntirs fets per Margalló tenen certa semblança amb els darrers sillons fets a Lleida, el nom que els donà, “càntir de Lleida” (i no pas “barral de Lleida” o “silló –o selló– de Lleida”) no sembla gens tradicional. 

Fig. 5. Sillons. Josep Roure Merola, Lleida, 1944. Museu Etnològic de Barcelona, núm. MAITP 1539 i 1543.

Fig. 6. “Càntir de Lleida”. Artur Margalló Longan, Fraga, 1999. 
Col·lecció Santanach Suñol, núm. 5873.

   “Selló” és el sinònim occidental del mot oriental “càntir” (d'ansa superior i dos brocs). Havia ocupat una àmplia zona occidental del territori lingüístic català, del Pirineu cap avall (als segles XIV-XV de la Ribagorça a Ribes de Freser, Barcelona i Reus –fins a força avançat el XIV, referit probablement a poal–), sense arribar a les comarques de l'Ebre ni al País Valencià, perquè l'atuell hi fou desconegut fins al segle XIX. Poc a poc, “càntir” guanyà terreny a “selló” des de l'est (amb presència temporal també de “cànter clos” als segles XVI i XVII a Barcelona i Reus), alhora que el seu derivat “silló” ho feia des del sud. A grans trets, es pot dir que “selló” arriba fins al Montsec (però al Pallars Sobirà, “cantre”, i a l'Alt Urgell, ja “càntir”); cap al sud, en terreny del català occidental, domina “silló”, però amb reductes de “selló”: convivència de tots dos a Balaguer, manteniment de “selló” a Vinaixa, la Granja d'Escarp (aiguabarreig del Cinca amb el Segre) i encara una mica més al sud, a l'aiguabarreig del Segre amb l'Ebre (a Mequinensa, doncs); més avall i cap a l'est (Cervera, Conca de Barberà, Baix Camp), “selló” no ha passat a “silló”, però s'ha orientalitzat, en fer la e neutra (amb correccions, de Santanach 1990: 41, nota 102 i Santanach 1998: 240; DCVB; Coromines 1980-1991). 

   Hem exposat tot això perquè, en un treball de camp fet al Baix Cinca el 2007, Josep Reñé (Reñé 2007) ha trobat “selló: cànter (Mequinensa)” i “barral: objecte de ceràmica usat per beure, té dos orificis: un de més gros per posar-hi l'aigua i un galet petit per on es beu (Fraga, Miralsot, Vilella); selló [no diu on es produeix la sinonímia].” Sovint, lexicògrafs poc versats en terrissa escriuen definicions no gaire entenedores o errònies (us convidem a llegir, per exemple, les de cànter i càntera al normatiu DIEC). Així, en l'obra de Reñé, el selló de Mequinensa no pot ser mai un cànter sinó un càntir d'ansa superior i dos brocs (vistos el DCVB i Coromines). I la primera accepció de barral, en no esmentar cap tipus d'ansa o anses, fa de mal interpretar: es refereix a canterella o a càntir?; no obstant la dificultat, deu referir-se a canterella (com Álvaro, i també Margalló en tornar de Nicaragua), ja que la segona (“selló”) ho fa certament a càntir (com DCVB i, potser, Griera). 

   Per tant, el que es desprèn del treball de Reñé al Baix Cinca és que selló significa càntir d'ansa superior a Mequinensa (és a dir, a l'aiguabarreig del Segre amb l'Ebre, on Coromines ja havia localitzat el límit meridional del mot), mentre que a Fraga (i altres indrets propers) barral significa canterella i, per extensió, càntir.

   Reñé també troba barral significant càntir a la Terra Alta (Bot, Prat de Comte); aquí, la seva defició és ben clara: “recipient de terrissa, amb un broc, un galet i una ansa al mig, usat per beure aigua” (Reñé 2009: 33). D'altra banda, Joan Rosal, en el citat Índex analític, esmenta l'ús de barral amb aquest significat a Fraga i, a més, a la Terra Alta (Bot, Caseres) (Rosal 2013 AK: 106).

   Tanmateix, a Arnes, també a la Terra Alta, el nom local de càntir és barrala (DCVB; Reñé 2009: 33; Rosal 2013 AK: 107).

    

          

6) ANTONI GRIERA 

   Antoni Griera (1887-1973), clergue i filòleg, pensionat per la Mancomunitat de Catalunya a les universitats de Halle i Zuric, el 1913 s’integrà a les Oficines lexicogràfiques de l’IEC, on col·laborà en el “Butlletí de Dialectologia Catalana” i en la recollida de materials dialectals per tot els territoris de parla catalana (1912-1921) per a l'”Atlas lingüístic de Catalunya”, que començà a publicar el 1923. Aviat s'inicià el seu allunyament de l'IEC, amb qui trencà el 1932. El 1933, publicà La casa catalana, recull lèxic sobre la casa i els seu contingut, i, el 1935, començà la publicació del Tresor de la llengua, el darrer volum del qual aparegué el 1947. En ambdues obres, usà els materials aplegats per a l'Atles (pel que fa al lèxic sobre la casa i els seu contingut, el Tresor repeteix –sense la interpretació fonètica–, i també amplia i retalla, el de La casa), tot limitant-se a transcriure l'ingent material col·lectat, a manera de successió de fitxes. Atesa la seva bona formació, resulta incomprensible que, en força entrades, la informació recollida en treball de camp sigui molt coixa, i que, si bé hi ha dades d'interès, en molts casos cal saber-les interpretar i, de vegades, qüestionar-les; a més, hi ha accepcions repetides en una mateixa entrada, dibuixos que no corresponen a cap d'elles... En general, manca criteri i capacitat de síntesi que ajudi a definir els conceptes. Així, publicà: 

  - “Mamets. Atuells de terrissa, de forma semblant al porró. Serveixen per a beure (Llofriu).” (Griera 1935-1947, X: 62). 

  - Del barral, en féu fins a disset accepcions, recuperades en molt diversos llocs; en majoria de fusta (en forma de càntir, per a aigua; de mitja bóta ovalada, com la portadora, per a traginar aigua o fems; de boteta per a portar vi quan es va a fora; per a transportar oli...), però també de vidre (al País Valencià, ja en forma d'ampolla, ja de porró, per a vi) i de terrissa, amb accepcions diferents a cada obra: el 1933, “atuell de terrissa per portar vi (Llofriu, Girona) o aigua a casa (Girona, Cadaqués)” i, el 1935-1947, canvi de la matèria de l'accepció de 1933 (on deia “atuell de terrissa” diu “atuell de fusta”) i afegitó de “càntir petit (Fraga)” i “càntir de forma especial (Ripoll)”. Més amunt hem comentat el cas de Fraga; quant al barral de Ripoll, es deu referir a una mena de mamet, potser semblant a atuells que trobarem a Olot (fig. 29) i a Figueres (fig. 7 i 14).

  - De barraló, sempre de fusta, en publicà cinc accepcions, les quatre primeres de les quals corresponen als conceptes sintetitzats un segle abans per Labèrnia i la cinquena a “càntir de fusta”. La definició de barraloner (“dependent de taverna o de celler, que porta barralons de vi per les cases”) també és com la de Labèrnia.

  - Entrà, també, barralina (“barral petit”), mot recollit a Girona (1933), Cassà de la Selva (1935-1947); (barral i derivats, Griera 1933: 76-77 i 238-239; Griera 1935-1947, II: 81-82).

7) POMPEU FABRA

   Des de la creació de la Secció Filològica de l'IEC, el 1911, i de les seves Oficines lexicogràfiques l'any següent, s'acumularen dades lèxiques amb la intenció de redactar un monumental diccionari de la llengua catalana. El 1923, els membres de la Secció Filològica s'adonaren, d'una banda, que, malgrat la gran quantitat de material acumulat, encara passarien molts anys abans d'acabar la recol·lecció i poder iniciar la redacció d'aquest amplíssim diccionari. I d'una altra, de la necessitat peremptòria de tenir un diccionari normatiu que fixés la llengua perquè els ciutadans la poguessin usar com en qualsevol país normal. Encarregaren, doncs, a Pompeu Fabra, la redacció del Diccionari general de la llengua catalana (DGLC) a partir dels mots ja recollits, traient-ne citacions de textos i no incloent els arcaics ni els dialectals (tot plegat figuraria al gran diccionari en projecte), i sí en canvi, la versió catalana de mots tècnics internacionals necessaris per a l'ús normal de la llengua. Qualsevol dubte sobre definicions o sentits correctes de les paraules fou consultat als altres membres de la Secció Filològica o als especialistes adequats. La primera edició és de 1932. Fou normatiu fins a 1995.

   El DGLC no entra mamet. Quant a barral, diu: “Nom de diferents atuells per a contenir líquids...”, amb tres de les accepcions que ja coneixem (referides només als de fusta). Pel que fa a barraló i barraloner no s'aparta de conceptes expressats més amunt.

   La GEC i el Diccionari GEC repeteixen el DGLC, amb lleus canvis de redacció. També ho fa el DIEC, normatiu des de l'aparició de la seva primera edició, el 1995.

8) JOAN COROMINES

   Una de les principals obres del filòleg Joan Coromines (1905-1997), que ja hem usat més amunt, és un gran diccionari etimològic català, l'aplega de materials per al qual inicià el 1922 i interrompé diverses vegades a causa de la redacció d'altres obres, també fonamentals, especialment un amplíssim i molt útil diccionari etimològic de l'espanyol, i el recull de dades per a l'Onomasticon (paral·lel, en part, al que serví per al diccionari català en qüestió). Aquest és una obra que, a més d'afegir mots no apareguts en lèxics anteriors (dialectals, recollits en els seus amplis treballs de camp, i històrics, pouats en recerques documentals i bibliogràfiques), en repeteix de ja publicats, però molt sovint hi afegeix nous significats, nous complements històrics i tot tipus de dades que recreen l'ambient en què era o és usat cada mot; hi ha, és clar, una gran dedicació a l'etimologia (ampliant i, quan cal, rectificant i fins criticant explicacions publicades anteriorment). Tot plegat fa que moltes de les entrades siguin de lectura no sols amena, sinó també francament divertida. Des que inicià la redacció definitiva del diccionari (força abans de començar-ne la publicació), Coromines comptà amb la col·laboració (que qualifica de decisiva) de Joseph Gulsoy i Max Cahner. Els nou volums de l'obra aparegueren entre 1980 i 1991 (Coromines 1980-1991). Més tard, el filòleg encara publicà l'esmentat Onomasticon Cataloniae, una altra obra monumental.      

   Pel que fa al tema que ens ocupa, hi trobem “barral: recipient per a tenir líquids, vi, aigua o oli”, força documentat des de 1249, que “avui designa recipients per a líquids de diferents formes i diferents matèries segons les comarques”. També barraló i barraloner, amb els significats ja esmentats.

9) RAMON VIOLANT I SIMORRA

   Ramon Violant i Simorra (1903-1956) fou un etnògraf extraordinàriament avançat a la seva època, conservador del Museu d'Indústries i Arts Populars (ara englobat en el Museu Etnogràfic de Barcelona). Deixà molta obra escrita, entre la qual força sobre terrissa, que fou de gran ajuda als que, a la dècada de 1970, passats molts anys de la seva mort, iniciàrem l'estudi sistemàtic de la terrissa del País (Santanach 1996). En aplicar la síntesi etnogràfica als seus treballs, Violant fou qui primer agrupà mamet, barral i barralina. Vegem què digué del tema:  

  

  - En primer lloc, les entrades sobre dits atuells anotades per Violant al seu Diari de camp, amb el preu en pessetes (Violant 1940-1953; Suñol 1993; Suñol 1996):

      - 1943, Figueres, compra a Martí Cortada: “Barral per al vi de 4 quartes. Caigut en desús des de les botelles de pell. El vi agre s'hi fa ranci. 6,-” (fig. 7 i 14); “Barral tipus antic. 4,-” (fig. 8).

Fig. 7. Barral “més modern”. Martí Cortada Porret, Figueres, 1943.Museu Etnològic de Barcelona, 
núm. MAITP 1943-6-21 (1167). Aquarel·la de Ramon Noè, il·lustració de Violant 1948. 
Correspon al de la fig. 14.

 Fig. 8. Barral “antic”. Martí Cortada Porret, Figueres, 1943. Museu Etnològic de Barcelona, 

núm. MAITP 1943-6-66 (1212). Aquarel·la de Ramon Noè, il·lustració de Violant 1948.

      - 1944, la Bisbal, compra d'obra envernissada a la Viuda i fills de Pere Martí, àlies “els Americanos”: “Mamet: mena de càntir per al vi semblant al barral de Figueres. Caigut en desús. Dels terrissers “Americanos”. Nou. 10,-” (fig. 9); compra d'obra negra a Joan Cornellà: “Barral per a dur vi al camp per als treballadors al defora, segadors, etc. En desús fa molts anys 1890. 15,-” (fig. 10 esquerra i 15) i “Barral més petit, íd. 1890. 4,-” (fig. 10 dreta); és important notar que no li comprà cap barralina (consegüentment, Violant no es referí mai a la barralina de la Bisbal). El mamet, juntament amb altres dos atuells, també envernissats i caiguts en desús, apareixen enregistrats pocs dies després del gran conjunt de la Bisbal; sembla com si dos d'ells haguessin estan trobats en algun racó de l'obrador dels Martí (ja que Violant indica “vell” en cadascun d'aquests dos), mentre que el mamet (en què Violant remarca “nou”) devia haver estat reproduït especialment per al Museu, de manera molt acurada, com de seguida veurem que passà a Quart. Quant als dos barrals d'obra negra, tot i estar compresos en l'enregistrament del gran conjunt de la Bisbal, la indicació “en desús fa molts anys 1890” fa també probable una producció de Joan Cornellà especial per al Museu.  

Fig. 9. Mamet. Viuda i fills de Pere Martí, la Bisbal, 1944. Museu Etnològic de Barcelona, 

núm. MAITP 1772. Aquarel·la de Ramon Noè, il·lustració de Violant 1948.

Fig. 10. Barrals d'obra negra. Joan Cornellà Bonadona, la Bisbal, 1944. Museu Etnològic de Barcelona, 
núm. MAITP 1659 i 1660. El de l'esquerra correspon al de la fig. 15. 

      - 1944, Quart, compra d'obra negra a Llorenç Bonadona: “Barralina, de 3 una peça (càntir propi per a vi); és pla perquè els camperols el colgaven al sòl. 1,50” (fig. 11 i 40); “Barral (garrafa) per a vi i vinagre, típic de Quart, de 1 peça (6 litres). 5,-” (fig. 12). Tots dos formen part d'un petit nombre de peces que, no havent-n'hi ja en existència a Quart, foren fetes expressament per al Museu i assentades per Violant al Diari uns dies més tard que les altres comprades a Quart. A diferència de les del primer conjunt, la majoria de les d'aquest segon mostren la inscripció “LBV Quart” incisa a mà, senyal de la voluntat de Llorenç Bonadona Vilagran de signar atuells que recuperà de l'oblit; es tracta de reproduccions molt fidels perquè en recordava bé formes i funcions, i podia ser conscient del que significava fer-les per al Museu.

Fig. 11. Barralina. Llorenç Bonadona Vilagran, Quart, 1944. Museu Etnològic de Barcelona, 

núm. MAITP 1948. Aquarel·la de Ramon Noè, il·lustració de Violant 1948. Vegeu-la també en foto, fig. 40.

Fig. 12. Barral. Llorenç Bonadona Vilagran, Quart, 1944. Museu Etnològic de Barcelona, 
núm. MAITP 1949. Aquarel·la de Ramon Noè, il·lustració de Violant 1948.

   Quant a les expressions “3 una peça” i “de 1 peça”, es refereixen a “peça” com a unitat de compte usada en els centres terrissers de gran volum de comerç. En dues ocasions, nosaltres ens hem estès sobre els significat de “càrrega o carga” com a unitat de compte en la producció i la comercialització de terrissa. Recordem que la “carga” era el nombre d'atuells que teòricament un terrisser havia de fer en un dia, i també servia per regular-ne la comercialització; estava formada per un nombre de “peces” variable segons llocs i èpoques. La “peça” estava constituïda per un nombre variable d'atuells, nombre que, simplificant, es pot dir que era inversament proporcional a la mida de dits atuells: quant més grans, menys en cabien en una peça; n'hi havia de tan grans que havien de constituir una peça sencera o, fins i tot, més d'una (Santanach 2003: 34, nota 126; Santanach 2015a: apartat de distribució de la terrissa "à taches noires" d'Albisola).

  - El 1948, Violant, en parlar de la producció de diversos centres, publicà, entre la de la Bisbal, "barrals i mamets (en desús)” i, entre la de Quart, “el barral i el mamet o barralina, peces caigudes en desús de fa molts anys” (Violant 1948: 109-110; ed. 1976 i 1980: 140-141).  

   En el mateix treball, en parlar de característiques i funcions dels atuells, fou més explícit: “Antany, quan, per anar al camp, encara no s'havia estès l'ús de la bóta de pell per a contenir i beure vi, a les comarques orientals empraven atuells de terrissa; tals són els barrals de 6 o més litres de cabuda, de base ampla i un xic bombats fins a acabar en un coll molt estret i curt, de línies clàssiques mediterrànies [de fet, en forma de garrafa], que trobem caiguts en desús a Quart i a la Bisbal, elaborats amb la tècnica fumada [es refereix als tres comprats el 1944, els únics que conegué fins a 1953, en què en comprà un de Quart, antic, a Santa Llogaia del Terri –fig. 13–], els quals eren emprats per a dur el vi al camp, i a Quart, a més, per a conservar vinagre [fig. 12]. I per a beure, a tall de bóta o cantimplora, empraven barrals, barralines o mamets, més petits [que els barrals negres de 6 litres o més, de què acaba de parlar], en forma de càntir d'aigua, per bé que a Figueres, al costat d'aquest tipus de barral tan bonic de forma i de decorat [es refereix al barral “més modern” de Figueres comprat el 1943, l'únic d'aquest tipus que conegué, fig. 7 i 14], n'empraven un altre de més antic [l'altre comprat el 1943, també l'únic que conegué d'aquesta tipologia, fig. 8], molt diferent del mamet de la Bisbal [es refereix al que hi comprà el 1944, l'únic mamet que conegué, fig. 9] i de la barralina o mamet de Quart [la comprada el 1944, fig. 11 i 40], en forma d'amforeta amb dues anses [fig. 8], de línies molt escaients, semblant a la botija que antany elaboraven els terrissers de Sabadell [es refereix a la publicada per Burguès 1925: 48; considerava Sabadell extingit poc temps abans]”. (Violant 1948: 121 i làm. XXIV; ed. 1976 i 1980: 157-158; quant a l'extinció de Sabadell, 1948: 107, 1976 i 1980: 138). El text és il·lustrat per figures de la làmina, aquarel·la de Ramon Noè: “2 i 10, barrals, per a beure vi al camp, de Figueres [les nostres 8 i 7]. 3, barralina, per íd., de Quart [la nostra 11]. 8, mamet, per a beure vi al camp, de íd. [per la Bisbal; la nostra 9]. 12, barral, per a emportar-se, antany, vi al camp, i també per a guardar-hi vinagre, de Quart (uns 16 litres) [la nostra 12; els 16 litres és una errata o una confusió amb la cabuda del més gran de la Bisbal, atesos el Diari de camp, el propi text de 1948 i, com veurem de seguida, el de 1950].” 

Fig. 13. Barral. Quart, segle XIX. Museu Etnològic de Barcelona, núm. MAITP 4201. 

  - El 1949, a causa de l'àmbit geogràfic del treball, Violant només va parlar de Figueres: “Una variedad de este recipiente [el porró de vidre] es el barral, que usaban en el Alto Ampurdán, elaborado en Figueras, y que servía para llevar vino al campo antes de introducirse las botijas de cuero, tan populares actualmente.” (Violant 1949: 228 i fig. 7 de la pàg. 227, amb peu a la 659). Com és lògic en publicar-lo com una varietat del porró de vidre, la il·lustració (dibuix d'Ignasi Casasayes, la nostra fig. 14) representa el barral “més modern” (el de la fig. 7): “Barral de barro cocido, para llevarse vino al campo, de Figueras.”

  Fig. 14. Barral “més modern”. Figueres. Dibuix d'Ignasi Casasayes, il·lustració de Violant 1949 

(malgrat la panxa exagerada, correspon al de la fig. 7).

  - El desembre de 1950, Violant donà per enllestit el Vocabulari, treball lexicogràfic sobre terrissa catalana, encara inèdit (Violant 1950). Hi aplegà centenars de mots de fonts diverses, però majoritàriament transmesos pels terrissers amb qui havia contactat durant els treballs de camp realitzats fins llavors; n'hi ha tant de tècnics com de referits a atuells que els havia comprat. Tots ells són avui d'un valor inestimable, mancats només d'una visió global de dades de tot el País, cosa que no era a l'abast de Violant: era un pioner que estava sol (fora d'alguna col·laboració eventual que, quasi sempre, en lloc d'ajudar-lo, l'ajudava a caure –compres extenses sense anotar ni el nom dels atuells, compres repetides en centres on ell ja havia anat...–); treballava per a una administració teòricament favorable però que a la pràctica li restringia enormement els mitjans econòmics mínims (Suñol 1993: 75); es movia per un territori amb carreteres i mitjans de transport tercermundistes, i amb una xarxa telefònica incompleta i envellida (tot plegat eren restes de l'obra de la Mancomunitat de Catalunya); i va morir molt abans d'hora. A més, no comptava amb els mitjans tècnics ni, per descomptat, informàtics, de què avui disposem. Pel que fa al tema que ens ocupa, al Vocabulari trobem: 

      - “Mamet. Mena de càntir propi per a contenir i beure vi en les feines del camp quan encara no s'empraven bótes de cuir. Caigut en desús (la Bisbal [fig. 9], Quart). Vegeu barral, de Figueres, i barralina.” 

      - “Barral. 1. Mena d'ampolla o garrafa proveïda d'anses, de coll elegant i curt, pròpia per a vi i vinagre, de sis litres de cabuda; caiguda en desús. Es considera com “una peça” del jornal dels terrissers de negre (Quart) [fig. 12; Violant indica sis litres perquè així ho anotà a Quart, segons informació de Llorenç Bonadona en comprar-li aquest barral, l'únic d'allà que conegué, com hem dit, fins a 1953; es conserva al Museu Etnològic de Barcelona i, en realitat, fa 11 litres]. 2. la mateixa ampolla, però de setze litres de cabuda, emprada antany per a dur vi a les colles de treballadors del camp: segadors, veremadors, etc. També és de terrissa fumada i fa anys que ha caigut en desús (la Bisbal) [fig. 10 esquerra i 15]. 3. Recipient més petit que els descrits, d'uns quatre litres de cabuda, però dels mateixos material i forma, emprat antany com a botella o botija per a beure el vi la gent camperola (la Bisbal) [fig.10 dreta; la doble accepció a la Bisbal és causada per la diferent funció –a causa de la molt diferent cabuda– dels dos exemplars que Violant en conegué]. 4. Petita amforeta amb dues anses per a portar i beure el vi al defora [fig. 8]. Diuen que el vi agre s'hi tornava ranci [lapsus de Violant; correspon a la 5a accepció, com hem vist al Diari de camp (Violant 1949-1953) i comentarem força més avall] (Figueres). 5. Recipient en forma de petit cantiret de beure aigua [fig. 7 i 14], emprat antany pels camperols per a contenir i beure vi al camp (Figueres).” Veurem que, encara que Violant només en conegué de mida bastant petita, tant de l'un com de l'altre barrals de Figueres n'hi havia de diverses mides. 

      - “Barralina. Mena de cantiret de terra fumada, de forma molt aplatada [fig. 11 i 40], propi per a beure vi a galet, abans de servir-se de les botelles de pell. D'ús entre camperols en general. Caigut en desús. Es considera com a “tres peces” del compte del terrisser (Quart)”. Pel que fa a “tres peces”, Violant interpretà malament el seu propi Diari de camp (Violant 1940-1953), on hem vist que la barralina comprada a Quart era de “3 una peça”, és a dir que en calien tres d'aquesta mida (n'hi havia almenys una de bastant més gran, que Violant no coneixia; ho veurem més avall) per completar 1 peça del compte del terrisser (i, doncs, nou barralines per completar 3 peces), no pas que una sola barralina constituís 3 peces.  

  

  - El darrer comentari relativament extens de Violant sobre aquesta qüestió fou signat el setembre de 1951: “la barralina de Quart, el barral de Figueres i el mamet de La Bisbal són tres varietats del nostre càntir de beure [aigua], amb broc i galet com els demés, i, en canvi, eren destinats a contenir i beure vi, d'ús entre camperols, abans d'estendre's més l'ús de les bótes o botelles de pell.” (Violant 1951: 10; ed. 1981: 119). Noteu que anteriorment Violant sempre havia escrit que aquests atuells s'usaven abans de la introducció de les bótes de pell; aquí relativitza bastant el concepte, “abans d'estendre's més les bótes...”, cosa que ja havia fet el 1950 en l'entrada botija (que citarem més avall) i que suposa una coexistència més o menys llarga d'ambdós materials, terrissa i pell. Hi insistirem en comentar les funcions del mamet.    

  

  - El 1953, l'única referència de Violant sobre aquests atuells és el peu d'una figura representant el barral més gran dels comprats a la Bisbal (el de la fig. 10 esquerra): “barral [per barral] para llevar y contener vino, antaño, en el campo, de La Bisbal (Bajo Ampurdán)” (Violant 1953: 60 i 141, fig. 23-12, dibuix de Ramon Noè, la nostra fig. 15).

   

Fig. 15. Barral d'obra negra. La Bisbal. Dibuix de Ramon Noè, il·lustració de Violant 1953

 (correspon al de l'esquerra de la fig. 10).

   Violant no comprà cap mamet pròpiament dit a Quart (no n'apareixen a Violant 1940-1953 ni se'n conserven al Museu Etnològic de Barcelona), però algú devia comentar-li que de la barralina també se’n deia mamet, perquè a Violant 1948 fa sinònims “barralina” i “mamet” al text, per dues vegades (en parlar de la producció de Quart –pàg. 110– i de les característiques i funcions dels atuells –pàg. 121–), però no al peu de làmina (XXIV, núm. 3), en què només en diu “barralina”, cosa que sembla indicar certa preferència per “barralina” en la sinonímia “barralina/mamet” i que, d'altra banda, si el lector no posa els cinc sentits en llegir el text (força complex, com heu pogut comprovar), pot induir-li l'error de prendre “mamet” i “barralina” com dos atuells diferents d'obra negra de Quart. És cert que Violant 1950 pot ajudar a desfer aquest error, però, com veurem de seguida, també pot generar la mateixa confusió; a més es tracta d'una obra encara no publicada. 

   Trobarem les mateixes sinonímia i preferència en l'obra negra de la Bisbal, on el fundador de l'obrador d'obra negra era originari de Quart (vegeu, força més avall, les aportacions de Joan Rosal a l'obra negra de la Bisbal).  

   A l'entrada mamet de Violant 1950 no hi ha res equivocat, ja que: 

   - la definició és ben precisa i, en no parlar de tipus de cuita ni de formes, és vàlida tant per al mamet de la Bisbal com per a la barralina de Quart comprats el 1944; 

   - la producció d'un atuell dit mamet és certa a la Bisbal (referent al mamet envernissat, ja hem dit que Violant no conegué la barralina de la Bisbal) i a Quart (mamet o barralina d'obra negra); 

   - i és correcte remetre el lector a “barral, de Figueres, i barralina”. 

   Però, una redacció tan telegràfica com la de l'entrada mamet (amb esment, tanmateix, de Quart com a centre productor) obligava que l'entrada barralina (d'obra “fumada” de Quart) de la mateixa publicació comptés amb una referència a la sinonímia “barralina/mamet”. En no fer-ho, pot induir el lector a pensar que el mamet és un atuell produït a Quart (i a la Bisbal), diferenciat de la barralina també produïda a Quart (amb la qual és equiparable: és a dir, coincideixen en ús però no en forma). A més, en aquest cas, no es podria saber si el mamet (pròpiament dit) de Quart era d’obra negra o d’obra roja, perquè l'entrada mamet no ho aclareix i, a més, Violant contactà amb Llorenç Bonadona (terrisser d'obra negra), però també amb Agustí Calvet (terrisser d'obra roja): quin dels dos n'hi parlà? 

   Així, una millor lliçó de l'entrada mamet hauria estat redactar-la amb doble accepció, l'una per a la Bisbal, on s'indiqués que era d'obra envernissada, i l'altra per a Quart, explicant que era d'obra negra i que era sinònim de barralina. De fet, com hem vist, l'entrada barral compta amb cinc accepcions, que comparteixen tipus de cuita o orígens o funcions, mentre que els mamets de la Bisbal i Quart, citats en accepció única al Vocabulari, no comparteixen tipus de cuita.    

   Violant 1951 esmenta succintament el mamet de la Bisbal, el barral de Figueres i la barralina de Quart, equiparables per l'ús i no usa sinonímies ni parla de cap mamet de Quart, però això és ben natural en una obra dedicada al càntir per a aigua, on els atuells per a vi només surten de passada.   

10) JAUME CLAVELL

   A Argentona, amb motiu de la Festa del Càntir, cada any es fa reproduir un model antic diferent de càntir o similar, acompanyat d'un article que s'hi refereix. Fins a 1992, aquests treballs estigueren a càrrec de Jaume Clavell (1914-1997), ànima de dita festa i del Museu del Càntir. En quatre ocasions es referí al tipus de peça que comentem: 1961 (“El mamet de la Bisbal, del segle XVII”), 1963 (“El barral de Figueres”), 1968 (“El mamet bisbalenc, segle XVIII”) i 1978 (“La barralina, de Quart”) (Clavell 1976: 145-146, 148-150, 161-162; Clavell 1978). 

   

  - Reproduïm un fragment de l'article de 1961: “Un dels exemplars [de càntir] (avui en desús) que trobem modelat en diverses formes peculiars d'aquella contrada [es refereix a la Bisbal i, atès el terme que usa, potser al seu entorn] i que havia assolit una destacada projecció dintre l'àmbit empordanès, és el Mamet: atuell aquest, que juntament amb la “barralina” de Quart, i el “barral” de Figueres, havien estat concebuts i destinats a contenir aigua o vi per emportar-se els camperols al camp”. Els altres tres articles expressen el mateix concepte, dur aigua o vi al camp. 

   

  - En l'article de 1963, Clavell indica que, a més de per a dur aigua o vi al camp, també servien per a beure'ls a galet; i a més, que podien portar-se penjats (de l'espatlla, del carro...): “les mostres que han arribat fins a nosaltres, ens mostren l'innegable semblança de tots ells [barral i mamet, ja que poc més amunt ha aclarit que la barralina té “característiques ben diferenciades”], caracteritzats i evidenciant l'enginy en la col·locació de les airoses i elegants anses, destinades al reforçament i protecció del galet de beure i el broc d'omplir i al mateix temps, d'anses per la suspensió.” Sembla quedar implícit que la barralina, que no és sinó un càntir reforçat (vegeu fig. 11 i 40), només amb una ansa, no és adequada per a ser suspesa (almenys a l'espatlla), però sí per a beure a galet, com tots els càntirs.

  - El 1968, en equiparar el mamet a una bóta de cuir (“cal remarcar la seva utilització específica com atuell bóta per beure en el camp”), Clavell reitera el seu ús per a beure a galet (com ha de fer-se amb la bóta) i per a ser penjada (si bé en això darrer complica massa la qüestió, com veurem en parlar de les reproduccions). També parla de l'extensió de la porció envernissada de l'atuell (i, altre cop, complica la qüestió, com veurem en parlar de les funcions del mamet).

   Com que aquestes peces de 1961, 1963 i 1968 són reproduccions, en comentarem les formes en l'apartat corresponent, quan ja haguem exposat les dades necessàries per a entendre-ho. 

   

Fig. 16. Barralina de Quart. Càntir de la festa de sant Domènec de 1978, Argentona.
 Col·lecció Santanach Suñol, núm. C-399. 

  - El 1978, manté que la peça d'aquell any (fig. 16), la barralina s'usava en fer feines al camp; i afegeix que també s'emprava en les del mar. Quant al camp, la fa paral·lela, per funció però no per forma, al barral “més modern” de Figueres i al mamet de la Bisbal. En canvi, pel que fa al mar, estableix un paral·lelisme (excepte en els reforços dels brocs) entre la barralina i els càntirs “xato” (fig. 17) i “xapo” (fig. 18) de la Bisbal, d'obra envernissada, “emprats pels pescadors empordanesos i destinats a reposar damunt de les cobertes de les barques, acomplint sàviament la missió de transportar el preuat líquid enmig del vaivé de les ones, gràcies a la gran base i poca alçària que tenien”. 

Fig. 17. Càntir xato. La Bisbal. Col·lecció Santanach Suñol, núm. C-8918.

Fig. 18. Càntir xapo. La Bisbal. Col·lecció Santanach Suñol, núm. 128.

   El paral·lelisme entre la barralina i el càntir xato (també dit càntir de pescador, de barca o de mariner) és ben clar, fora de les anelles de reforç que uneixen l'ansa amb cadascun dels brocs, característiques de la barralina i inexistents al càntir xato (que Violant no anomena mai càntir de pescador ni càntir de barca, i només una vegada càntir de mariner –a Violant 1951: dibuix de pàg. 6 amb peu a 30, “mariner de la Costa Brava bevent amb el càntir de mariner de la Bisbal”; ed. 1981: 124 i 146, la nostra fig. 19–); en canvi, no sabem trobar el paral·lelisme amb el càntir xapo, menys estable en ser més alt (malgrat disposar d'un pedestal bastant ample); de fet, el 1948, en parlar de la producció de la Bisbal, Violant havia escrit “càntirs xatos (per als mariners), càntirs xapos (per a la casa)”. (Violant 1948: 109; ed. 1976 i 1980: 140). 

Fig. 19. “Mariner de la Costa Brava bevent amb el càntir de mariner [càntir xato] de la Bisbal”. 

Dibuix de Ramon Noè, il·lustració de Violant 1951. 

   D'altra banda, en aquest article de 1978, Clavell repassa i anomena la resta d'obra negra de Quart, entre la qual “els mamets” i “els barrals destinats a guardar vinagre”. A diferència del que hem explicat en parlar de Violant, aquí sí que es tracta d'un mamet –negre– diferenciat de la barralina; és molt probable que l'autor hagués estat víctima del fàcil error que hem explicat que pot induir Violant 1948, no entendre la sinonímia “barralina/mamet” i concloure que es tracta de dos atuells diferents.      

11) J. LLORENS ARTIGAS i J. CORREDOR MATHEOS

   A finals de la dècada de 1960 i principis de la de 1970, s'estengué l'afició per la terrissa entre la població urbana jove i més o menys progressista. Aquest interès, fruit del context històric i sociocultural del moment (Santanach 2003: 12), fou aprofitat pels autors de nombroses publicacions de divulgació sobre el tema, algunes d'acceptables (per bé que amb dades freqüentment poc contrastades, ja que calia publicar ràpid, aprofitant la conjuntura) i d'altres d'una frivolitat desmesurada, veritables enfilalls d'afirmacions equivocades, que han estat causa d'errors secundaris en treballs d'autors posteriors de bona fe. 

  - El 1970, Llorens Artigas i Corredor Matheos, van publicar el primer d'aquests llibres, amb apunts recopilats en terrisseries de tot l'estat espanyol entre 1968 i 1969. Com que l'espai dedicat a cada centre és necessàriament curt, les dades no són moltes, però sí de primera mà, cosa que fa que els errors siguin bastant escassos. Pel que fa als atuells de què tractem, només hi trobem referències a la Bisbal: 

      - “vuelven a hacer también el típico barral” d'obra negra de Lluís Cornellà, amb nom i foto correctes (com els de la fig. 20); 

Fig. 20. Barrals. Lluís Cornellà Font, la Bisbal, 1988. Col·lecció Santanach Suñol, núm. C-1895 i C-1896.

      - entre l'obra envernissada tradicional, “el càntir pescador, que se llevan los pescadores en la barca” (es refereix al càntir xato que acabem d'esmentar –fig. 17–, que havia començat a canviar de nom, encara de manera vacil·lant, ja que l'escriuen sense la preposició de intercalada);

      - finalment, entre els de forma antiga però amb un “nuevo estilo”, “el barral, que es también botijo, de forma retorcida”, fet per Vilà Clara. Això de la forma retorçada d'un barral s'entén en mirar la fotografia, una recreació de mamet del segle XVIII d'anses retorçades (com el de la fig. 21), que esmentarem en parlar de les reproduccions de mamets; el nom “barral” pot ser per mala interpretació de la informació del ceramista o per error d'aquest (Llorens i Corredor 1970: 158-162). 

Fig. 21. “Mamet”. Vilà Clara, la Bisbal. Col·lecció Santanach Suñol, núm. C-8968.

  - El 1971, el mateix Corredor, usant material dels mateixos viatges, publicà un article en què, si fa no fa, repetia el que ja havia escrit, però circumscrit als Països Catalans. Parlant en general del Principat, hi deia que “s'han perdut, recentment, a les terres catalanes, peces de gran tradició, com ara el barral [...]” (sense aclarir què era un barral); i en parlar de la Bisbal, concretament de Vilà Clara, esmentava “el barral, càntir de forma retorçada”, aquest cop sense l'aclaridora foto de 1970 (Corredor 1971: 55 i 58). 

  - El 1978, el mateix autor publicà un llibre amb comentaris sobre art popular (amb especial incidència en l'anomenada “ceràmica popular”), nocions sobre història de la ceràmica als Països Catalans i sobre tècnica, una anàlisi de formes i funcions d'atuells que encara es feien, i un informe sobre centres productors; aquest darrer apartat reprodueix el text de l'article de 1971, amb alguns afegitons i modificacions. El llibre arribà a molta gent perquè, a més de distribuir-se en llibreries, fou regalat per una caixa d'estalvis als seus clients amb motiu del dia del llibre. La gran difusió féu més llastimosos freqüents errors lèxics als apartats formes i funcions, i centres terrissers (per exemple, els cànters acostumen a ser-hi anomenats “gerres” i les canterelles, en lloc de l'habitual cantiretes, “gerres-càntir” o directament “càntir”); això no passava el 1971, cosa que fa pensar que no fou culpa de l'autor sinó d'un corrector hiperpurista, llec en ceràmica però molt capficat pel llavors normatiu DGLC, que fa sinònims cànter i càntir (“...habitualment amb nansa, broc i galet”). A més, als peus de foto hi ha molts errors d'atribució, probablement tampoc imputables a l'autor. 

   Hi trobem algunes referències als atuells de què tractem. Al text de l'apartat formes i funcions, “hi ha els [càntirs] vidrats, per a l'hivern [...]. A la Bisbal tornen a fer el barral [per mamet], que és del mateix color [verd] i duu uns elements sobresortints i que, segons sembla, no són funcionals, com en el doll. També a la Bisbal, n'hi ha un altre de [càntir] vidrat, de forma massissa i de bona mida, tal com era el que es feia per anar a la barca, anomenat càntir pescador” (nomenclatura de càntir xato igual que la usada el 1970).  

   A l'apartat de centres terrissers, sempre a la Bisbal, si bé torna a aparèixer l'obra negra (no esmentada el 1971), no es diu res del barral corresponent (citat el 1970); i, com en l'altre apartat, entre les “peces molt interessants d'anys enrera, que tornen a ser fetes amb finalitats decoratives, a conseqüència de l'interès pels productes artesans i populars”, el mamet envernissat es torna a anomenar “barral (càntir de forma retorçada)”, tot dient que és verd però sense foto aclaridora (Corredor 1978: 93, 125 i 128-129).

   En foto, un barral negre amb gallet –eixidor inferior (Rosal 2013 AK: 106)– (com el de la fig. 34) i una barralina de Quart (semblant a la de les fig. 11 i 40), respectivament amb peus “gerra de Quart” i “càntir de Quart”. Una altra foto presenta un càntir xato, envernissat (com el de la fig. 17; ja hem dit que el text l'anomena “càntir pescador”, com el 1970), i un càntir de pescador, negre (com el de la fig. 29), amb peu “càntirs mariners de la Bisbal”. Finalment, acompanyant un doll, un barral del tipus del de les fig. 7 i 14, amb peu “doll de Figueres i barral de confecció moderna, seguint la tradició”; el text no parla d'aquest barral, però tant el doll com ell deuen ser de Figueres (o còpies bisbalenques fetes per a Figueres, vegeu Cabeza 2015: 64), ja que estan fotografiats junts i el barral, a més de ser de forma figuerenca (com el de les fig. 7 i 14, repetim), té la meitat superior amb vernís incolor damunt d'engalba blanca (fig. 22; el comentarem en parlar de reproduccions), tot ben diferent del de Vilà Clara de la fig. 21 (Corredor 1978: 79, 93, 95 i 129).

Fig. 22. Barral del tipus “més modern” de Figueres. Figueres (o la Bisbal), dècada de 1970. 

Foto de Jordi Gumí, il·lustració de Corredor 1978.

12) CARMEN NONELL

   El 1973, Carmen Nonell, en un llibre de qualitat discutible, va publicar alguns apunts sobre el tema que ens ocupa: foto d'un barral negre, de Quart (com el de la fig. 12), amb el peu “Recipiente para aceite, de Quart (Gerona)”; en un paràgraf sobre obra envernissada de la Bisbal: “Raro es ya encontrar ... los mamets y el barral, curiosas y muy decorativas modalidades de botijo”; i en un sobre Figueres: “En Figueras la alfarería no se ha lanzado aún por los caminos turísticos... Gracias a ello es fácil hallar los decorativos dolls, mamets, poals, etc. vidriados en verde muy brillante...” (Nonell 1973: 54, 56 i 57).

13) RÜDIGER VOSSEN

   Un equip d'etnòlegs alemanys dirigit per Rüdiger Vossen (amb algun col·laborador americà i espanyol) va viatjar per l'estat espanyol el 1971 i el 1973, estudiant les terrisseries encara actives i la seva producció. En resultà una guia de centres terrissers (ordenada per províncies) amb esment dels obradors actius en cadascun; cada obrador compta amb adreça i síntesi telegràfica de la producció. En el darrer paràgraf de la introducció a la primera edició (1975), es demana a terrissers i lectors que comuniquin els canvis de què tinguin notícia per tal d'introduir-los en edicions posteriors, crida que tingué èxit. 

   Pel que fa als atuells de què parlem, el llibre esmenta a la Bisbal barrals d'obra envernissada (fets per Josep Puigdemont i, doncs, probablement de tipus decoratiu) i d'obra negra. La segona edició (1980) indica que, després de 1973 (segons notícia rebuda d'una particular en resposta a la crida de 1975), l'obra negra de Quart havia estat reintroduïda per Francesc Bonadona. Segons ens comentà Santiago Albertí, la reintroducció s'esdevingué uns tres anys abans de 1979, és a dir, vers 1976; aquesta data es pot afinar una mica més, ja que coneixem una conca de rajoler, negra, signada per Francesc Bonadona i datada de 1975 (molt probablement és una de les primeres peces de la represa, perquè, entre les moltes signades per Francesc, no n'hem vist cap altra de datada, ni de 1975 ni d'altres anys). La notícia publicada el 1980 s'acompanya de fotos de quinze atuells amb els noms locals corresponents, entre les quals la d'un barral (com el de la fig. 12) (Vossen i altres: 14, 21 i 124-125).

14) TINT-2

   El 1975, el col·lectiu Tint-2, de Banyoles, organitzà una exposició de terrissa negra a la Llotja del Tint, centrada en la Bisbal i Quart, amb la intenció, a part de mostrar un ampli conjunt d'atuells antics, de denunciar l'expressió “ceràmica popular” que estava desplaçant el nom genuí de “terrissa”, concepte i material populars en si mateixos que no necessiten adjectius que els en facin. Hi veien, amb bona part de raó, un intent de la cultura burgesa dominant de descontextualitzar la terrissa del seu entorn humà (aprofitant que l'ús utilitari havia esdevingut residual) i conferir-li l'estatus d'objecte artístic per a esnobs pretesament d'esquerres. Això produïa una plusvàlua dels atuells antics i estimulava la reproducció de peces desaparegudes (per a nous usos, no utilitaris) que tenien sortida en botigues especialitzades recentment aparegudes. Tint-2 reconeixia l'existència de col·leccionistes de bona fe i els alertava contra el mercantilisme i, sobretot, contra visions parcials de la terrissa (artística, sentimental...), impulsant-los al seu estudi global, emmarcada en l'entorn original de producció i ús.

   Era el primer senyal d'alerta que la comentada afició a la terrissa, apareguda feia pocs anys, s'estava girant contra la seva pròpia naturalesa: la terrissa antiga s'encaria i podia esdevenir exclusivament objecte artístic de decoració, mentre que molta de la reproduïda es mistificava. Hem hagut d'esmentar aquest procés i ens veurem obligats a incidir-hi més avall, perquè afecta objectivament molts dels atuells de què parlem.

   L'exposició s'acompanyà d'un cartell de propaganda i d'un dossier. El primer té el revers atapeït de text, amb un ampli llistat d'atuells d'obra negra de Quart i la Bisbal, entre els quals el barral (Cabanyes i altres 1975). No hem pogut consultar el dossier.

15) NATACHA SESEÑA

   Trobem notícia dels atuells de què parlem en dues de les obres de la famosa autora Natacha Seseña:

  - El 1976, per encàrrec de RTVE, publicà un llibre sobre terrissa de l'estat espanyol, amb algunes pinzellades sobre pisa. L'autora s'estengué bastant en tres territoris: Castella la Nova (objecte de la seva tesi doctoral), i Extremadura i Andalusia (on havia estat col·laboradora de Rüdiger Vossen el 1973). Quant als demés, redactà el text a partir d'algunes estades i posant en ordre el que ja se n'havia publicat, segons explicà al pròleg. 

   En parlar del Principat de Catalunya (10 pàgines, de les quals quasi 6 de fotos), les notes sobre pisa són forçosament molt superficials i, en part, errònies; així, per exemple, inclou Mataró entre els centres productors de pisa i escriu que les seves plates són “hechas a molde con pobre vidriado estannífero y en el centro unas estilizadísimas figuras incisas”, text que acompanya amb fotos de dues de les conegudes “fuentes de Mataró (Barcelona)”, d'argila emmotllada, però amb coberta no estannífera sinó d'engalba blanca amb dibuixos esgrafiats (figures humanes en els exemplars de Seseña), recoberta amb vernís incolor, és a dir de terrissa (com la de la fig. 23). 

Fig. 23. Plata. Mataró, segona meitat del segle XIX. Fundació "la Fontana", Rupit.

   Com vam explicar fa anys (Santanach i González 1999: 18-20), una mala lectura de Pla Cargol (Pla 1927: 58-59; 1933: 66-67) va provocar que Batllori i Llubià (1949: 78) incloguessin entre els “plats esporàdics” catalans de pisa, els “policroms de Cal Sord de Mataró”, amb foto inclosa (la nostra fig. 24); Ainaud (1952: 159) publicà la mateixa il·lustració, però dient que “parece infundado el aserto” de l'existència de producció estannífera a Mataró, i Albertí (1989: 25) aclarí els fets, si bé féu recaure l'embolic en Pla Cargol; no obstant Ainaud i Albertí, almenys quatre autors d'anomenada, abans i també després de 1989, repetiren, impertorbables, la mateixa lliçó de Batllori i Llubià; finalment, consultes fetes el 1999 indicaren que no s'havien trobat fragments semblants a la plata de la fig. 24 en subsòl mataroní i que la terra de Mataró no sembla apta per a pisa. Segurament, Seseña, havent-li assenyalat algú que les plates de les fotos són de Mataró, en llegir el relat de Batllori i Llubià cregué lligar caps i les atribuí a la imaginària producció de pisa mataronina (com és natural, trobà que el suposat “vidriado estannífero” era “pobre”).       

Fig. 24. Plata de pisa policroma considerada per Batllori i Llubià 1949 de la “sèrie de cal Sord”, de Mataró.

 Origen desconegut, però certament no mataroní. Il·lustració de Batllori i Llubià 1949 i Ainaud 1952.

   Quant al text sobre terrissa, l'autora reconeix seguir Corredor [i Llorens Artigas, doncs]: efectivament, entre l'obra envernissada de la Bisbal, esmenta el ja força citat “barral (botijo de forma retorcida)”; del mateix centre, publica foto d'un barral (com els de la fig. 20) i un poal d'obra negra, amb el peu “cántaros negros tradicionales de La Bisbal (Gerona)” (Seseña 1976: 7-8 i 58-62). 

  - El 1997, la mateixa autora publicà un nou llibre, que, de fet, és una reedició del de 1976, ja que en segueix bastant el text (ordenat ara per comunitats autònomes i, dins d'elles, per províncies). Òbviament, hi ha novetats tretes d'obres d'altres autors aparegudes després de 1976 i també algunes d'inèdites, no sempre precises (al congrés de l'Asociación de Ceramología celebrat a Puertollano el 2001, Seseña s'excusà explicant que moltes dades eren obtingudes per telèfon, perquè no havia pogut viatjar gaire).

   Pel que fa a Catalunya, el text és una mica més llarg (12 pàgines, de les quals una i mitja de fotos), amb novetats basades sobretot en Emili Sempere i José Guerrero (vegeu més avall). Però el nombre d'errors ha augmentat i n'hi ha de dos tipus: els incomprensibles (per exemple la inclusió de Mataró –amb el seu “pobre vidriado estannífero”– a la província de Girona, quan, com hem vist, el 1976 l'inclogué correctament a la de Barcelona) i els causats per  inspiració en obres escrites ja feia molts anys sense revisar textos més nous. Un lamentable cas d'aquests darrers és l'atribució per via directa d'una forma d'època moderna, el mamet, a la coneguda (però remota) influència carolíngia –“franca”, en diu– en la terrissa de la Catalunya Vella; aquest nom de mamet (sense més explicació) apareix en la introducció a Catalunya, no en un centre concret. Comparant textos, s'hi nota la inspiració gairebé literal en un de publicat quinze anys abans per Emili Sempere, també en una introducció a la terrissa de Catalunya (Sempere 1982: 84, vegeu més avall). Però, quan Sempere ho escriví, la gairebé identitat formal entre la terrissa occitana i la de la Catalunya Vella era un fet que just s'estava descobrint, i era lògic cercar-hi un origen carolingi comú (que, com veurem, és cert, si bé d'evolució més complexa), mentre que, el 1997, l'estudi d'un seguit de rebliments ceràmics de voltes d'èpoques més o menys conegudes, havia comportat el coneixement de l'evolució de la terrissa a la Catalunya Vella i de l'època aproximada d'aparició de cada forma concreta.  

   En parlar de l'obra negra de Quart esmenta “barral (botija)” i publica una barralina (semblant a la de les fig. 11 i 40) en foto de conjunt, amb el peu “Quart, Girona. Producción negra, 1973”; és evident que hi ha un error de data, perquè, d'una banda, ja hem dit que la represa d'aquesta producció a Quart fou vers 1976 o 1975 i, d'una altra, la notícia de dita represa no pogué arribar a Seseña abans de 1975, data de la primera edició del llibre de Vossen i altres (amb la citada crida a la col·laboració que comportà l'enviament de la notícia de Quart, publicada a l'edició de 1980). Les referències a la Bisbal són idèntiques que les de 1976, només amb la substitució de “cántaros” per “vasijas” al peu de foto (Seseña 2001: 270-274).

16) ALEXANDRE CIRICI

   El 1977, Alexandre Cirici publicà un llibre sobre ceràmica dels Països Catalans. Hi parlà sobretot de pisa, però dedicà cert espai a la terrissa. No hi manquen els errors de nomenclatura, de l'origen hiperpurista ignorant comentat en parlar de Corredor 1978: “gerra” i també “càntera” (“càntir gros” a DGLC) per cànter, i “gerra càntir” i també “cantiret” (no “cantireta”) per canterella; és lamentable l'ús del normatiu “selló” en lloc del local “silló” a Verdú, empobriment idiomàtic que no es repetí l'any següent al llibre de Corredor. L'únic esment de Cirici als atuells de què parlem són unes poques paraules entre les referències a obra utilitària de la Bisbal ja desapareguda: “Verds [eren] els barrals [...]” (Cirici 1977: 357).           

17) PERE NOGUERA

   El 1978, Pere Noguera, en un llibre sense pretensions però carregat de dades obtingudes directament a les terrisseries de la Bisbal, explicà les tècniques tot definint-ne les accions i els estris usats, i també publicà un vocabulari d'atuells que s'havien fet al centre, amb fotografies incloses. Quant als atuells que comentem, hi ha: 

   - Entre la terrissa negra, descriu “barral: pel transport i dipòsit de líquids. Diverses mides” i “càntir de pescador: d'una sola mida: 4/1. D'iguals característiques de forma que el vidrat”; i, sense definir-la, esmenta “barralina” entre les peces fetes només de manera ocasional. Hi ha fotos de tots tres (com les fig. 20, 48 i 50), amb peus correctes (Noguera 1978: 102 i 104-105, fotos 240-3, 240-2 i 241-4).

   - Entre la terrissa envernissada, parla del càntir xato anomenant-lo “càntir de pescador”: la seriositat lingüística de l'obra de Noguera, juntament amb la manca de vacil·lació en introduir la preposició de (a diferència de Llorens i Corredor 1970 i Corredor 1978), fan pensar que, a l'època, càntir de pescador ja s'havia imposat del tot a càntir xato; l'autor destaca que és “de les mateixes característiques i decoració que els normals [es refereix als càntirs xapos, que, pràcticament oblidat el cognom, anomena simplement “càntirs”; hem vist, però, com el mateix 1978, Clavell encara usà “xapo”], però bastant més amples de la base i més baixos, a fi de tenir més estabilitat a la barca”, amb foto d'idèntic peu (com el de la fig. 17). També esmenta, sense definir-lo, el “mamet”. 

   - En foto conjunta d'atuells parcialment envernissats, trobem un mamet del tipus que creiem del segle XIX o finals del XVIII (com el de la fig. 25; ho comentarem més avall), amb correcte peu, “mamet”, i un barral amb el peu “gerra” (la desaparició anterior al segle XX dels barrals bisbalencs de cuita oxidant devia fer difícil, el 1978, descobrir-ne el paral·lelisme amb els de terrissa negra) (Noguera 1978: 98-103, fotos 234-3, 236-8 i 236-6).     

Fig. 25. Mamet. La Bisbal, tipus corresponent al segle XIX o finals del XVIII. 
Col·lecció Santanach Suñol, núm. C-5247.

18) EMILI SEMPERE

   Emili Sempere, persona que ha dedicat la vida a la ceràmica, parla d'aquestes peces en quatre dels seus treballs:   

  - El de 1982 és dedicat a aspectes tècnics i, sobretot, a descripcions de rutes per tota la península Ibèrica (més Balears i Canàries) a la recerca dels centres terrissers llavors encara actius, rutes que li eren sobrerament conegudes, ja que l'interès per la terrissa el dugué a l'ofici de magatzemista i això el portà repetidament a tots i cadascun dels racons d'aquest territori. Com hem insinuat més amunt, en la introducció a la ruta per Catalunya parlà dels diferents influxos rebuts, que fan tan diversa la terrissa catalana, i es referí a la coneguda influència carolíngia en la de la Catalunya Vella, tot identificant-la amb formes pròpies de la zona (“el càntir, doll, mamet”), que avui sabem que són aparegudes en diverses èpoques, sempre molt posteriors a Carlemany, però també sempre per evolució progressiva de peces carolíngies. El mèrit de Sempere és haver estat un dels que va veure, vers l'any 1982 (quan a Catalunya els estudis sobre terrissa medieval tot just estaven començant, i a França quasi ningú s'interessava per la terrissa), la relació de dites formes amb d'altres de semblants, occitanes, i intuir-hi el tronc carolingi comú (Sempere 1982: 84).

   D'altra banda, en parlar de l'obra negra de Quart esmenta “barral” i “barrelina” [sic: potser per no haver-se adonat que és un derivat de barral, però més fàcilment per error de picat, ja que en els seus treballs posteriors trobarem sempre “barralina”, excepte en un peu de dibuix que, aquest segur, és errata de picat –Sempere 1989a: 25–] i, en foto de conjunt, publica un barral (com el de la fig. 12) amb peu correcte. En referir-se a l'obra envernissada de la Bisbal, cita “los mamets, botijo para el campo”, però confon el càntir xato pel “xapo de base plana y de forma achatada que emplean los pescadores en las barcas” (per errata d'impremta?). I, en parlar de Figueres, escriu: “El barral, botijo de doble asa para llevar vino al campo, barnizado en amarillo la parte superior” (Sempere 1982: 86, 90 i 92).   

  - En el treball de 1985, visió global de la terrissa catalana, ja hi situa en un context més correcte la influència carolíngia i és un dels primers a parlar de l'aparició de les engalbes –per bé que, comprensiblement el 1985, les creu més antigues del que avui coneixem– (Sempere 1985: 24-26, 29 i 38). 

   En parlar dels atuells per a beure, indica que “el càntir va assolir una popularitat tan gran que a partir de l'Edat Mitjana, a la Catalunya Vella acabà substituint els altres recipients; [...] cantimplores [...] per [...] mamets...”; també cita el “[càntir] de barca”, amb foto d'un càntir xapo i un de xato amb el peu “càntir d'hivern i de barca de la Bisbal”, primer esment d'aquests noms en un text (Sempere 1985: 35-36). Acabem de veure com, el 1978, la paraula “xapo” ja era quasi oblidada (Noguera 1978; Clavell 1978) i com, el 1982, el mateix Sempere l'usà en lloc de “xato” (per errata?, ens hem preguntat). 

   Entre els atuells de transport, “per dur el beure quan es treballava de sol a sol al camp”, cita “el barral negre de Quart, de diverses mides, per anar a buscar el vi a la taverna, el vi ranci a casa o el vinagre, i els mamets per anar a treballar al camp.” (Sempere 1985: 38). En iniciar l'apartat d'atuells per al camp, en torna a fer esment en el peu de foto “recipients per dur la beguda al camp; gargola de carro, de Ginestar; mamet y barralina de Figueres [sic]”, foto en què, a part de l'atuell de Ginestar, hi ha una barralina de Quart (semblant a la de les fig. 11 i 40) i un barral del tipus “més modern” de Figueres (com el de les fig. 7 i 14); és evident que es tracta d'errors de correcció de proves, ja que tant la barralina com el barral estan molt correctament descrits en les definicions de què parlarem de seguida i, a més, una altra foto ens mostra, molt bé, un “detall d'un càntir barralina de Quart” (Sempere 1985: 52 i 31). Lamentablement, la manca de correcció de proves –per probables presses editorials– és patent en el conjunt del text. 

   L'autor dóna, doncs, definicions de molts atuells, acompanyades dels corresponents dibuixos. D'entre elles, ens interessen:     

      - “Mamet: per portar aigua o vi al camp. És un càntir de doble ansa, que permet lligar-hi una corda i portar-lo penjat. És homòleg del barral de Figueres i a la barralina de Quart (en desús).” El dibuix (la nostra fig. 26) correspon al tipus més habitual de mamet de la Bisbal al segle XVIII (Sempere 1985: 22). 

Fig. 26. Mamet. La Bisbal, el tipus més habitual al segle XVIII. Il·lustració de Sempere 1985.

      - “Barral de Quart: els més menuts l'usaven [per s'usaven] per anar [a] cercar el vi al celler, els més grans per guardar el vi o el licor. Va ser reemplaçat per les garrafes de vidre (en desús).” El dibuix representa el barral de Quart en forma de garrafa (com el de la fig. 12).

      - “Barral de Figueres: per dur el vi o l'aigua quan treballaven al camp. Homòleg al mamet i a la barralina de la Bisbal [errors a causa d'un evident lapsus: ateses les altres definicions de 1985, és clar que l'autor es refereix al mamet de la Bisbal i a la barralina de Quart]. Envernissat de groc (en desús).” El dibuix correspon al barral “més modern” de Figueres (com el de les fig. 7 i 14).

      - “Barralina: càntir per dur el vi o l'aigua al camp. Homòleg al mamet i al barral. Característic de la terrissa negra de Quart (en desús).” El dibuix correspon a la barralina de Quart (com la de les fig. 11 i 40) (Sempere 1985: 18).  

  - En el treball de 1989, parla del càntir, de la seva història i dels centres on se'n produïren (o podien haver-se'n produït). En parlar d'història, s'endinsa novament en la influència carolíngia exercida en part de les formes ceràmiques catalanes i exposa diferents hipòtesis sobre l'evolució de dites formes (Sempere 1989b: 14-18), algunes de les quals molt en la línia dels coneixements del moment. 

Fig. 27. Mamet. La Bisbal, tipus del darrer terç del segle XIX. Il·lustració de Sempere 1989a.

   En el capítol Tipologies dels càntirs d'oficis, trobem dos apartats molt relacionats amb els atuells de què parlem (Sempere 1989a: 25-26), sobretot el titulat Camp (mamet, barral o barralina), que s'il·lustra amb fotografia de conjunt (amb noms correctes al peu) i un dibuix de cadascun: el “barral” “més modern” de Figueres (com el de les fig. 7 i 14), un tipus de “mamet” de la Bisbal que creiem del darrer terç del segle XIX, la nostra fig. 27 (ho comentarem en l'apartat corresponent), i la “barrelina” (sic), aquí certament per errata tipogràfica per barralina, cosa ja exposada (com la de les fig. 11 i 40), cada peu de dibuix precedit per la paraula “camp”. Convé reproduir-lo sencer:

   “És el càntir de pagès per excel·lència de la Catalunya nord-est, on suplantava la botija, la gàrgola o cantimplora. En realitat, és un híbrid compost de tres elements: càntir, botija i cantimplora.”

   “Aquest exemplar és una mostra més de l'arrelament de què arriba a gaudir el càntir a casa nostra, i de com les enginya per transformar tots els altres atuells de l'aigua o vi en càntir per tal de poder beure a galet.” [Aquí l'autor expressa molt bé l'intent d'adaptar atuells per poder beure-hi a galet. Però això no els “transforma” en càntir de manera automàtica, ja que el fet que un atuell permeti beure-hi a galet no vol dir que sigui obligatòriament un càntir. Un exemple evident és el porró de vidre, que certament no és un càntir. Un altre exemple és, precisament, el mamet, que encara que pugui assemblar-se més o menys a un càntir, no ho és, ja que, com veurem, no prové del càntir sinó del barral. En canvi, és ben clar que la barralina no és res més que un càntir evolucionat.]

   “El fet que aquesta tipologia sigui l'única que comporta una doble ansa i el galet enganxat a una –com el mamet i el barral–, amb el galet reforçat. En el cas de la barralina o d'altres, és de lògica. Eren atuells més aviat de transport que els pagesos havien de portar quan anaven al camp. Per comoditat, el lligaven a una corda de les dues anses: això els permetia, a la vegada, portar-lo suspès del muscle com una bóta de cuiro i, en arribar al treball, penjar-lo a la fresca en qualsevol arbre.”

   “Dels tres models més populars, cada un comporta una faiçó distinta. El mamet, que és el més representatiu, és propi de la Bisbal. A vegades presenta la forma de càntir, mentre que, d'altres s'assembla més a una botija o barral. Està envernissat parcialment o per complet de distints tons: verd, blanc o vermell. Per contra, el barral de Figueres és sempre de color groc. L'ansa posterior és menuda, com la inferior del doll, i n'existeixen distintes grandàries. La barralina de Quart, encara que s'aparta una mica dels anteriors i sembla més aviat un prototip dels de nevera, era un càntir específic del camp i del mar. Però, en lloc de portar-se penjat, es duia a mà i, quan arribaven al camp, l'enterraven perquè la humitat conservés l'aigua fresca.”

   L'altre apartat que aquí interessa és el titulat Càntir de barca, amb l'explicació “té com a característica diferenciadora una àmplia base, per evitar que es pugui bolcar amb la constant oscil·lació de la barca i que, encara que rellisqui sobre coberta, no pugui vessar l'aigua, que en definitiva és el que importa; generalment, va sempre penjat.” Entre diversos noms locals, dóna “a la Bisbal, xapo [sic]; a Quart, barralina.” En il·lustració, per a la Bisbal, dos càntirs xatos (fig. 17), l'un dibuixat, amb peu “barca”, i l'altre fotografiat, amb peu “càntirs de barca” (peu genèric en foto comuna amb exemplars d'aquesta forma d'altres centres, tots de cuita oxidant), i per a Quart, el dibuix de barralina amb peu “camp (barrelina –sic–)” i la foto de conjunt, ambdós comentats entre les il·lustracions de l'apartat Camp. Quant al veritable “càntir xapo” de la Bisbal (fig. 18), apareix en foto conjunta de “Càntirs d'hivern” de diversos centres i en foto d'un xapo i un “càntir comú” (envernissat en lluna, fig. 28), amb peu “Càntir d'hivern i comú” (Sempere 1989a: 18, i 1989b: 35). 

Fig. 28. Càntir comú. La Bisbal. Col·lecció Santanach Suñol, núm. C-3649.

   Per evolució del llenguatge i per a facilitar la comprensió dels lectors, es pot entendre que, el 1985 i el 1989, el càntir xapo de Violant i de Clavell (fig. 18) passi a anomenar-se “càntir d'hivern”, i també que el càntir xato de Violant i de Clavell –o càntir de pescador de Noguera– (fig. 17) passi a dir-se, genèricament, “càntir de barca”. En canvi, dir-li “càntir xapo” al “càntir xato” és confondre el lector; la possible errata d'impremta que hem esmentat (amb interrogant) en l'obra de 1982 deixa de ser-ho en repetir-se en la de 1989. Quant a l'ús de la barralina (fig. 9 i 40) per pagesos i també per pescadors, ja l'hem vist comentat per Clavell 1978.

   En parlar dels diversos centres, l'autor troba, entre els càntirs més peculiars de la Bisbal, “el mamet (doble ansa), els de barca envernissats o no, d'una única mida, 4 la peça.”; hem citat i més avall tornarem a fer-ho que, si per “no envernissats” Sempere es refereix als d'obra negra, la mida única fou confirmada per Noguera 1978 i per Rosal 1990b, però, pel que fa als envernissats (els xatos), fou mal informat, ja que, com veurem, n'hi havia de més mides. Quant a Quart, l'autor repeteix que “la barralina com en deien, servia indistintament per al camp i la barca, i la seva particularitat era la poca alçada i una base ampla per evitar que es pogués bolcar.” De Figueres, diu que “n'és inconfusible el barral de doble ansa, i estan envernissats de groc.” (Sempere 1989b: 35-36). Finalment, d'Olot, publica fotografia del mamet (“càntir barral” segons el peu) de la nostra fig. 29, semblant al barral tipus “més modern” de Figueres (Sempere 1989b: 39); dit, potser, “càntir de Santa Pau”, el tornarem a esmentar més avall i l'estudiarem en l'apartat de mamets d'Olot.

Fig. 29. Mamet. Olot. Museu Etnològic de Barcelona, núm. MAITP 1961-8-38.

  - El treball de 2005 forma part del llibre Poteries traditionnelles / Terrisses tradicionals, publicat a Perpinyà en ocasió de l'exposició de terrissa catalana Ex “pots” a les tres cases. Sempere s'encarregà de l'apartat corresponent a la produïda al sud de l'Albera. Després d'una breu introducció, féu un repàs principalment fotogràfic de les diverses tipologies, entre les quals algunes de les que comentem (Sempere 2005: 41 i 57-58):

      - Dos atuells per a beure a galet, que fa correctament del segle XIX. L'un és un barral del tipus “més modern” de Figueres, semblant al de les fig. 7 i 14 però diferenciat dels habituals per la disposició i el color del vernís; el peu de foto indica “càntir-barral per dur el vi o l'aigua quan treballaren al camp”. L'altre és un mamet de la Bisbal, dels que creiem del segle XIX o finals del XVIII (com el de la fig. 25), amb el peu “càntir-mamet per dur el vi o l'aigua quan treballaren al camp”. Força més avall parlarem de tots dos, però volem avançar una observació feta a les fotos: els galets d'ambdós són d'acabament afuat i amb forat força estret.    

Fig. 30. Barral de 4 nanses amb gallet. Quart, segle XIX avançat o primer terç del XX. Col·lecció particular.

      - Dos barrals d'obra negra de Quart. L'un amb gallet, molt gran i amb quatre nanses (com el de la fig. 30), qualificat del segle XVIII i amb el peu de foto “barral per guardar el vi”; de fet, pel tipus de coll (com el del de la fig. 12), no sembla pas del segle XVIII, sinó, com veurem més avall, del segle XIX avançat o del primer terç del XX, ben diferent del també amb quatre nanses i gallet, de la fig. 31, certament del XVIII. L'altre, que l'autor considera adequadament del segle XIX, és més petit, amb dues nanses i un realçament en graó a la zona alta del cos (s'assembla al de la fig. 13, el ja citat adquirit per Violant a Santa Llogaia del Terri); el peu indica “barral per anar a cercar el vi al celler”.        

Fig. 31. Barral de 4 nanses amb gallet. Quart, segle XVIII. Exposició Terrissa de volta, 

Terracotta Museu, la Bisbal d'Empordà, abril 1993 (volta de Torroella de Montgrí).

19) SANTIAGO ALBERTÍ

   Santiago Albertí (1930-1997) arribà al món de la ceràmica a la darreria de la dècada de 1970. Portava un bagatge (molts anys d'editor, historiador i lexicògraf) que li proporcionava una extraordinària capacitat metodològica i de síntesi; ho aplicà a l'estudi rigorós de la terrissa i de la pisa. La idea de crear l'Associació Catalana de Ceràmica fou seva. En poques setmanes aconseguí reunir una petita colla d'interessats, sobretot gent bastant jove que pocs anys abans havíem iniciat l'estudi sistemàtic de la terrissa (ho hem esmentat més amunt), però també alguns que portaven un recorregut més llarg, entre els quals Salvador Miquel (1900-1983), que havia passat molts anys salvant i dibuixant rajoles de mostra, i que s'afegí al projecte a partir de la tercera reunió. L'edat i el prestigi ceràmic de Miquel aconsellaren elegir-lo president. El Butlletí Informatiu de Ceràmica havia estat iniciat dos anys abans per l'Escola de Ceràmica de la Bisbal; amb el núm. 8 publicat ja fora de dita escola, passava per hores baixes; la continuïtat, l'hi fou donada per l'Associació des del núm. 9. En morir Miquel, Albertí en fou elegit president. Per als que tinguérem la sort de compartir llargues hores de treball amb ell durant més d'una dotzena d'anys, fou un amic i un mestre, ja que, de mica en mica, ens féu partícips dels seus coneixements i, sobretot, dels seus rigor i metodologia (Santanach 1997).

  - Fou al Butlletí on Albertí i Joan Santanach, publicàrem, el 1984, el primer estudi sobre terrissa de la Bisbal del segle XVIII amb recolzament arqueològic, a partir de l'excavació de la volta d'una casa de Vulpellac que l'Associació havia aconseguit dur a terme aquell mateix any. Dins de l'apartat “atuells de vi”, hi parlàrem del barral i el mamet (Albertí i Santanach 1984: 34, fotos a 31), d'interès per al present treball:    

      - “El barral és un atuell per a dur vi al camp. A les mostres estudiades és tan poc freqüent com la sitra [atuell descrit just abans]. Aquests barrals dels segle XVIII tenen base plana, amb revora al seu entorn, i cos ovoide, rematat per un coll llarg i estret, amb boca lleugerament exvasada. Presenten dues anses verticals una mica més amunt de la panxa. Als exemplars més grans trobem cercles incisos a la zona alta del cos. L'exterior està completament vidrat en verd. Hem pogut establir el següent escalat: 26,5-4-9 i 17-3,5-6 cm [alçada-diàmetre de boca-diàmetre de base]” (fig. 32). En nota corresponent (23), es diu del barral: “Molt estès al nord-est de Catalunya [...]. Més al sud, cap a la Catalunya central, es converteix en la botija per aplanament anteroposterior de les cares.” 

 Fig. 32. Barrals. La Bisbal, mitjans de la segona meitat del segle XVIII. 

Col·leccions Santanach Suñol, núm. C-645, i particular.

      - “Un altre atuell per a dur vi al camp és el mamet. De cos idèntic al del barral, el coll és clos i transformat en pom, amb un broc en un costat i un galet llarg i erecte en l'altre. Una esvelta ansa uneix el pom i el broc. Una altra, més gruixuda, va del pom al galet, encerclant aquest darrer. Com en el barral, l'exterior està completament vidrat en verd. Les mides de l'escalat són les següents: 24-8 i 19-7,5 cm (1 l.) [alçada-diàmetre de base; el petit, possible de mesurar, fa 1 litre]. La freqüència d'aparició a les voltes és baixa.” (fig. 33).

Fig. 33. Mamets. La Bisbal, mitjans de la segona meitat del segle XVIII. Col·leccions particulars.

  - El 1985, l'Associació organitzà a Barcelona l'exposició La terrissa del vi a Catalunya, en el marc de la “V Mostra de vins a la Rambla de Catalunya” de l'INCAVI. S'hi exposaven atuells que encara es feien o que vam encarregar en centres que n'havien fet. S'acompanyava d'un desplegable de divulgació, amb dibuixos de Ròmul Brotons i text escrit per Santiago Albertí (si bé signat genèricament per l'Associació, com fèiem amb freqüència). 

   Pel que fa al tema que ens ocupa, hi trobem: “És clar que el vi no és pres solament a taula, sinó també al camp. L'expressió “fer beguda” designa a pagès el petit àpat entre hores –esmorzar, berenar–, que fa d'estona de repòs en la jornada de feina. L'expressió deixa ben clar que el vi que refà forces n'és l'element més apreciat. Per a dur el vi al camp hi ha diverses peces: el barral panxut i el curiós mamet són del nord-est de Catalunya. N'hi ha de molt grossos, per a tota una colla. A vegades els barrals més grans feien també de bóta a la casa i tenien a baix un forat per a encaixar-hi una aixeta i omplir-ne gots o atuells petits. A la Catalunya central és popular la botija o botilla, barralet de coll més llarg on encaixaven sovint una canya foradada per aprimar-ne el raig.” Els dibuixos corresponen a un barral negre amb gallet, de Quart (la nostra fig. 34), un mamet del darrer tipus de la Bisbal (com el de la fig. 9) i una botija (Albertí 1985: 6-8). 

Fig. 34. Barral amb gallet. Quart. Dibuix de Ròmul Brotons, il·lustració d'Albertí  1985.

  - El 1996, veié la llum el darrer diccionari d'Albertí. Il·lustrat, seguia el normatiu DIEC, acabat d'aparèixer, i no incloïa, doncs, mots no normatius (Albertí 1996). Però l'autor féu retocs en els normatius amb implicacions ceràmiques. En aquests curts afegitons o substitucions, condensà les característiques formals i funcionals generals dels atuells de nom sortosament normatiu, obviant, és clar, els detalls propis d'un indret concret. 

   Així, la primera accepció de barral del DIEC, que hem comentat sense anotar-la (“atuell per a contenir líquids, de formes i matèries diverses”), a Albertí 1996 passa a ser “atuell de terrissa de panxa baixa i boca petita de coll curt i estret, amb dues petites nanses laterals, destinat a dur i beure vi.”

20) NARCÍS SOLER

   En diversos treballs, l'arqueòleg i investigador Narcís Soler, catedràtic de prehistòria de la Universitat de Girona, president de l'Institut d'Estudis Gironins i impulsor i primer director del Museu d'Art, de Girona, s'ha referit als atuells de què tractem:

  - El 1984, en el seu quadern La terrissa de la ciutat de Girona, on publicà el barral d'obra negra que forma part d'un conjunt de peces recuperat entre 1929 i 1936, en ocasió de la restauració de l'edifici romànic dels Banys Àrabs de Girona. La volta del més gran dels caldaria només conservava un tram d'època romànica mentre que la resta, de rajola, sembla que havia estat construïda entre 1618 i 1636, en habilitar l'edifici com a convent de monges caputxines. Damunt del tram de rajola es trobà terrissa de rebuig, gairebé tota d'obra negra (molt probablement de Quart, doncs), entre la qual dit barral, semblant als del segle XVIII, si bé de característiques menys acusades, com comentarem bastant més avall (fig. 67). Com a il·lustració, fotos del barral (la nostra fig. 35) i d'altres tres atuells de la volta (Soler 1984a).

Fig. 35. Barral. Quart, vers 1618-1636. Museu d'Art, Girona. Il·lustració de Soler 1984a i 1984b.

  - El mateix 1984, en un article sobre una exposició de terrissa celebrada al Museu d'Art, de Girona, que l'autor dirigia i engrandia, publicà fotos de gran nombre de peces, entre les quals la del citat barral del segle XVII (la nostra fig. 35) i una de tres barrals de Girona del XVIII, coincidents amb tres dels de la fig. 58 (Soler 1984b: 30-31).     

  - El 1985, en un article dedicat a Les càrregues de terrissa de Quart. Soler hi explica com funcionaven les càrregues a Quart, i dóna dades de l'evolució de la comercialització assenyalades en successives ordinacions de la confraria del ollers de Quart: 

      - Una de 1670 fa referència a les mides que havien de tenir diversos atuells, entre els quals el barral. 

      - Una de 1699 exigeix que la terrissa sigui venuda a càrregues.

      - Una de 1703 estableix que la càrrega sigui formada per dotze dotzenes de peces (és a dir 144, una grossa). Alhora, regula les mides comercialitzables dels diversos atuells produïts a Quart (per l'època, en majoria –potser tots– d'obra negra); de barrals n'hi havia d'una peça, de peça i mitja i de tres peces. Precisament dues de les il·lustracions del treball corresponen a perfils de dues mides de barral (Soler 1985: 38-40).

  - El 1988, en un article inclòs en el quadern Quart 1988 (que comentarem poc més avall), Soler explica que, el 1816, la càrrega d'obra roja era formada per 30 peces i la d'obra negra per 36 (Soler 1988). Aquestes xifres, ben diferents de la de 1703, ja s'acosten a les habituals en els darrers temps de vigència del sistema de càrregues en la majoria de centres terrissers que l'empraren.                

  - El 1993, Soler pronuncià una conferència al Museu d'Art, en què repetia diverses de les dades anteriors, juntament amb moltes d'altres. Fou publicada dos anys després (Soler 1995).  

21) JOSÉ GUERRERO

   El 1988, el ja citat José Guerrero, després d'extens treball de camp, publicà un llibre sobre els obradors que quedaven a l'estat espanyol, distribuïts per comunitats autònomes i, dins d'elles, per províncies. En parlar de la Bisbal i Quart esmenta, sense descriure'ls, els respectius barrals d'obra negra (Guerrero 1988: 192-194).

22) QUART 1988

  - També el 1988, en ocasió de l'exposició Zones d'Interès Artesanal al Centre Permanent d'Artesania, llavors al Passeig de Gràcia de Barcelona, es publicaren diversos quaderns dedicats a dites “zones”, entre els quals el citat sobre la terrissa de Quart (Quart 1988). Hi ha un apartat històric, a càrrec de Narcís Soler (Soler 1988, comentat poc més amunt), i un altre de tècnic, amb un article sobre els forns de negre, signat per Jaume Marcó, i tres llistats de noms i definicions (eines, mots tècnics i atuells –el tercer amb dibuix de cadascun–). Tots tres llistats manifesten un meritori interès dels anònims redactors per la conservació del vocabulari terrisser de Quart; cal dir, però, que s'hi nota la pressa causada pel fet d'haver-los de tenir llestos per a l'exposició. La pressa provocà mancances conceptuals per manca d'informació (que, amb més tranquil·litat, s'hauria pogut cercar), força errors tipogràfics i ortogràfics per falta de correcció (imputables en part als autors, però sobretot a l'editor, cosa especialment dolorosa quan aquest és la Generalitat de Catalunya), i errades per pur atabalament. La més lamentable d'aquestes darreres és l'oblit d'especificar al llistat d'atuells quins eren d'obra negra i quins de roja, característica fonamental, potser òbvia a Quart, però que calia suposar desconeguda de la majoria de lectors del quadern. En aquest llistat, pel que fa al tema de què parlem, trobem:

      - “Barral: Recipient per a contenir líquids, preferentment vi; el de mida gran, tenia un broc a la part de baix.” S'acompanya de dibuix d'un barral amb gallet (com el de la fig. 34).

Fig. 36. “Càntir de pescador”. Quart. Il·lustració de Quart 1988.

      - “Càntir de pescador: Recipient per a contenir i portar aigua dolça a la barca, és de base molt ampla per tal de que no es tombi, té un reforç al galet i al tarot.” El dibuix corresponent (la nostra fig. 36) és el d'un atuell ben semblant a la barralina de les fig. 11 i 40.

Fig. 37. “Sitra o berlina”. Quart. Il·lustració de Quart 1988. 

      - “Sitra o berlina [sic]: Recipient per a contenir líquids; s'usava per anar al camp. Generalment s'enterrava fins a la meitat per tenir l'aigua fresca, tenia un reforç al galet i al tarot, era baix i ample.” S'acompanya de la nostra fig. 37 (el dibuix, poc aconseguit, només deixa entreveure els reforços, tanmateix ben explícits al text). 

Fig. 38. Barralina (“sitra” segons el terrisser), visió lateral. Francesc Bonadona Vidal, Quart, 1979. 

Col·lecció Santanach Suñol, núm. C-5479. Vegeu-la també a fig. 41.

   Hem vist com l'edició de 1980 de Vossen i altres donava notícia de la recent reintroducció de l'obra negra a Quart per Francesc Bonadona Vidal (vers 1976 o 1975, hem comentat). Aquest, malgrat la seva bona voluntat, es féu un cert embolic amb els noms (i les funcions) locals recuperats, perquè, el 1979, segons informació de Santiago Albertí, de la barralina en deia “sitra” (fig. 38 i 41), cosa certament errònia ja que, a Quart, la “sitra per a mesurar vi” (Violant 1940-1953 i 1948: 110, 1976 i 1980: 140), comprada a Llorenç Bonadona el 1944, és un gerro de bec per pessic, en situació obliqua a l'ansa, conservat al Museu Etnològic de Barcelona (fig. 39), atuell de què ens vam ocupar fa anys (Santanach i altres 1998a: 35, nota 236) i que forma part del grup de signats, fets per Bonadona expressament per al Museu; aquest error deu ser l'origen de “sitra” a Quart 1988. Quant a “berlina”, pot tractar-se d'una errata tipogràfica (freqüents en aquest quadern) o d'un error de transcripció, però sembla més probable que sigui la plasmació d'un record imprecís del nom aplicat a l'atuell en el ja llunyà temps en què es produïa de manera habitual, és a dir, de barralina. Aquest record imprecís de l'atuell també queda palès per la indecisió de la definició quant al contingut, que bascula entre “líquids” i “aigua”.     

Fig. 39. Sitra. Llorenç Bonadona Vilagran, Quart, 1944. Museu Etnològic de Barcelona, núm. MAITP 1950.

   Pel que fa a “cantir de pescador”, hem vist com, el 1978, Clavell establí un paral·lelisme formal entre la “barralina” de Quart (usada per camperols i també per pescadors) i el “càntir xato” de la Bisbal (per a pescadors, envernissat i sense reforços als brocs), i com Noguera, tractant de la Bisbal, a més de parlar del “càntir de pescador” (sense reforços) i de la “barralina” (amb reforços) d'obra negra, començà a usar “càntir de pescador” en lloc de “càntir xato” (de manera vacil·lant, Llorens i Corredor ja ho havien fet el 1970; Corredor arrossegà la vacil·lació fins al mateix 1978); però Quart 1988 és el primer text on trobem alhora a Quart dos atuells amb reforç de tarot i de galet: el “càntir de pescador” i, si bé amb noms apòcrifs, la “barralina”, diferenciats pràcticament només per l'ús, l'un per al mar (aigua) i l'altra per al camp (líquids/aigua). Aquest fet no té lògica, cosa que no falta mai en els repertoris ceràmics tradicionals, i només pot tenir una explicació: la doble identitat és errònia, es tracta d'un únic atuell, com hem vist que havia dit Clavell deu anys abans (Clavell 1978) i remarcà Sempere l'any següent (Sempere 1989). 

Fig. 40. Foto de la barralina de la fig. 11. Llorenç Bonadona Vilagran, Quart, 1944. 
Museu Etnològic de Barcelona, núm. MAITP 1948.

   Per explicar l'origen de l'error, cal avançar una noció sobre funcions (cosa en què ens estendrem més avall). Hem vist com Violant (de la mà de Llorenç Bonadona) rescatà de l'oblit la barralina de Quart el 1944 (Violant 1940-1953): no se'n produïen des de feia força anys, però era ben recordada per Llorenç, que explicà que era destinada a vi i que s'usava al camp (és ben possible que igualment se l'enduguessin a la barca, on també convenia beure vi, afegim nosaltres: la forma és tan adequada per a ser colgada al camp com per aguantar l'equilibri al mar). Aquesta reproducció de barralina (fig. 11), volgudament fidel, com hem destacat, té força estret el forat del galet, cosa que potser es pot veure millor en foto del mateix atuell (fig. 40). L'estretor és feta a consciència, ja que els atuells de terrissa per a vi generalment tenen estret el forat del broc de beure perquè el raig que en surt sigui fi: el vi és car i saborós, i cal engolir-lo de mica en mica, tot notant-ne el gust; al camp, per a aigua, ja hi havia càntirs, de raig més abundós. De la mateixa manera, el càntir xato de la Bisbal, adaptat a l'ús en barques, era per a aigua, com tots els càntirs pròpiament dits, i, doncs vessant un raig que es podia engolir sense ennuegar-se, però no pas minso; igualment, un càntir de pescador d'obra negra, de Quart, per a aigua, havia de rajar més que una barralina per a vi.  

   Com es pot comprendre, no només a Quart, sinó arreu, el cas de les peces reproduïdes científicament per a un museu era raríssim. A partir de finals de la dècada de 1960 o principis de la de 1970, la pèrdua de les funcions dels atuells en ser produïts exclusivament per a col·leccionistes i decoració, deixà de banda trets funcionalment necessaris (però visualment poc importants). Per exemple, si un atuell que havia estat ideat per a vi ja no era fet per a beure a galet sinó per a fer bonic, no li calia rajar fi; per tant, el terrisser no estava obligat a elaborar galets que ragessin poc, específics per a les barralines, sinó que podia fer sèries de galets de forat ample que li servien tant per a càntirs com per a barralines. Això no modificava l'aspecte general d'aquestes darreres, però, com hem apuntat, les mistificava. No cal dir que aquest fenomen era molt més intens en casos en què el terrisser no recordava exactament la funció d'un atuell perquè no n'havia fet de jove i només tenia el record imprecís d'haver-lo vist fer de criatura o el copiava d'una andròmina arraconada a l'obrador des de feia anys i panys. Per exemple, sempre el 1979 i segons Albertí, Francesc Bonadona no solament anomenava sitra la barralina, sinó que, a més, la creia per a aigua; una altra raó, doncs, perquè la fes amb forat de galet força ample, per a aigua (fig. 41, vista superior de la barralina de la fig. 38).  

Fig. 41. Visió superior de la barralina de Francesc Bonadona Vidal de la fig. 38.

   A la llarga, per llei de vida i també arreu, s'arribà a perdre la memòria d'aquests detalls poc visuals, cosa que, en el cas dels atuells de què parlem, afavorí l'errònia atribució d'ús per a vi i aigua (o només aigua, com acabem de veure) a peces originalment només per a vi (la barralina, el mamet...); i, en general, propicià la producció d'atuells de caire tradicional però que només mantenien detalls molt vistosos (els reforços de la barralina en el nostre cas) o en què fins se n'hi afegien de nous, per a fer-los encara més atractius (com la nansa baixa del mamet, vegeu més avall). A més, es copiaren formes d'altres indrets i, menys freqüentment, se'n duplicaren de locals (cas del present quadern), amb noms i preteses funcions diferents. Amb freqüència, aquests atuells fets només per a col·leccionistes i decoració reberen noms més o menys rescatats del passat, desproveïts de la seva càrrega semàntica i, de vegades, fins i tot impropis. Malauradament (i malgrat que, com hem vist, aquest procés de mistificació de la terrissa ja havia estat denunciat el 1975 pel col·lectiu banyolí Tint-2 –Cabanyes i altres 1975–), nombrosos autors, mal informats, divulgaren aquests disbarats, tot convertint la terrissa tradicional en folklore (en el sentit pejoratiu del terme).   

Fig. 42. Càntir de pescador. Molt probablement Quart. Museu del Càntir, Argentona, núm. 1777.

   D'altra banda, a Quart certament es feren “càntirs de pescador” d'obra negra, per a aigua, però només en coneixem sense reforços als brocs. És molt probable que un càntir d'obra negra del Museu del Càntir, d'Argentona (fig. 42), usat, amb la nansa menys inclinada cap al tarot que la del de la Bisbal de la fig. 48, sigui de Quart (amb poques possibilitats de la Bisbal). A Quart, el 1990 (i encara el 1993, almenys), hi havia en existència “barralines” (fig. 43) amb reforços i “càntirs de pescador” (també en deien “càntirs de barca”) sense reforços (fig. 44), i força més repertori, tot reproduccions d'obra negra feta llavors (o poc temps abans) per Xavier Bonadona.   

Fig. 43. Barralina, Xavier Bonadona Bosch, Quart, 1990. Col·lecció Santanach Suñol, núm. 2564. 

Fig. 44. Càntir de pescador (o càntir de barca). Xavier Bonadona Bosch, Quart, 1993. 
Col·lecció Santanach Suñol, núm. 4091.

  - A l'exposició Zones d'Interès Artesanal, la terrissa de Quart comptà (a més de amb el quadern Quart 1988) amb un díptic que reproduïa alguns elements de dit quadern, entre els quals els dibuixos d'atuells; s'hi suprimiren les definicions, però cada dibuix s'acompanyà d'un rètol amb el nom local. Posteriorment, l'Ajuntament de Quart, per promocionar el poble i la seva terrissa, va reeditar-lo (canviant la foto de portada i ometent la referència que el lligava a la mostra barcelonina). Aquesta publicació fou objecte de diverses edicions (de fet, reimpressions amb successius canvis de portada), totes sense data; com a mínim, dues d'elles (l'una recollida el 1991 i l'altra el 1998) propagaren el “càntir de pescador” i la “sitra o berlina”, tots dos amb reforços. Una edició posterior a 1998 presentava dibuixos diferents, provinents d'una altra font, com comentarem.      

23) PEDRO J. CASTELLANOS ALAVEDRA

   Castellanos, en un ampli article sobre els centres encara actius a la demarcació de Girona, datat de 1987 però aparegut algun temps després (s'hi citen obres de 1988, entre les quals la de Guerrero i el quadern Quart 1988), publicà diverses referències als atuells de què parlem.

   Quant a l'obra negra, considerà ja extingides les produccions de Quart i la Bisbal: “los últimos alfareros que fabricaban habitualmente barrals [...] negros se han jubilado” (Castellanos 1987: 38). En aquell moment, això era exacte pel que fa a la Bisbal, on Lluís Cornellà s'havia jubilat el 1979 i costà molt decidir-lo a fer una cuita d'interès exclusivament científic el 1988 (Rosal 1990a: 44); però l'obra negra de la Bisbal fou continuada a Serra de Daró per Lluís Heras des d'abans de 1991 (Heras havia après a fer-la amb Cornellà). Quant a Quart, s'ha de matisar, perquè, com hem comentat i malgrat diverses jubilacions, s'hi feren peces negres tradicionals molt fidels almenys fins a 1993; a més, s'hi produí “de manera testimonial, una mínima quantitat de peces tradicionals” d'obra negra, almenys fins a 2009 (Sàez 2009: 5 i 25). Darrerament, l'activa Associació de Terrissers Artesans de Quart hi ha construït un nou forn de negre, la primera cuita del qual es realitzà el novembre de 2015.

   Castellanos es referí conjuntament a l'obra negra de Quart i la Bisbal, ja que “era muy similar [...] Existían, sin embargo, piezas que eran exclusivas de uno u otro lugar.” Aquí, ens n'interessen dos paràgrafs:

      - “Muy característico de ambas localidades es el barral, especie de garrafa para el transporte de vino especialmente.” S'acompanya de dibuix i foto (aquesta dins un conjunt d'obra negra de la Bisbal), en ambdós casos amb aspecte i peu correctes (com els de la fig. 20).

      - També referits a ambdós centres: “el cantir [sic] de pescador, de base muy amplia para darle mayor estabilidad, pues era utilizado en las embarcaciones; el gallet y el tarot están reforzados con unas tiras para evitar roturas en los posibles golpes causados por el balanceo de la nave. Muy similar a éste pero más chato es la sitra o barrelina [sic], para llevar agua al campo, que se semienterraba a fin de que conservase más fresca el agua.” El primer s'acompanya de dibuix (com el de la fig. 36) i foto (l'esmentada de conjunt de la Bisbal), sempre amb reforços i el peu “cantir [sic] de pescador”; la barralina no té dibuix ni foto (Castellanos 1987: 30-31 i 34). 

   En comparar textos, és evident que, en aquest apartat, l'autor es basà en el quadern Quart 1988, però intentant eliminar-ne els problemes que presenta. Així, dels que hem comentat, notà que “berlina” era un un error per “barralina”, però no s'adonà que es tracta d'un derivat de “barral” i va escriure “barrelina”, i, quant al contingut del mateix atuell, solucionà l'esmentada indecisió líquids/aigua substituint-la per un expeditiu aigua/aigua; podria ser que, en certa manera, es malfiés de la duplicitat de peces negres amb brocs reforçats (càntir de pescador/barralina) publicada en dit quadern (referida només a Quart), cosa que explicaria la inexistència d'il·lustració de barralina al seu treball. No obstant la possible malfiança, estengué per via directa dita duplicitat a la Bisbal; com hem vist de passada (més avall ho tornarem a comentar), el càntir de pescador original d'obra negra de la Bisbal (fig. 48), semblant al de Quart, no portava reforços (tot i que alguna vegada Lluís Cornellà es referís a la barralina amb els noms “càntir de pescador” i “càntir de barca”, com explicarem). Quant al barral, repetí que era sobretot per a vi, però usà el verb “transportar”, de significat més limitat que “contenir”.  

Fig. 45. Plat de fer xuca. Josep Mestres Gumbau, Quart, 1985. Col·lecció Santanach Suñol, núm. C-1020.

   Pel bé del lector (encara que sigui apartant-nos del tema), volem comentar que Castellanos fou víctima del citat oblit d'especificar el tipus d'obra en el llistat d'atuells de Quart 1988: aconseguí detectar-hi la majoria de peces d'obra roja, però se li escapà el plat de fer xuca, del qual traduí la definició donada per Quart 1988 (“recipient en forma de bol que es feia servir per posar-hi vi calent i pa torrat”, traducció on “forma de bol” passà a “forma de cuenco”) i el publicà com d'obra negra de Quart (Castellanos 1987: 30), quan sembla exclusiu de l'obra roja (ho comentarem més avall, en haver consignat altres efectes nocius de Quart 1988 sobre aquest atuell). Vegeu-ne un exemplar a Santanach 2015b: última fotografia, la nostra fig. 45. 

   Entre l'obra envernissada de la Bisbal, trobem: 

      - “También se hacían aquí cantirs [sic] de pescador [és a dir, càntirs xatos de Violant] pero sin los refuerzos que llevaban los negros”, sense il·lustració (ens acabem de referir a aquests pretesos reforços).

 Fig. 46. “Mamet”. La Bisbal. Il·lustració de Castellanos 1987.

Fig. 47. “Barrelina” envernissada. La Bisbal. Il·lustració de Castellanos 1987.

      - “Para llevar el agua al campo estaba el mamet [dibuix –la nostra fig. 46–que recorda el darrer tipus de mamet d'aquest centre, el de la fig. 9], botijo de dos asas por las que se pasaba una cuerda para llevarlo colgado, y la barrelina [sic] [dibuix –la nostra fig. 47– que recorda els mamets de les fig. 26, 33 i 54], botijo en forma de pera con dos asas retorcidas que tenían la misma función.” (Castellanos 1987: 33). En l'obra envernissada de la Bisbal, la sobtada aparició d'aquesta anomenada “barralina” envernissada, per a aigua, és misteriosa; podria tractar-se d'una reproducció força dolenta del mamet més habitual del segle XVIII (se'n feren de ben poc aconseguides, com veurem), o bé d'una obra moderna, “de creació” pretesament artística; i, en qualsevol dels dos casos, se li podria haver atribuït el nom de barralina, ja per error o ignorància (recordeu l'atribució de “barral” al mamet de Vilà Clara –també “retorcido”, per cert–, publicada per Llorens i Corredor i repetida per tots els que els copiaren), ja amb la intenció de conferir-li un cert prestigi o diferenciar-la d'altres reproduccions de mamet. En tot cas, l'atuell (cosa que inclou forma, nom i funció –aigua–) va ser pres seriosament per Castellanos en una publicació universitària, amb llastimoses conseqüències per als interessats en terrissa que el llegiren. 

24) JOAN ROSAL

   L'investigador Joan Rosal, autor de moltes publicacions sobre terrissa, s'ha referit diverses vegades als atuells de què parlem: 

  - El 1990, va escriure dos articles sobre l'obrador Bonadona/Cornellà, actiu des de vers 1865, l'únic que en aquell moment se sabia que hagués fet obra negra a la Bisbal de manera continuada.

   En el primer n'explicà la història i en el segon el repertori tipològic (Rosal 1990a i 1990b), obviant volgudament la tècnica perquè ja se n'havia parlat força. L'any següent, però, aparegué un treball molt complet de Lola Casademont sobre la tècnica del negre a la Bisbal (Casademont 1991) que arrodoní els de Rosal. 

   En l'article sobre tipologia, Rosal deixà molt clars conceptes fins llavors progressivament més embrollats segons anava passant temps:  

      - Entre els atuells per a l'aigua, trobem el “Càntir de pescador: semblant a una barralina però sense reforços al tarot i al galet. Peça tradicional, deixada de produir ja fa molt de temps. Es feia en una sola mida: 25,5-23,5-19 [alçada-diàmetre de panxa-diàmetre de base en cm].” S'acompanya de foto d'exemplar del Museu del Càntir, d'Argentona (el mateix de la nostra fig. 48), que, com veurem, Oriol Calvo considera del primer quart del segle XX (Calvo 2007: 84). 

Fig. 48. Càntir de pescador, obra negra, la Bisbal. Museu del Càntir, Argentona, núm. 216.

      - Entre els per a vi, trobem:

        - “Barral: [...] Lluís Cornellà encara va poder veure fer els últims al seu pare [Joan Cornellà] i, molt posteriorment, en va recuperar la producció per a satisfer als col·leccionistes de terrissa.”

   “Es feien barrals de moltes mides diferents sense que es recordi cap denominació específica. Els més petits arribaven fins i tot al litre de capacitat. El més gran que coneixem és un dels que Violant va comprar a la Bisbal el 1944 [el de les fig. 10 esquerra i 15]. Té una alçada de 41 cm, diàmetre de la base de 21 cm i 16 litres de capacitat. Un exemplar de rebuig, aparegut al farciment d'una volta del mateix obrador, atribuïble a Feliu Bonadona [el fundador de l'obrador, oncle de Joan], té per mesures 29-3-13 [alçada-boca-base en cm] i diàmetre de panxa de 22,5 cm [el de la nostra fig. 49]. Freqüentment decorats amb línies i/o meandres incisos fets amb pinta de tres pues.” S'acompanya de fotografia. 

Fig. 49. Barral. Feliu Bonadona Mateu, la Bisbal, aprox. tercer terç del segle XIX. 
Antiga col·lecció Lluís Cornellà.

        - “Barralina: Peça recuperada per Lluís Cornellà, tot i que mai en va veure fer al seu pare.” 

   “La barralina, emprada per a beure líquids en treballs a l'aire lliure, s'assembla a un càntir de pescador, amb galet i tarot protegits per un reforç que els enllaça a la nansa. Aquest reforç és constituït per una tira de fang partida per una estria longitudinal. La nansa, en canvi, és ben llisa. Mesures: 21-20,7-18. Capacitat: 2,75 litres.” S'acompanya de fotografia (Rosal 1990b: 43-45, fig. 9 i 11), com la de la fig. 50.

Fig. 50. Barralina. Lluís Cornellà Font, la Bisbal. Col·lecció Santanach Suñol, núm. C-705. 

   Noteu que l'autor situa la barralina entre les peces per a vi, però indica que serveix per a beure líquids, és a dir, no solament vi. Acabem de veure que Lluís Cornellà no havia après a fer-la del seu pare sinó que la recuperà. Lògicament ho devia fer en el moment de l'eufòria col·leccionista i probablement prenent model de Quart (com va passar amb el mig mallal, vegeu Rosal 1990b: 45), quan allà, com hem explicat, perduda la memòria dels trets funcionalment necessaris per a vi, però innecessaris per a col·leccionistes per poc visuals, ja s'havia oblidat tant la funció primària de la barralina com, gairebé, el seu nom. Per això, Lluís Cornellà degué transmetre a Rosal la funció de “beure líquids” en parlar-li de la barralina; a més, com hem comentat i reveurem més avall, s'hi referí amb els noms “càntir de pescador” i “càntir de barca” en entrevistes fetes per autors posteriors a Rosal (el 15 d'abril de 2016, Lluís Heras ens confirmà aquest costum de Cornellà que, fins llavors només havíem intuït).      

  - El 2001, Joan Rosal insistí sobre el barral negre de la Bisbal, a propòsit d'un extraordinari exemplar, llavors recentment descobert, fet el 1816 per Anton Marcó (el de la fig. 51). El seu estudi li permeté descobrir un obrador de negre a la Bisbal actiu des d'almenys 1792, anterior doncs al dels Bonadona/Cornellà, i estendre's sobre diverses nissagues terrisseres bisbalenques (Rosal 2001).

Fig. 51. Barral. Anton Marcó Ribes, la Bisbal, 1816. Col·lecció particular.

  - El 2013, el mateix autor, en la citada entrada mamet de l'Índex analític (obra que preparava des de feia molts anys), escriu “la Bisbal (obra negra), on també en diuen barralina” com a aportació pròpia, no publicada anteriorment enlloc (Rosal 2013 LZ: 53). Com hem esmentat, aquest concepte és idèntic a la sinonímia de Violant 1948 per a Quart i, sent els terrissers de negre de la Bisbal provinents de Quart, dóna solidesa a la proposició de Violant per a Quart (recollida també en aquesta entrada mamet de Rosal).  

   D'altra banda, l'Índex analític, entrada barral, recull continguts de barrals apareguts en inventaris medievals barcelonins: vi cuit –vi cuit amb sucre, fruita dessecada i triturada, i espècies– (any 1330); aigua, piment –vi amb espècies i mel o sucre– (anys 1376-1381) (Rosal 2013 AK: 105). 

25) TERRACOTTA

   A la dècada de 1990, l'equip de Terracotta, Museu de Ceràmica de la Bisbal d'Empordà, va publicar diverses referències bisbalenques sobre els atuells de què parlem:

  - El Museu editava el butlletí Tremp, del qual aparegueren quinze números (del 0, de 1990, al 14, de 1994). Alguns dels treballs que s'hi publicaren són de gran interès per estar fets a partir de dades obtingudes directament dels obradors. Pel que fa al tema que tenim entre mans, hi trobem:

      - En l'article dedicat a la terrisseria Salamó, un del atuells inclosos dins l'obra de botxa és el càntir xato, que (com comentàvem en parlar del treball de Pere Noguera, de 1978, i els d'Emili Sempere, de 1985 i 1989) havia passat a dir-se “càntir de pescador o de barca: la base és més ampla que el càntir comú i més baix per donar-li estabilitat”. Es feia en tres mides i era amb “engalba vermella i amb ratlles verticals i altres motius [d'engalba blanca] fets amb llanterna. Ús: per transportar [aigua] a la barca”. Cada atuell va acompanyat del dibuix corresponent (Terracota 1990). Noteu que s'especifica que hi havia tres mides de càntir xato (més amunt ja havíem insinuat que eren més d'una; ens hi haurem de tornar a referir).

      - Al final del dedicat a la terrisseria Maruny, tres línies parlen “d'altres peces de botxa tradicionals [...] que avui dia no es fan [...] : [...] el càntir de pescador” (Terracota 1991a).     

  - El 1991, dins el catàleg de la mostra 1944. La Bisbal, dedicada a les adquisicions fetes per Violant el 1944 a la Bisbal, cadascuna amb la fotografia corresponent (Terracota 1991b: 9-11), trobem: 

      - Dels dos barrals d'obra negra fets per Joan Cornellà, el catàleg només inclou el gran (fig. 10 esquerra i 15), amb el text “Barral. Atuell de botxa esfèrica amb dues nanses acabat amb un coll llarg i estret. S'utilitzava per portar vi al camp.”

      - El mamet de l'esmentat darrer tipus de la Bisbal, comprat a la Viuda i fills de Pere Martí, dits “els Americanos” (fig. 9), amb l'explicació “Mamet. Atuell d'ús domèstic. Mena de càntir per al vi semblant al barral de Figueres. Presenta una decoració amb engalba blanca en les nanses, tarot, galet i reforços.” Obliden mencionar el vernís verd de damunt l'engalba. 

Fig. 52. Càntir xato. Viuda i fills de Pere Martí, la Bisbal, 1944. 
Museu Etnològic de Barcelona, núm. MAITP 2984. 

      - El càntir xato del mateix origen (el de la nostra fig. 52), amb el text “Càntir “xato” (de barca) [aclariment necessari el 1991]. Recipient amb la botxa més pronunciada que el càntir normal i amb la base més plana [per ampla] per evitar els trontolls de la barca. Decorat amb engalba vermella i vernís transparent.” (de fet, l'atuell és sense decoració; n'haurem de parlar, més avall). Idèntics text i foto es van publicar a Tremp dins l'articlet “Atuells característics de la indústria terrissera” (Terracota 1992).       

  - El 1993, en un dels apartats de la publicació que acompanyava l'exposició Terrissa de volta, es descriuen múltiples atuells trobats en voltes bisbalenques que cobreixen el segle XVIII i la primeria del XIX (Bover i altres 1993: 5-6), entre els quals: 

      - “Barral. Atuell de base plana amb repeu en forma d'aresta; cos piriforme amb el coll molt ben diferenciat, llarg i estret, i boca lleugerament exvasada, dues nanses contraposades que comencen a l'inici del coll i acaben al començament de la part més ampla de la panxa. L'exterior mostra sovint vidrat vermell o verd en lluna, amb variants completament vidrades. S'usava per dur vi al camp.” S'il·lustra amb perfil (la nostra fig. 53). 

Fig. 53. Perfil de barral bisbalenc de la segona meitat una mica avançada del segle XVIII. 

Il·lustració Bover i altres 1993.

   Almenys fins a mitjan segle XVIII, els barrals bisbalencs tenen coll horitzontalment afacetat, i amb un relleix que el diferencia del cos (com el de l'exemplar de la fig. 62, de vers 1703, o amb petites variants); després, almenys des de 1769, es torna cilíndric còncau, sense facetes (o gairebé), però conservant el graó o relleix que el diferencia del cos; finalment, a partir de mitjans de la segona meitat del segle, amb freqüència aquest graó o relleix queda a manera d'estria o desapareix del tot, cosa que comporta que el coll esdevingui no gaire o gens diferenciat del cos (com el dels barrals de la fig. 18, coincident amb el del perfil de la fig. 53). A l'apartat de la Bisbal comentarem aquesta interessant tendència evolutiva amb més detall i amb il·lustracions de cada estadi, com sempre de límits difusos i lògics encavalcaments entre ells.   

      - “Mamet. Recipient de forma similar al barral, presenta un coll massís i vertical, amb el broc i el galet contraposats damunt seu. Una esvelta nansa uneix el broc amb el coll, i una altra de més gruixuda aquest amb el galet encerclant-lo. Com en el cas del barral, hi ha variants amb només els guarniments vidrats i d'altres totalment envernissades (majorment en verd). S'usava per dur vi al camp.” S'il·lustra amb perfil (la nostra fig. 54), que, com la descripció, és referit al model més habitual al segle XVIII (aquest perfil concret sembla correspondre al mamet de 1782 que esmentarem tot seguit).

Fig. 54. Perfil del mamet bisbalenc més habitual al segle XVIII (sembla correspondre a un exemplar de 1782, 

volta del carrer del Pont 36, la Bisbal d'Empordà). Il·lustració de Bover i altres 1993.

   A més, el quadern publica fotos d'aquest mamet trobat en volta datada de 1782, envernissat del tot (com el perfil de la fig. 54 i força semblant als mamets de la fig. 33) i de dos barrals del segle XVIII, l'un del tot envernissat (com els de la fig. 32) i l'altre només al coll, el de la nostra fig. 55; d'aquest darrer, recuperat en volta de Palamós, n'haurem de parlar en estudiar els mamets de Palafrugell (Bover i altres 1993: 4 i 10).

Fig. 55. Barral. Probablement Palafrugell (volta de Palamós). 
Terracotta Museu, la Bisbal d'Empordà.

- El 1994, al final d'una obra dedicada sobretot a tècnica, hi ha un apartat de tipologia (Bover i Casademont 1994: 39-40, fotos a 28, 45 i 50-51). Ens n'interessen:

      - “Barral. Atuell per a transportar vi per a les feines al camp. Botxa esfèrica de base plana i coll alt i estret. Fet al torn. Coloració a partir d'engalba i vernís o fumada.” Hi ha foto de dos del segle XVIII (l'un envernissat del tot –com els de la fig. 32– i l'altre només al coll –el citat de volta de Palamós de la fig. 55–) i d'un de negre fet per Lluís Cornellà (com els de la fig. 20).

      - “Càntir de barca. Atuell per contenir, transportar i beure aigua emprat pels pescadors. Botxa tancada de base molt ampla, amb guarniments (nansa, tarot i galet) a la part superior. Fet al torn. Coloració a base d'engalba i vernís o fumada.” La definició és correcta per a càntir xato i càntir de pescador negre, però, com que no parla de reforços, no s'avé amb la il·lustració (que representa una barralina feta per Lluís Cornellà, com la de la fig. 50). Almenys pel que fa a la foto, aquest és, doncs, un del casos esmentats més amunt en què Cornellà, en parlar amb els autors, es referí a la barralina amb el nom càntir de barca.         

      - “Mamet. Atuell per contenir, transportar i beure aigua. Producció i consum característic de l'Empordà. Botxa piriforme, acabada en un coll cilíndric tancat i amb guarniments (tarot i galet). La nansa és doble, surt del coll i envolta els guarniments. Fet al torn. Coloració a partir d'engalba i vernís.” S'acompanya de foto d'un mamet trobat en volta datada de 1789 (el de la nostra fig. 63), amb només els guarniments envernissats i forma corresponent a una possible variant tardana del més habitual al segle XVIII a la Bisbal. Haurem de tornar a esmentar aquesta possible variant no gaire més avall i, força més enllà, en estudiar els mamets de la Bisbal, la comentarem. 

26) ANDREU BOVER

   El 1993, Andreu Bover va publicar un llibre sobre la ceràmica de la demarcació de Girona. Consta d'un text amb fotografies i un desplegable final amb dibuixos de formes ceràmiques. El text es recolza molt en dues obres poc anteriors, de les quals, malauradament, arrossega els defectes. 

   Pel que fa a la tipologia de Quart, segueix el quadern Quart 1988, tant en l'obra roja com en la negra. Malgrat l'esmentada barreja entre l'una i l'altra, les diferencia bé. Però, en descriure els atuells, repeteix les definicions de 1988. Així, dins l'obra negra, en parlar de les peces de què tractem, escriu: “el barral [...] per a guardar vi; la sitra o berlina, atuell xato amb nansa, tarot i galet reforçats amb tires de fang que s'usava per a anar al camp on s'enterrava fins a la meitat perquè mantingués l'aigua fresca; el càntir de pescador, atuell amb la base ampla per tal d'evitar els trontolls de la barca i amb el tarot i el galet reforçats amb tires de fang per a aguantar millor els cops” (Bover 1993: 47). A diferència del que hem referit de Castellanos 1987, inclou dins l'obra roja “els plats de fer xuca (suca-mulla), mena de bol on es posava el vi calent” (Bover 1993: 45). 

   Els dibuixos del desplegable mostren un “barral” (amb gallet, com el de la fig. 34), un “càntir de pescador” (amb forma i reforços de barralina, com la fig. 36) i una “sitra o berlina” (la nostra fig. 56: com la fig. 37, però, diferint del text, sense reforços –a causa, suposem, de l'esmentada mala qualitat d'aquest dibuix a Quart 1988–). (Bover 1993: desplegable: 34, 38 i 49).

Fig. 56. “Sitra o berlina”. Quart. Il·lustració de Bover 1993. 

   Quant a l'obra de la Bisbal, el text esmenta dues vegades el barral, sense descriure'l (en parlar dels farciments de volta i en donar exemples d'obra de botxa), i presenta foto d'un conjunt de peces de volta, amb dos barrals envernissats del tot, com els de la fig. 32 (Bover 1993: 59 i 66, foto a 55).

   Els dibuixos del desplegable són trets de Castellanos 1987. Hi trobem, doncs, els molt curiosos “mamet” (com la fig. 46) i “barralina” (com la figura 47) (Bover 1993: desplegable: 66 i 67). I no hi trobem el càntir xato (igual que a Castellanos 1987), del qual tampoc no es parla al text, però sí que n'hi ha fotografia (semblant al de la fig. 17), amb el peu “El càntir de pescador ha perdut el seu ús tradicional i atès que té una forma adequada per a conservar l'aigua fresca a la nevera, actualment és conegut com càntir de nevera.” (Bover 1993: 35). 

   

27) JEAN-PAUL AZAÏS

   El 1994, Jean-Paul Azaïs publicà un article sobre l'obra de Lluís Cornellà, basat en material obtingut el 1993 (converses amb ell i fotografies fetes per Paul Palau a l'obrador). Escrit en forma d'entrevista, Cornellà hi explica la història de la família, la tècnica, la comercialització... Quant a la tipologia, està descrita a part, classificada per funcions; els noms dels atuells apareixen en català ben ortografiat. Tots van acompanyats de fotografia o dibuix. Aquí, ens interessen:

  - “Barral : Il servait pour le transport et le stockage du vin (parfois d'autres liquides). Il existe en plusieurs dimensions et possède une décoration de 3 traits de peigne au 1/3 supérieur de la panse.” 

  - “Càntir de barca : Cruche à eau que les pêcheurs emportaient en mer. La base est plus large, les becs protégés par des bandages de terre, en prévision des chocs causés par le mouvement des embarcations.” (Azaïs 1994: 18-19 i contraportada). Tant per la descripció com per la foto, es tracta d'una barralina com la de la fig. 50. Aquest és, doncs, un altre del casos esmentats més amunt: Cornellà, en parlar amb Azaïs, donà càntir de barca com a nom de la barralina. Quant a la il·lustració del barral, és com els de la fig. 20.

28) LLUÍS HERAS

   Durant aproximadament la primera meitat de la dècada de 1990, el terrisser Lluís Heras, que, havent après a fer negre amb Lluís Cornellà, treballava ja a Serra de Daró, féu propaganda de la seva empresa mitjançant un tríptic molt ben editat. Hi explicava la tècnica i publicava una llista dels seus atuells, cadascun amb explicació i dibuix, a més de foto conjunta de tots ells, la nostra fig. 57 (Heras c. 1990). Entre ells, destaquem:

  - “Barral: Recipient per a líquids. Normalment s'hi posava vi.” (com els de la fig. 20).

  - “Càntir de barca: Recipient per transportar i beure aigua. Es feia amb la base ampla perquè no rodolés a la barca.” Tant dibuix com fotografia són d'una barralina amb els corresponents reforços (com la de la fig. 50). Aquest cas de “càntir de barca” és ben paral·lel al que acabem d'explicar en parlar de l'article d'Azaïs (ja hem dit que fou el mateix Heras qui ens confirmà el citat costum de Cornellà).

Fig. 57. Conjunt d'obra de Lluís Heras Colomé, Serra de Daró. Il·lustració d'Heras c. 1990.

29) SERGIO SABINI

   Sergio Sabini es va encarregar del capítol dedicat a terrissa d'un llibre sobre ceràmica de l'estat espanyol aparegut el 1997. Hi trobem algunes contribucions al tema de què tractem. 

   Dins d'un ampli apartat dedicat a la història de la terrissa i dels terrissers, inclou una explicació sobre el rebliment de voltes amb terrissa de rebuig de cuita. S'hi troben diverses fotos col·lectives de peces de volta; una d'elles presenta força atuells que omplien una volta de la Bisbal (que l'autor creu de 1754 a partir de la data escrita en una plata), entre els quals dos barrals envernissats del tot de verd i tres mamets (dos d'ells són excepcionals pel nombre de nanses), de què tornarem a parlar (Sabini 1997: 608-609). 

   La preparació del present treball ens ha obligat a mirar d'establir, de la manera més acurada possible, l'evolució tipològica del barral i el mamet als centres terrissers on en produïren. Aquesta evolució posa en evidència que els barrals i mamets de la foto esmentada (inclòs un dels mamets anterior a la resta, perquè no és de rebuig de cuita sinó peça usada) no concorden amb la data de 1754 sinó que han de ser de mitjans de la segona meitat del segle XVIII o potser encara d'una mica més ençà. Per resoldre el dilema, hem ampliat la foto fins on ens ha permès la definició i hi hem estudiat atentament la data escrita a la plata, cosa que ens ha revelat l'any, el 1788. Val a dir que, en un primer cop d'ull, la data sembla 1754 (sobretot mirant-la amb criteris gràfics actuals); en parlar de la Bisbal, ens referirem detalladament a la grafia de les xifres que conformen la data escrita a la plata.     

   En un altre apartat, Sabini estudia la tipologia, agrupant-la per funcions, també amb fotos col·lectives. Entre les peces de vi hi ha un barral amb gallet, de Quart (com el de la fig. 34). Entre les d'aigua, un càntir xato de la Bisbal (semblant al de la fig. 17), amb l'explicació “càntaro de barca de La Bisbal (Gerona), que llevaban los pescadores. El objeto de la amplia base era darle estabilidad ante el movimiento de la barca. Lleva vidriado exterior. Decoración con engobe blanco de un pájaro y tres «lagrimones».” (Sabini 1997: 615 i 623). Que el “càntir” sigui anomenat “càntaro” és un error freqüent en textos en espanyol; aquí apareix repetidament en l'explicació de la foto col·lectiva corresponent, on tant són “cántaros” els cànters com els càntirs; es tracta, però, d'un lapsus involuntari de l'autor, perquè, en explicar la foto immediatament anterior, dels cànters en diu correctament “cántaros” i dels càntirs, “botijos”.

30) JOAN SANTANACH I SOLER

   Jo mateix, Joan Santanach, si bé aquí ho faig de manera més extensa, ja m'havia ocupat bastant dels atuells de què parlem:

  - Més amunt hem comentat la referència a aquestes peces dins del treball escrit amb Santiago Albertí sobre l'obra de la Bisbal al segle XVIII (Albertí i Santanach 1984: 34, fotos a 31 –les nostres fig. 32 i 33–).  

  - 1998 és la data impresa al llibre que recull bona part de les ponències del curs de postgrau dedicat a la ceràmica medieval i postmedieval que tingué lloc els mesos de febrer i març de 1996 al Departament d'Història Medieval de la Universitat de Barcelona. La feina de redactar-lo es preveia empipadora, perquè les ponències (d'ampli abast) havien de ser escrites amb certa pressa, ja que s'havien lliurar el 30 de setembre, com a màxim; l'angúnia de la limitació d'espais i d'il·lustracions (necessàriament sobrepassades, després, en molts casos) contribuïa a fer poc atractiu el projecte. No obstant això, la majoria de ponents comprenguérem que es tractava d'una obra que marcaria una fita: foren poques les ponències que no comptaren amb el capítol corresponent al llibre, perquè els respectius especialistes no pogueren o no volgueren escriure'l. Les presses havien estat ben absurdes: circumstàncies alienes als autors feren que l'obra no aparegués fins a mitjan 1999 (tot i que la data impresa sigui la de 1998); les mateixes circumstàncies comportaren una distribució del llibre molt limitada.

   Joan Santanach parlà sobre la terrissa (“ceràmica comuna”, en imposat llenguatge acadèmic) d'època moderna a Catalunya (incloent, a més del Principat, la Catalunya Nord i la Franja de Ponent). El treball consta de dues parts, l'una dedicada als centres productors, agrupats per zones geogràfiques, i l'altra dedicada als atuells, agrupats per funcions. Entre els atuells per a vi, trobem (Santanach 1998: 242): 

Fig. 58. Barrals. Girona, c. 1756. Museu d'Art, Girona, núm. 15334, 130355, 130439 i 130436.

      - “Barral. És semblant a la botija [definida al mateix treball com “atuell de cos ovoide amb una ansa a cada costat de coll; acostuma a tenir les cares anterior i posterior aplanades i més o menys convergents cap amunt. Servia per a portar vi al camp”], però habitualment sense aplanaments de les cares. Els petits tenien el mateix ús, però els grans, estàtics, habitualment amb un broc prop de la base i a vegades amb quatre anses, servien com a dipòsit de vi o vinagre. És propi de la zona nord-est del Principat: Girona [...; fig. 58], Quart [...; fig. 12, 13, 30, 31, 34, 35, 67, 68 i 73], la Bisbal [...; fig. 10 i 15, 32, 53 i 62], Palamós [..., amb publicació de foto d'un com el de la fig. 55 però més petit, del qual també parlarem en estudiar els mamets de Palafrugell], Olot [fig. 59], Figueres, on en feien de dos tipus [..., fig. 7 i 14, i 8], i, probablement, Santa Coloma de Farners. Alguns tenen formes especials, properes a les del mamet, com un dels de Figueres, el més freqüent segons el darrer terrisser [fig. 7 i 14], i el barral per a beure vi, de Quart [de dubtosa antiguitat, fig. 60], ambdós de dipòsit tancat acabat en pom, amb una ansa entre aquest i el galet i una altra sota el tarot [en parlarem en estudiar els mamets de Figueres i Quart]. [...].”

Fig. 59. Barral. Olot. Col·lecció Santanach Suñol, núm. C-9000.

Fig. 60. Barral per a beure vi. Francesc Bonadona Vidal, Quart, 1979. 

Museu Rocaguinarda de Terrissa dels Països Catalans, Oristà, núm. 2623.  

      - “Mamet. Atuell de dipòsit tancat, per a beure vi al camp, propi de la zona nord-est del Principat. A la Bisbal, a darreria del segle XVIII, tenia pom central, del qual sortia un reforç cap al galet i, molt sovint, una ansa cap al tarot [fig. 26, 33 i 54] (Albertí i Santanach 1984: 31 i 24 [per 34]); el 1944 presentava un reforç cap al galet i un altre cap al tarot [fig. 9] (Violant 1948: 121; Terracota 1991b: 10) [aquí esmentàvem per primer cop la variant amb només una ansa del mamet bisbalenc més habitual al segle XVIII i en publicàvem foto; ens estendrem sobre tots ells quan parlem de mamets de la Bisbal]. A Olot, el càntir de Santa Pau presenta una ansa entre pom i galet i una altra sota el tarot (Sempere 1989b: 39) [fig. 29; en parlarem en l'apartat de mamets d'Olot]. Al segle XVIII era d'implantació més extensa, ja que, entre el lot de peces de 1720 trobat a les voltes de l'hospital de la Santa Creu, de Barcelona, hi ha un atuell similar, de rebuig de cuita, amb base llimada que forma repeu anular [vegeu apartat de mamets de Barcelona].” 

Fig. 61. Barralina. Quart, model amb un únic reforç que es produí a l'obrador Marcó 
(a més de l'habitual amb dos reforços), finals del segle XIX i principis del XX. Col·lecció particular.

      - “Barralina. Atuell en forma de càntir aplanat, amb galet i tarot protegits per sengles reforços que enllacen amb l'ansa. Servia per a beure vi (o altres líquids) al camp [el concepte “altres líquids” ja havia estat publicat per molts autors; no podíem, doncs, deixar d'esmentar-lo entre parèntesis, però no disposàvem de l'espai necessari per estendre'ns-hi, com aquí podem fer], on s'enterrava parcialment perquè el vi es mantingués fred. És pròpia de Quart, només en obra negra (Violant 1948: 121) [fig. 11, 40 i 71]; a l'obrador Marcó, a més del tipus esmentat, se'n feia un altre, amb reforç sols al galet [fig. 61]. A la Bisbal també es féu el tipus habitual, sempre d'obra negra [fig. 50] (Rosal 1990b: 44 i 45).”  

   Entre els atuells per a aigua (Santanach 1998: 240), formant part de les varietats de càntir, trobem: “Càntir de barca. No gaire alt i de base àmplia, perquè no es tombi amb els cops de mar.”

  - El 2002, Santanach, amb Elvira González, publicàrem un article sobre la Bisbal, a propòsit de la seva exportació a Mallorca. Es desenvolupa seguint l'evolució històrica, de manera que s'hi alternen notícies sobre terrissers, tècnica, tipologia, comercialització... En diverses represes, les diferents referències a tipologia expliquen l'evolució de les peces de què parlem (Santanach i González 2002: 13-18):

Fig. 62. Barral. La Bisbal, vers 1703. Terracotta Museu, la Bisbal d'Empordà.

      - La producció de vers 1703 “no es diferencia gaire de la producció de la segona meitat del segle XVIII i de principis del segle XIX; els únics detalls específics, potser simplement circumstancials d'un terrisser determinat, són la presència [...] d'un relleix agut a la base del coll dels barrals.” S'acompanya de foto d'un barral de vers 1703 (la nostra fig. 62; observeu-hi el relleix, així com  l'afacetament horitzontal del coll) i de la nota 287, referida a uns mamets que creiem inexistents, com comentarem en parlar de les reproduccions de mamets.      

      - “Al segle XVIII i primeria del XIX, [...] Els barrals [són] ovoides, envernissats del tot o només parcialment, són relativament nombrosos i tenen el coll cilindrocòncau, sense (o gairebé sense) relleix a la base [com s'ha explicat més amunt, ara coneixem més detalls sobre l'evolució del coll; aprofitarem l'apartat de la Bisbal per a comentar-la]. Els mamets, ovoides, envernissats del tot o només parcialment, són força diferents dels que trobarem al segle XIX.” Hi ha foto d'un mamet de 1789, possible variant tardana de la forma més habitual al segle XVIII, envernissat només per dalt (la nostra fig. 63, ja esmentada; ho comentarem en l'apartat corresponent).

Fig. 63. Mamet. La Bisbal, 1789. Terracotta Museu, la Bisbal d'Empordà.

      - “Sempre parlant de terrissa envernissada en part o del tot, a mitjan segle XIX i durant la segona meitat de segle, la tipologia ha experimentat variacions respecte a l'obra de volta, però, al mateix temps, difereix en part de la que es farà posteriorment. Repassarem breument les principals diferències. [...] Els barrals han pràcticament desaparegut, tot i que Noguera en publica un [nota amb cita de la referència bibliogràfica; és el barral esmentat en parlar de Noguera 1978]. Els mamets han evolucionat: la forma és cònica invertida i la situació de les dues anses es més simètrica [s'acompanya de foto d'exemplar com el de la fig. 25, però no envernissat en lluna sinó coronat, i de nota amb la referència bibliogràfica del citat en comentar Noguera 1978; és el tipus que hem estat anomenant del segle XIX o finals del XVIII], simetria que augmentarà en els produïts abans de la seva desaparició definitiva com a peces utilitàries; aquest darrer és el cas del comprat per Violant el 1944, quan ja havia “caigut en desús”: té les anses laminars, rectes i gairebé horitzontals [s'acompanya de foto del mamet de la fig. 9 i de nota on se cita la seva localització a Violant 1948, Violant 1940-1953 i Terracota 1991b]”. Recordeu que a l'apartat dedicat a Violant, en parlar de Violant 1940-1953 hem explicat que el mamet comprat el 1944, “caigut en desús” però “nou”, devia haver estat reproduït llavors, de manera volgudament acurada, per al Museu; en aquest sentit, volem remarcar que el galet és de forat estret, fet conscientment per a beure vi a galet, cosa que demostra la puresa de la reproducció. 

   Així, el 2002, desenvolupàvem bona part de l'evolució del mamet bisbalenc. Més avall veurem com els tres tipus aquí esmentats, afegits al d'una sola nansa citat poc més amunt (Santanach 1998), abracen quasi tota l'evolució tipològica dels mamets utilitaris de la Bisbal. 

31) MIQUEL PAIROLÍ

   El 1998, el malaguanyat periodista i escriptor Miquel Pairolí (Quart 1955-2011) va publicar, val a dir que en un català impecable, una obra sobre el paisatge, la història i la ceràmica del seu poble. En l'apartat de ceràmica, hi ha capítols dedicats a la història i la tècnica de la terrissa de Quart, a la tipologia tradicional, a la ceràmica artística originada amb el Noucentisme i al canvi etnològic produït durant la segona meitat del segle XX que comportà que els atuells utilitaris passessin a ser decoratius, com ja hem explicat. 

   Els capítols d'història i del Noucentisme, d'agradable lectura, observen un molt bon equilibri entre la informació científica (molt bona, amb notícies importants i ben dosificades) i la divulgació. En el de tipologia es nota que l'autor beu de diverses fonts, sobretot del quadern Quart 1988 (citat al text en parlar del forn de fer negre, Pairolí 1998: 183), amb descripcions molt millorades i amb diversos dels conceptes erronis modificats. Només es pot intuir en què es basen dites modificacions, ja que el llibre no conté bibliografia. Com que algunes generen noves confusions, hem de transcriure els passatges corresponents als atuells de què parlem (tots s'acompanyen de dibuix i són considerats d'obra negra per l'autor); alhora, intentarem esbrinar d'on podrien provenir dites modificacions (totes elles semblen tretes d'obres comentades més amunt):

      - Després de parlar del càntir habitual, que anomena “càntir d'anar al pou o càntir d'aigua” i del qual especifica, molt adequadament, que “té nansa, tarot i galet, tot situat a la mateixa línia a la part superior de la peça”, passa al “càntir de pescador, més baix i xato que l'anterior, com si fos seccionat de la part inferior, amb la base més ampla i amb reforços al galet i al tarot, tot per ser utilitzat en les condicions especials de les embarcacions.” S'acompanya del dibuix d'una barralina com la de les fig. 11 i 40 (o com el “càntir de pescador” de la fig. 36, treta de Quart 1988). Sembla, doncs, que l'autor segueix Quart 1988.

      - “La sitra o mamet, que era un càntir xato, similar al càntir de pescador. Tenia aquesta forma perquè era una peça pensada per dur al camp i ser colgada, amb la intenció que l'aigua es mantingués fresca”. Pairolí sembla seguir Quart 1988 i, alhora, Castellanos 1987 i/o Bover 1993: d'una banda, s'adona que “berlina” no era un mot correcte i el substitueix, no per “barralina” (la “barrelina” de Castellanos) sinó per “mamet” (potser a través de la sinonímia a Quart entre barralina i mamet, exposada, com hem vist, per Violant 1948); d'una altra, el text s'acompanya del dibuix d'una mena de barralina, però sense els reforços dels brocs, potser per la mala qualitat del dibuix de la “sitra o berlina” de Quart 1988 (fig. 37), tal com hem comentat en el cas de Bover, ja que el dibuix és idèntic que el de la fig. 56 (la “sitra o berlina” de Bover); però, així com el text de Bover mantenia els reforços dels brocs de la “sitra”, el de Pairolí els ignora i, d'aquesta manera, s'adapta al dibuix.

   És ben curiós que aquí s'arriba a invertir els conceptes: ben oblidats l'ús originari de cadascú i la decisiva importància del gruix del forat del galet, s'ha produït un intercanvi dels detalls morfològics visuals (els reforços de broc i galet) entre el “mamet” –o “barralina”– de Violant (d'on els reforços han desaparegut) i el “càntir de pescador” (on han sorgit). Però la cosa encara es complica més, ja que apareix un nou actor: 

      - “La barralina era una variant de l'anterior [la sitra o mamet], però amb una nansa doble, que anava del tarot al mig de la peça i d'aquí al galet. La nansa tenia aquesta forma per facilitar que s'hi lligués una corda i es pogués dur penjant. Tenia una figura més esvelta que la sitra, una forma de pera, i s'utilitzava per dur-hi vi.” L'autor, encara que està parlant d'obra negra (com hem destacat poc més amunt) i creu l'atuell per a vi (potser perquè Violant 1948 diu que la barralina era per a vi), segueix la descripció de la fantasiosa “barralina” d'obra envernissada de la Bisbal, per a aigua, publicada per Castellanos, de què ja hem parlat: s'hi comentaven la forma de pera i les dues nanses –o nansa doble– per on passava una corda, i el dibuix corresponent (la nostra fig. 47) era ben semblant a la il·lustració de la “barralina” de Pairolí (la nostra fig. 64), per bé que aquí les dues nanses han esdevingut simètriques. Deixant a part els errors originats per Quart 1988, és probable que moltes de les fal·làcies observades, transmeses en cadena entre autors, provinguin de les lamentables edicions de gran abast de Violant 1948 fetes per Edicions 62 (les comentem a la bibliografia i les denunciàvem més amplament fa 35 anys, a Santanach 1981; el text pelat, amputades les figures, pot suggerir atuells quimèrics). 

Fig. 64. “Barralina”. Quart. Il·lustració de Pairolí 1998.

      - “El nom de barralina és un diminutiu que indica la procedència d'aquesta peça. La barralina deriva del barral, que era una de les peces més presents també en la terrissa negra tradicional. El barral era una mena de garrafa destinada a guardar-hi o transportar-hi petites quantitats de líquids. Feia la funció que entre nosaltres fan les garrafes o les ampolles, de vidre o de plàstic. El barral tenia dues nanses laterals i una obertura central no gaire ampla per guardar-hi o traginar-hi vi, sobretot. De vegades, el barral fins i tot duia un forat a la part inferior per aplicar-hi una aixeta [...].” S'acompanya de dibuix i foto d'un barral com el de la fig. 12 (Pairolí 1998: 188-190, foto a 170).

   Ja hem dit que Pairolí considerava correctament d'obra negra tots els atuells que hem comentat. No obstant això, es veié afectat pel tan citat oblit d'especificar el tipus d'obra dels atuells a Quart 1988. Els descriu relativament barrejats i, si bé en molts casos sap a quin tipus d'obra corresponen, en d'altres és cautelós, passant per alt el color. N'és bon exemple “Una peça especial que duia el nom de plat però que no ho era ben bé era l'anomenat plat de fer xuca. Aquesta peça es considera com que era molt pròpia de la terrissa de Quart més tradicional [la considera, doncs, negra?; o bé, “de la més tradicional” només vol significar que no és de creació recent, sense expressar tipus de cuita?]. Tot i el nom, més que forma de plat tenia forma de bol [la “forma de bol” fou introduïda per Quart 1988 i repetida per Castellanos –traduïda– i Bover] i era destinat a preparar-hi xuca, és a dir, pa amb vi calent, un menjar molt freqüent, com a esmorzar o com a berenar, en altres èpoques.” (Pairolí 1998: 192-193).    

   Com hem apuntat, després d'aparèixer el llibre de Pairolí, la nova edició del citat díptic municipal de promoció del poble i la terrissa de Quart, canvià els dibuixos d'atuells (amb els noms corresponents) trets de Quart 1988 pels procedents de Pairolí 1998. Hi trobàvem, doncs, el “càntir de pescador” amb reforços, la “sitra o mamet” sense, la “barralina” tipus pera i anses simètriques... El canvi no s'aprofità per a diferenciar entre l'obra negra i la roja, que continuaren indocumentades i barrejades.

   Però, sortosament, aquesta actitud ha canviat: els darrers anys, a Quart s'ha fet un gran esforç per dignificar la terrissa. Per part de l'Ajuntament, ha estat fonamental la inauguració del Museu de la Terrissa de Quart, una molt antiga il·lusió que es féu realitat el 2011. D'altra banda, els terrissers han reprès amb empenta l'activitat de la ja antiga Associació de Terrissers Artesans de Quart, que organitza múltiples activitats de divulgació de la terrissa local, de manera seriosa, extraordinàriament didàctica i pràctica (un exemple ben significatiu: la molt recent publicació del llibre “Paraules que treballen el fang”, ampli i encertat recull de mots i locucions dels oficis de terrisser i rajoler a Quart –fig. 65–). 

Fig. 65. Paraules que treballen el fang. Quart, 2016.

   En iniciar aquesta revifada, l'Associació modificà el seu nom, canviant-hi “terrissaires” per “terrissers”, nom local que fa segles succeí el d'ollers com identificador de l'ofici. Segons el DIEC, com a substantius, “terrisser” és tan correcte com “terrissaire”, però aquest darrer no és propi de Quart, encara que, absurdament, a algú li pugui semblar “més català” o “més tradicional”. En aquest sentit, el canvi de nom fou un clar exponent de la voluntat d'alliberar la terrissa de folklorismes erronis i, en canvi, posar en relleu i lliurar de l'oblit els múltiples i ben diversos aspectes que li són propis.   

32) GUADALUPE GONZÁLEZ-HONTORIA

   Guadalupe González-Hontoria fou directora del Museo de Artes y Tradiciones Populares de la Universidad Autónoma de Madrid. Durant vint-i-set anys, va fer molts milers de quilòmetres per tot l'estat espanyol, investigant les produccions artesanes. Publicà els resultats de la recerca en els cinc volums de Las Artesanías de España; es referí a les de Catalunya en el dedicat a la “zona oriental”. Hi trobem referències als atuells de què tractem quan parla dels centres terrissers de Quart i la Bisbal (González-Hontoria 2001: 39-42): 

   Encara que l'autora no ho especifica, a Quart, hi anà com a mínim dues vegades, l'una al principi dels seus periples i l'altra a finals de la dècada de 1970 o ja a la de 1980, perquè exposa que hi visità quatre terrissers (almenys un dels quals no arribà a treballar dins la dècada de 1970), amb les corresponents explicacions; i, més avall, en cita altres dos, acompanyats d'un relat que repeteix alguns conceptes de l'anterior (amb certes contradiccions), cosa que fa pensar en apunts presos amb cert interval temporal. 

      - En un primer viatge, trobem: “Emilio Marcó es uno de los cuatro alfareros que pudimos visitar” (es confon amb el nom Emili, ja que no n'hi ha cap a la nissaga Marcó); “Vimos también a Bosch [segurament Joaquim Bonadona Bosch], que trabajaba en verde bronceado, y a Solé, que hacía cazuelas únicamente”: només pot tractar-se d'Eduard Solé, que feia obra roja i que plegà a la dècada de 1960. Finalment, “Prats...”, el qual, entre l'obra negra, feia “el barrat” [sic, per barral]”; aquest Prats devia ser Emili Prats Parés (cosa que explicaria l'error amb el nom de Marcó), però també podria tractar-se de Valentí Prats, que plegà vers 1965 (Santanach i altres 1998b: 27, 33, 37, 55 i 51).

      - Els terrissers citats més avall, Xavier i Francesc Bonadona, “trabajan en terra vermella o tierra encarnada [això deu ser un lapsus, perquè en continuar,  després del punt i seguit, parla d'obra negra]. Los botijos son de excelente calidad. Fabricaban [...] la barretina [sic per barralina], el barral, [...]”. Aquest “barral” ben escrit, a diferència de l'anterior, també fa pensar en anotacions d'èpoques diferents. Després, González-Hontoria s'estén en l'obra vermella (on, per cert, esmenta “el plato para la xuca”, que, com hem vist, Castellanos 1987 publicà com d'obra negra, precisament a la revista Narria, dirigida per l'autora).

   D'obra envernissada de la Bisbal, González-Hontoria va adquirir “un barral o botijo pequeño” en un del obradors de terrissa ornamental; deu tractar-se d'un de coll torçat que apareix en foto conjunta amb tres dolls i dos mamets de reproducció, almenys un dels quals amb ansa baixa (ja esmentada, la comentarem en parlar de les reproduccions). Quant a l'obra negra de Lluís Cornellà, explica que “el barral es el cántaro para vino, ya que el botijo era sólo para agua”.     

33) ORIOL CALVO

   El 2007, Oriol Calvo va publicar la guia del Museu del Càntir, d'Argentona, del qual és director gerent. Hi apareixen diverses fotos dels atuells de què parlem (Calvo 2007: 59, 84 i 86):

      - De mamets, n'hi ha cinc, tots de la Bisbal. El més antic és del tipus més habitual al segle XVIII, només amb els guarniments envernissats (com la fig. 26; encara que el peu de foto indica 1755, és realment de 1788, perquè la fitxa del Museu, si bé esmenta 1755, també dóna dades de la volta, que resulta ser la que hem vist datada de 1754 per Sabini); l'autor el fa servir per a il·lustrar l'aparició de noves formes de càntirs als segles XVII i XVIII. Els altres quatre es troben entre els “càntirs de camp”, usats “per a transportar aigua (i també vi) al camp”; “el mamet i el barral [es refereix al barral “més modern” de Figueres] tenien dues nanses, per tal de lligar-hi una corda i portar-lo penjat.” S'hi mostren quatre reproduccions (una d'elles bastant anterior a la gran onada per a col·leccions i decoració). Els haurem de comentar al seu lloc.

Fig. 66. Barralina. Àngel Marcó Prats, Quart. 1976. Museu del Càntir, Argentona, núm. 337.

      - Al mateix apartat de càntirs de camp (i, doncs, amb les funcions generals que Calvo ha indicat), trobem una “barralina [que] era molt xata, amb la base molt ampla”. L'exemplar (fig. 66) recorda els de les fig. 11, 40 i 71, però es tracta d'una reproducció sense les característiques funcionals esmentades, brunyida, feta el 1976 per Àngel Marcó, de Quart, per al concurs anual del Museu, en què fou premiada (devem aquesta informació al propi Oriol Calvo). 

      - Finalment, entre els “càntirs de barca o de pescador”, usats “per a contenir aigua en les barques” i que eren “amb la base molt ampla per tal d'evitar que es tombés amb el moviment de la barca”, trobem dos atuells de la Bisbal: l'un envernissat (és a dir, un càntir xato com el de la fig. 17), considerat per l'autor de la primera meitat del segle XX; l'altre, d'obra negra (el càntir de pescador de la nostra fig. 48), que, com hem dit, Calvo creu del primer quart del segle XX.       

34) MARIÀ SÀEZ

   El 2009, Marià Sàez va publicar un llibre sobre la terrissa negra, on toca pràcticament tots els aspectes que s'hi relacionen. Centrat en la demarcació de Girona, n'esmenta gairebé tots els centres terrissers on se n'ha produïda, molts dels jaciments arqueològics on més n'ha estat trobada i els museus que en conserven; com és natural, es refereix sobretot a la Bisbal i, especialment, a Quart. A més, dedica un capítol als centres productors d'obra negra de la resta de Catalunya i un altre als de la península ibèrica. Sabem que l'autor, després d'una recerca intensa i llarga per museus i col·leccions privades, la revisió de molt de material bibliogràfic i nombroses entrevistes amb terrissers i estudiosos, havia reunit gran quantitat de dades i fotos. Llastimosament, les característiques editorials de la col·lecció on s'inclogué el llibre l'obligaren a excloure'n moltes, tot deixant-les per a una millor ocasió: fins i tot la bibliografia recollida al final de l'obra es nota amputada. 

Fig. 67. Barral. Quart, segle XVIII. Col·lecció Santanach Suñol, núm. C-3505.

   Quant als atuells de què parlem, es refereix abundosament al barral. Li dedica un capítol sencer, en què explica què és, quina forma té (amb l'evolució soferta al llarg dels segles), les decoracions que mostra i els seus usos. En aquest sentit, comenta que servien per a vi o oli; els de mides grans per a emmagatzemar-ne a les cases (són els que acostumen a tenir el citat gallet per a col·locar-hi una aixeta) i els de mides petites per transportar-ne al lloc de treball dels camperols i així poder usar-ne allà (en ser poc pesants, permetien passar-hi un cordill per les nanses per penjar-se'l o penjar-lo; com és natural, no acostumen a tenir gallet). El capítol s'il·lustra amb fotos de vuit barrals, alguns del tipus que es produí darrerament, al segle XIX avançat o ja al primer terç del XX (fig. 12), i d'altres de característiques peculiars (Sàez 2009: 68-69), com, per exemple: de coll bastant llarg i amb relleix ben definit a la base, habituals als del segle XVIII (fig. 67), que, com hem comentat, recorden els del XVII (fig. 35), però amb dites característiques més acusades; de coll també bastant llarg però sense dit relleix, de la primera meitat del XIX, aproximadament (fig. 68); o amb un realçament en graó a la zona alta del cos (fig. 13, el ja citat adquirit per Violant a Santa Llogaia del Terri). 

Fig. 68. Barral. Quart, aproximadament primera meitat del segle XIX. 
Col·lecció Santanach Suñol, núm. C-3950.

   A part d'aquest capítol específic del barral, a la resta de l'obra l'autor en fa diferents esments, referits, sobretot, a les funcions que li eren pròpies (Sàez 2009: 19, 48, 50). També en parla dins els capítols que dedica a l'obra negra de la Bisbal, en què diu: “Els barrals: els fets a la Bisbal són poc coneguts, i sembla que la producció va ser escassa. Se n'han localitzat amb quatre nanses i la seva forma, acabats i decoracions fan pensar que podria ser una característica de la tipologia dels barrals bisbalencs.” Ho il·lustra amb fotos de dos barrals de quatre nanses: dues del citat fet el 1816 per Anton Marcó (fig. 51) i una d'un altre, amb el peu “els barrals de quatre nanses són gairebé tots de la Bisbal”, menys categòric que el text (Sàez 2009: 62-63 i 66-67).       

   Pel que fa a la barralina, no l'anomena, però s'hi refereix dins del capítol dedicat als càntirs d'obra negra (on, genèricament, indica que són “per portar, contenir i beure aigua”), quan parla del “Càntir de pescador o de carro: el seu nom indica la utilitat que se li donava. La base, gairebé tan ampla com la part superior del càntir, facilitava més estabilitat en superfícies inestables o en moviment, com les barques i els carros. Normalment el tarot i el galet estan units amb la base de la nansa amb un cordó acanalat que fa de reforç i protecció. La capacitat d'aquest càntir és de 5 litres.” Ho il·lustra amb foto d'una barralina semblant a la de les fig. 11, 40 i 71 amb peu “càntir de pescador o de barca, que també es podia fer servir en els carros” (Sàez 2009: 40-41). Tenint en compte text i peu, l'anomena, doncs, “càntir de pescador, de barca o de carro” (és a dir, era tant per al mar com per al camp), i accepta que podria haver-hi algun exemplar, poc habitual, sense reforços. 

   De fet, res no impedeix l'existència d'un atuell antic en forma de barralina destinat a aigua, però abans d'una atribució seriosa cal trobar-hi dues característiques: un forat de galet suficient per a un raig generós i una cabuda considerable, ja que, habitualment, s'ingereix força més aigua que vi. Per tant: 

  - si hi ha forat estret, l'atuell és per a vi; 

  - si hi ha forat ample i cabuda suficient, l'atuell seria per a aigua; i 

  - si el forat és ample i la cabuda petita, allò més probable és que es tracti d'un atuell de reproducció dels fets tant a la Bisbal com a Quart després de la represa per a col·leccionistes i decoració que hem comentat a bastament. 

   Això no és difícil d'entendre, perquè els reforços serien ben absurds en un càntir negre antic de poca cabuda per a aigua, ja que ningú s'enduria tan poca quantitat d'aigua per a una llarga jornada laboral que comportava esforç físic constant. Per tant, en un càntir d'aquestes característiques, els reforços no  serien utilitaris sinó ornamentals, cosa que porta a un atuell pensat per a usar a casa i no pas per a anar a treballar; ara bé, aquesta possibilitat és quasi nul·la en obra negra de Quart o de la Bisbal, totes dues d'un marcat utilitarisme que feia gairebé inexistents les ornamentacions, llevat d'alguns incisos (els càntirs modernistes –fig. 69– o noucentistes –fig. 70– d'obra negra són objectes artístics, habitualment ben poc utilitaris).

Fig. 69. Càntir modernista. Sebastià Padrós Cortada, la Bisbal, 1908. 

Col·lecció Santanach Suñol, núm. C-8445.

Fig. 70. Càntir noucentista. Quart (motlles de Gustau Violet, càntir de Frederic Marcó). 

Col·lecció Santanach Suñol, núm. C-6502.

   En la pràctica, la majoria de les barralines antigues (amb galet de forat estret) que hem pogut estudiar tenen una cabuda d'uns 3 litres o una mica menys, que també és la de la feta amb tota cura per a Violant per Llorenç Bonadona (fig. 11 i 40), que, com hem dit, aquest anomenà barralina de 3-1 peça; de fet, Francesc Bonadona anomenava sitra núm. 3 les que reproduïa més freqüentment, també d'aquesta cabuda (fig. 38 i 41). 

Fig. 71. Barralina de mitja peça. Quart. Col·lecció particular.

   Només hem pogut estudiar dues barralines antigues de més cabuda. En tenim mesures externes però no capacitats: una d'elles és impossible de mesurar perquè fou transformada en possible pardalera (fig. 71); l'altra (la de la fig. 61), ens la deixaren estudiar en un comerç d'antiguitats, on, òbviament, no podíem mullar-la. Això no obstant, per comparació amb càntirs xatos de mida semblant, deuen fer uns 5 litres, cosa que les acostaria als “càntirs de pescador, de barca o de carro” comentats per Marià Sàez si no tinguessin el forat del galet ben estret; deuen ser, doncs, barralines de mitja peça, per a vi.  

   En canvi, els càntirs xatos (recordeu, els de pescador envernissats, de la Bisbal) antics són en general de cabuda gran (fixeu-vos que el volum del càntir de la fig. 19 és força més gran que el del cap del mariner), ja que són per a aigua i, amb freqüència, comunitaris. Com hem esmentat, segons Terracota 1990, n'hi havia de tres mides; deixant a part els de reproducció (habitualment petitons), els que hem pogut mesurar fan 4 litres (fig. 17), 5 litres (fig. 72) i 9 litres (fig. 52). Aquest darrer és l'envernissat en vermell sense decoració ja citat en parlar de l'exposició 1944. La Bisbal (Terracota 1991), comprat per Violant als Martí, que l'enregistrà al Diari de camp (Violant 1940-1953) com “d’ús pels mariners. 1920”; encara que forma part del gran conjunt de la Bisbal arribat primer a Barcelona (vegeu més amunt), es tracta d'una probable reproducció de 1944 feta per al Museu i, doncs, acurada, com ja hem comentat (és menys probable que fos una resta del magatzem de la terrisseria, ja que Violant no afegí “vell” en enregistrar-lo); l’anotació de l'etnògraf sembla indicar que, el 1920, encara era en ús. És probable que el dibuix de Ramon Noè de la fig. 19 sigui tret d'una fotografia d'època. 

Fig. 72. Càntir xato, jaspiat. La Bisbal. Col·lecció Santanach Suñol, núm. C-8602. 

   En parlar de la terrissa negra usada a la cuina i en l'elaboració d'aliments i begudes, Marià Sàez cita “les olles, les conques [...] i més antigament els plats, els vols [sic, molt probable error de picat] o plats de fer xuca [...]”, i ho acompanya amb una llista dels atuells corresponents que apareixen en la citada ordinació de 1703 publicada per Narcís Soler (Soler 1985: 40-41), que, com hem comentat, probablement eren tots d'obra negra, atesa l'època. S'hi troben quatre mides de plats (potser “plats de foc”, a jutjar pel tipus d'obra), però no el plat de fer xuca ni l'escudella (llegiu “bol”, el mot introduït per Quart 1988 per a definir el plat de fer xuca i tan repetit després). A més, tret dels comentaris erronis i els dubtes induïts per Quart 1988, no hi ha publicat res sobre plats de fer xuca d'obra negra i, per ara, no en coneixem cap exemplar. Per tant, aquest esment de bol i l'atribució del plat de fer xuca a l'obra negra (així com el nom usat per a la barralina) palesen que, si bé en poca mesura, Sàez fou una altra de les víctimes directes o indirectes de Quart 1988, cosa que –generalitzant– demostra com els errors i negligències que es publiquen poden influir en obres posteriors, fins d'autors tan preparats i especialitzats com Sàez (Sàez 2009: 44-45).  

   Finalment, el llibre presenta dues pàgines amb dibuixos d'atuells, entre els quals el d'un “càntir de pescador” (una barralina com ara la de la fig. 11 i 40) i tres de barrals, dos amb gallet (un dels quals de quatre nanses) i el tercer sense (Sàez 2009: 98).

35) ALFONS ROMERO

   El reconegut estudiós Alfons Romero també s'ha referit als atuells de què parlem:

  - El congrés de 2010 de l'Asociación de Ceramología va estar dedicat a la ceràmica per al vi i l'oli; les actes foren publicades el 2012. Alfonso Romero hi presentà una ponència sobre la ceràmica per a vi a l'estat espanyol. Hi trobem algun dels atuells que comentem entre els que “tienen en común su función, que era la de llevar el vino que se consumía durante las labores del campo, siempre en modestas cantidades”: en referir-se en general a Catalunya, comentà les “botijas” i, a continuació, “el barral, en sus tamaños menores, cumplía la misma función en las comarcas de Girona, pero su cuerpo no se aplanaba como en la botija.” (Romero 2012: 84-85). 

  - El 2014, el mateix Alfons Romero i el ja esmentat investigador Joan Rosal publicaren un llibre dedicat a la terrissa catalana (limitada al Principat). Ja hem dit que Romero és un estudiós reconegut, i coneixem i admirem la preparació de Rosal, amb qui vam compartir investigacions i treballs durant anys. Són, doncs, capaços de fer un bon llibre sobre terrissa catalana (potser amb alguna altra col·laboració pel que fa a diverses comarques). Però el de 2014 presenta exactament el mateix problema que hem comentat en parlar de Sàez 2009: la limitació d'espai els fa retallar text arreu, incloent notables mancances a la bibliografia. No obstant això, el balanç del llibre és positiu, especialment si tenim en compte que dóna molt interessant informació sobre diversos centres petits, fins ara poc coneguts.

   Quant als atuells de què parlem, els esmenta en molts centres:

      - A Girona, entre els atuells per a vi, cita dels “barrals” i foto d'un, envernissat del tot en verd –el segon per la dreta de la fig. 58– (Romero i Rosal 2014: 44-45).

      - A Quart, d'obra negra, “per al vi o el vinagre d'ús casolà hi havia el barral, de cos entre ovoide i piriforme, amb dues o quatre anses. De major pervivència va ser la barralina, o mamet, que era un càntir xato, amb dos brocs envoltats per una tira de terra que els protegia dels cops. Era per dur vi al camp.” (com les fig. 11, 40 i 71). D'obra  roja, “una altra peça tradicional per escalfar és el plat de fer xuca, envernissat del tot, en forma d'escudella sense peu. Anomenaven xuca la llesca de pa que s'amarava en vi i s'escalfava acostant el plat al caliu de la llar.” Com il·lustracions, fotos de tres barrals de diverses característiques: el citat tipus del segle XVIII –fig. 67–, de 4 nanses –com el de la fig. 30– i de boca ampla –el de la nostra fig. 73– (Romero i Rosal 2014: 47-48 i 51). Remarqueu la precisió de noms i funcions, així com la inclusió de la sinonímia barralina/mamet a Quart. 

Fig. 73. Barral amb gallet, boca ampla. Quart. Col·lecció particular.

      - A Figueres, “la peça més bonica i complexa per portar vi al camp i beure'n a galet és el barral, semblant a un càntir però amb mànec vertical en lloc d'ansa, i amb els brocs lligats al mànec per sengles reforços més o menys arquejats.” De fet, en aquest barral “més modern” de Figueres (a diferència de la majoria de mamets, no pas de tots), el tarot no està lligat a l'anomenat mànec, sinó que té una ansa contraposada a dit mànec o pom, com es veu al de la foto que acompanya el text (com el de les fig. 7 i 14). Una altra foto és la de dos barrals “antics”, l'un gran i l'altre petit (del tipus del de la fig. 8, no citat al text del llibre), amb peu “barrals de boca estreta” (Romero i Rosal 2014: 53-56). Aquest peu sembla proposar, per contraposició, uns “barrals de boca ampla”, tipologia que no coneixem a Figueres. Altra cosa és la “valona” que envolta la boca dels barrals “antics”, de la qual parlarem poc més avall.

      - A la Bisbal, d'obra negra, “el càntir per a l'aigua [...]. El càntir de pescador diferia d'aquest per la seva gran base, a fi que es mantingués dret malgrat les brandades de les embarcacions.” 

   “Les peces per al vi són molt semblants a les de Quart d'Onyar. La més corrent és el barral, d'aspecte piriforme i boca estreta. Els més grossos tenien un forat a la part inferior, apte per instal·lar-hi una aixeta. La barralina era una mena de càntir de pescador amb el galet i el broc gros protegits per un reforç que els enllaça a l'ansa. La portaven en el carro i servia per beure líquids durant les feines agrícoles o forestals.” Paral·lelament a com hem vist que feia Rosal 1990b, els autors distingeixen el càntir de pescador (sense reforços) de la barralina (amb reforços), la qual estudien entre els atuells per a vi, encara que, en el cas de la Bisbal, la creuen “per a líquids”. D'altra banda, mentre que a Quart esmenten la sinonímia barralina/mamet proposada per Violant, aquí no ho fan (més amunt hem comentat que, per a la Bisbal, aquest concepte deixà de ser inèdit un any abans, a Rosal 2013).

   D'obra envernissada, “el càntir de barca, també anomenat càntir xato o de pescador, envernissat de vermell i decorat amb engalba groga”, il·lustrat amb foto d'un exemplar semblant al de la fig. 17; de fet, aquesta és la decoració més freqüent i persistent (i, com hem vist que indica Tremp 1990, la que es feia a can Salamó), però també se'n feren de vermells lisos (com el tan citat de la fig. 52, dels Martí) i de jaspiats (fig. 72). “El barral tenia forma i ús semblant als d'obra negra i sovint s'envernissava de color verd. El mamet servia per beure vi a galet. És una mena de càntir amb un mànec vertical en comptes d'ansa. Té els brocs lligats al mànec amb uns reforços rectes o, amb més freqüència, amb una ansa arquejada entre mànec i broc gros.” El barral s'il·lustra amb foto d'un exemplar de la primeria del segle XVIII, amb el coll envernissat de verd (el de la nostra fig. 62), i el mamet amb foto d'un exemplar com el de la fig. 25, però envernissat en lluna verda en lloc de blanca (com el de la fig. 74), amb la indicació “datable de darreries del segle XVIII o principis deI XIX” (Romero i Rosal 2014: 58-61); ja hem insinuat que aquest tipus de mamet sembla entrar força dins del XIX, però ens hi estendrem en comentar l'evolució del mamet a la Bisbal.

Fig. 74. Mamet. La Bisbal, tipus segle XIX o finals del XVIII, amb lluna verda. Col·lecció particular.

      - A Palafrugell hi ha esment de “barrals per al vi” entre els atuells que s'hi feien “amb tota seguretat” (Romero i Rosal 2014: 63).

   Finalment, en un glossari general amb múltiples entrades, cadascuna il·lustrada amb un dibuix (Romero i Rosal 2014: 194-195 i 200), trobem:

      - “Barral m. Recipient per a líquids, piriforme, amb una boca al capdamunt i dues nanses laterals (o quatre en els exemplars més grans). Semblant a la botija, però sense aplanaments laterals. Hi ha diferències formals segons l'origen.” El vi (o vinagre) del text ha passat a líquids. El dibuix mostra un barral  com els de les fig. 10, 12 i 15.  

Fig. 75. Barralina. Il·lustració del glossari a Romero i  Rosal 2014.

      - “Barralina f. Per dur vi o aigua al camp. Com un càntir de pescador, però amb els brocs units a la nansa per uns reforços. Recipient propi del nord-est de Catalunya.” Mentre que el text, a Quart indica per a vi i a la Bisbal per a líquids, el glossari generalitza per a vi o aigua. S'il·lustra amb el dibuix d'un càntir bastant estilitzat i amb reforç només al galet (la nostra fig. 75); si fos de base una mica més ampla i amb el reforç formant pont separat de l'espatlla, faria pensar en el citat model alternatiu de barralina de la fig. 61, de can Marcó de Quart (tipus no esmentat al text del llibre), però, tal com és, s'acosta més a un càntir per a vi (de galet amb reforç i, òbviament, forat estret) que es feia a Sabadell (on se'n deia “pitxell”) i molt probablement en altres indrets del centre-est del Principat. En vam parlar fa anys (Santanach 1998: 242, amb foto a 239); l'exemplar publicat llavors és el de les nostres fig. 76 i 77.

Fig. 76. Pitxell (per a vi). Sabadell. Col·lecció Santanach Suñol, núm. C-2403.

Fig. 77. Vista superior-lateral del pitxell (per a vi) de Sabadell de la fig. 76.
Observeu l'estretor del forat del galet. 

   Aquest “pitxell” no apareix al glossari, però sí al text del llibre, en l'apartat de Sabadell, sense il·lustració (Romero i Rosal 1994: 118): “Dins de la tipologia del càntir, és curiós un tipus del segle XVIII, anomenat pitxell per a vi, que servia per beure vi a galet com a alternativa als porrons de vidre.” Segons Marià Burguès (Burguès 1925: 46-48), l'atuell tenia un reforç que unia l'ansa amb el galet: “A Sabadell, de temps immemorial, es fabricaven [...] els pitxells per a vi (car no sempre han abundat els porrons de vidre)”, que il·lustra amb dibuix –de peu “pitxell”–, inclòs en la làmina corresponent; el dibuix (la nostra fig. 78) no és gaire aconseguit, però s'hi distingeix bé dit reforç. Podria ser que, al segle XVIII, sempre a Sabadell, el galet no fos reforçat, ja que Andreu Castells, que reprodueix el text de Burguès i publica dibuix conjunt de dos càntirs d'oli i un “pitxell”, amb peu “càntirs sabadellencs del segle XVIII: [...] pitxell per a vi”, aquest darrer sense reforç del galet –la nostra fig. 79– (Castells 1961: 352-353); però també és possible que Castells no hagués distingit el reforç en l'imperfecte dibuix de Burguès (recordeu els dibuixos de la “sitra o berlina” de Quart 1988 –fig. 37– i de Bover 1993 –fig. 56–), i que, d'altra banda, la seva datació del segle XVIII provingui de l'expressió “de temps immemorial” usada per Burguès (atesa la data de naixement d'aquest, 1851, el seu “temps immemorial” devia arribar amb prou feines a finals del segle XVIII).

Fig. 78. Pitxell (per a vi). Sabadell. Il·lustració de Burguès 1925.

Fig. 79. Pitxell (per a vi). Sabadell. Il·lustració de Castells 1961.

      - “Càntir de pescador o de barca m. Càntir amb una base molt ampla perquè no bolqui amb el moviment del mar. Propi de la costa situada al nord de Barcelona.” El dibuix il·lustratiu és semblant al càntir de la fig. 17.

      - “Mamet m. Per beure vi a galet. Forma pròpia del nord-est de Catalunya. Semblant a un càntir comú, amb un mànec vertical en comptes d'ansa, i els brocs lligats al mànec amb un reforç. Denominació pròpia de la Bisbal d'Empordà. A Figueres, de la mateixa peça en diuen barral.” El dibuix és un mamet com els de les fig. 25 i 74. 

  - Aquest mateix Glossari ha estat publicat el 2016 a la pàgina web de l'Associació Catalana de Ceràmica (ACdC: 2016). Hi ha diverses entrades afegides i modificacions mínimes. Els dibuixos han estat substituïts per fotografies. S'indica que “ha estat elaborat per un grup de membres de l'ACdC”.  

36) JOSEP REÑÉ

   El 2014, el ja esmentat autor d'estudis comarcals de dialectologia Josep Reñé va publicar els treballs corresponents a l'Alt i el Baix Empordà. És interessant veure què es recorda, a nivell de carrer, dels mots que estem comentant:

  - A l'Alt Empordà, trobem: “Barral. Recipient de terrissa amb un broc i dues anses, usat per transportar aigua (Sant Miquel de Fluvià, Vallveralla [oficialment Valveralla, municipi de Ventalló]); cànter.” (Reñé 2014a: 16). No es tracta, doncs, del barral “més modern” de Figueres, sinó del tipus “antic”, com el de la fig. 8, però probablement més gran (com ara el de la fig. 80), ja que l'informant el recorda usat per a transportar aigua (ja hem esmentat dues vegades que a Figueres es feien diverses mides de barral; poc més avall hi insistirem). Ara bé, veurem de seguida que l'autor, al Baix Empordà, dóna quasi idèntica definició de barral, cosa que fa pensar que, si bé la forma és certament correcta, el contingut i la funció de transport poden haver estat induïts involuntàriament a partir de la primera resposta que s'obtingués (en aquests punts, serien ben estranyes set respostes idèntiques en un total d'un mínim de set informants –en alguns dels pobles del Baix Empordà són dos–).   

Fig. 80. Barral “antic” de coll vermell, Figueres. Col·lecció Santanach Suñol, núm. C-7610.

  - Així, al Baix Empordà, trobem (Reñé 2014b: 4-5, 16, 18):

      - “Barral. 1. Recipient de terrissa amb un broc al mig i dues anses, usat per transportar aigua (Colomers, Serra d'Aró [per Serra de Daró], Sant Sadurní [de l'Heura], Ultramort, Vallveralla [ja vist a l'Alt Empordà, on pertany], Vilopriu, Vullpellac [per Vulpellac]; a Sant Sadurní diuen que és de terra negra. // 2. Recipient de terrissa d'un litre usat per contenir vinagre (l'Estartit).” El segur de terra negra de Sant Sadurní podia ser de Quart o, més fàcilment, de la Bisbal; el vinagre correspon a un dels usos originals; ja hem comentat el transport d'aigua.

      - “Beure a mamet. Beure a morro (Torroella [de Montgrí]).” És ben curiós que, sent clarament el mamet un atuell per a beure a galet i no pas a morro, l'informant exposi aquesta definició. És possible que, perdut el record de l'atuell, se'n relacioni el nom no pas amb “mam”, beguda alcohòlica en sentit irònic (com hem vist, possible etimologia de mamet, segons el DCVB), sinó amb “mamar”, cosa que els nadons fan amorrats al mugró.

37) ROBERT CABEZA

   Robert Cabeza s'ha referit diverses vegades al tema de què parlem:

  - El 2014, dins l'article La terrissa catalana del Museu Etnològic de Barcelona, publicà fotos d'alguns dels atuells a què fem referència (Cabeza 2014: 145-147). N'hi ha tres dels adquirits per Violant (els dos barrals de Figueres –fig. 7 i 14, i 8– i el mamet de la Bisbal –fig. 9–), així com un d'entrat a la col·lecció després de la mort de l'etnògraf (el també esmentat mamet d'Olot, dit, potser, “càntir de Santa Pau” –fig. 29–).

  - El 2015, donà a conèixer una nova versió de l'article anterior, ara en format digital, amb algunes correccions i amb un cert nombre de les fotografies enriquides amb les corresponents aquarel·les fetes per Ramon Noè per a Violant 1998 (Cabeza 2015). L'edició presenta de costat la foto i l'aquarel·la del mateix atuell, cosa que augmenta la força didàctica del treball alhora que homenatja la destresa i la força expressiva de Noè. Pel que fa als atuells de què parlem, es repeteixen les quatre fotografies de la versió impresa, però només la del barral “antic” de Figueres s'acompanya de l'aquarel·la corresponent (la nostra fig. 8).      

  - També publicat el 2015, encara que escrit el 2014, és el treball La terrissa de Figueres. Alt Empordà. Es tracta d'un article volgudament rigorós i científic, però, alhora, didàctic i molt accessible. D'aquí la gran quantitat de fotografies i certes concessions destinades a fer-lo ben entenedor, evitant així que el lector hagués d'aportar esforços suplementaris. Pel que fa als atuells de què parlem (Cabeza 2015: 59-62, 66 i 69), hi trobem:

      - “[...] barrals (atuell de panxa baixa i boca superior petita, de coll curt i estret i amb dues nanses laterals, molt corrents als centres de les comarques gironines i que a Figueres pren el nom de barral antic)”. Afegirem que, habitualment, té envernissats de groc (molt rarament de vermell o verd, fig. 80 i 82) boca, coll i una mica de davantal per una de les cares, i que acostuma a presentar una valona al capdamunt del coll, la qual, tot i mantenir la boca estreta, permet omplir fàcilment l'atuell sense usar embut (observeu-ne el perfil a la fig. 80 i l'interior a la fig. 81).

Fig. 81. Barral “antic” de coll groc, visió superior obliqua. Figueres.
Col·lecció Santanach Suñol, núm. C-7439. 

   L'autor presenta fotos de dos barrals d'aquest tipus: l'un dels habituals de coll groc (com els de les fig. 8 i 81) i l'altre de boca i coll verds (aquest procedent de voltes del primer terç del segle XIX, aproximadament; la nostra fig. 82). 

Fig. 82. Barral “antic” de coll verd. 

Figueres, vers el primer terç del segle XIX. Col·lecció particular.

      - La presència de vernís amb el típic groc de Figueres en rars barrals sense valona pot fer pensar en un origen figuerenc del segle XVIII, però també podrien ser d'algun altre centre nord-oriental en què predomini l'absència de valona (ho comentarem en parlar dels mamets de Palafrugell). Cabeza publica foto d'un d'aquests rars exemplars de coll i boca (sense valona) grocs (el de la nostra fig. 83).     

Fig. 83. Barral de coll groc sense valona. Col·lecció particular.

      - “Una de les peces més singulars de Figueres, al costat del doll, és el barral per a beure vi, nom donat a aquesta peça per Ramon Violant i Simorra en el seu llibre de l'any 1948 Art Popular Decoratiu a Catalunya. També és coneguda com a càntir de segador i mal anomenat mamet per la seva semblança amb una peça de similar factura feta a la Bisbal. De forma semblant al càntir, té un pom central, un reforç corbat cap al galet i una nansa a sota del tarot. El pom, galet, tarot, el reforç i l'ansa són les úniques parts envernissades de color groc.” Com a il·lustració, foto de dos exemplars d'aquest tipus (com el de les fig. 7 i 14). 

   De fet, hem vist que, seguint Martí Cortada, Violant va anotar al Diari de camp, “Barral per al vi” en referir-se a aquest tipus i “Barral tipus antic” en fer-ho al de la fig. 8. Quant al llibre de 1948, n'hem copiat el text (on els diu “barral” a tots dos) i el peu d'il·lustració, únic: “barrals, per a beure vi al camp”. Semblantment, Josep Maria Cortada, fill de Martí i darrer terrisser de Figueres, el 1995 i el 1997 anomenà el tipus de les fig. 7 i 14 simplement barral (nascut el 1903, no recordava el de la fig. 8). El que passa és que els estudiosos acostumem a usar “barral antic” i “barral per a beure vi”, dues expressions que serveixen per entendre'ns, però que no són locals de Figueres i, a més, la segona indueix a error, ja que tots dos tipus són per a beure vi. Per això, en aquesta ocasió hem preferit usar barral “antic” i barral “més modern”. El cas del citat “barral per a beure vi” de Quart (fig. 60) és ben diferent, ja que qui l'anomenava així era Francesc Bonadona, el terrisser que el rescatà de l'oblit (o potser el creà a imatge del barral “més modern” de Figueres o d'altres d'idèntica disposició de brocs i anses, com comentarem en l'apartat dedicat a Quart).  

Fig. 84. Barral amb gallet per a beure a galet. 

Figueres, vers el primer terç del segle XIX. Col·lecció particular.

      - “Hi trobem una peça similar molt interessant, un entremig del barral antic i el barral per a beure vi, amb un reforç corbat cap al galet però amb el tarot vertical i per tant, sense pom a la seva part superior.” L'atuell s'il·lustra amb foto de dos exemplars, procedents de les voltes esmentades poc més amunt, tots dos amb mutilacions: en l'un manca el tarot (el de la nostra fig. 84) i en l'altre bona part del gallet. Aquest tipus híbrid de barral de Figueres (amb paral·lels coneguts en altres centres, com veurem), asseguren que el mamet (en aquest cas el barral “més modern”) és descendent directe del barral (el barral “antic”), cosa que ja hem enunciat més amunt i que comentarem en explicar l'origen del mamet.

Fig. 85. Mamet. Figueres. Col·lecció particular.

      - Sense esment al text, foto d'un atuell dit “barral de beure vi” en el peu corresponent (el de la nostra fig. 85), però que, en fixar-nos-hi especialment, ens adonem que de fet es tracta d'un veritable mamet, amb pom central, tarot, gallet (parcialment mutilat) i dos reforços arquejats que surten del pom, l'un cap al tarot i l'altre vers el gallet; és envernissat en lluna (dita localment “davantal”) en el típic groc de Figueres. Ben diferent dels diversos tipus que explicarem en l'evolució del mamet de Palafrugell (on també ens podria portar el tipus de groc), molt probablement som davant de l'únic exemplar que coneixem de veritable mamet de Figueres. L'estudiarem entre els atuells d'aquest centre.

      - D'altra banda, Cabeza publica una tarifa de la terrissa figuerenca de 1901 i n'exposa el contingut. Ens n'interessa que els “barrals eren només envernissats a la part del broc superior, i hi havia vuit mides, mallal, mig mallal, 6, 4, 3, 2, 1 i mig litre. El núm. 1 [el més gran] costava una pesseta, i el núm. 2, cinquanta cèntims.” Ens hi estendrem en l'apartat de Figueres. 

El meu agraïment a Robert Cabeza pels seus consells i la seva aportació fotogràfica, immillorable; amb ell, a Sergio Sabini, que li proporcionà imatges d'uns mamets extraordinaris. I també, per les seves atencions, a Marià Sàez i a Oriol Calvo.

BIBLIOGRAFIA 

ACdC 2016: ASSOCIACIÓ CATALANA DE CERÀMICA: Glossari.

www.acatceramica.com (consultat abril 2016).

Ainaud 1952: AINAUD de LASARTE (J.): Cerámica y vidrio. “Ars Hispaniae” volum 10. Editorial Plus·Ultra, Madrid.

Albertí 1985: ACCDIT [ALBERTÍ (S.)]: La terrissa del vi a Catalunya. Dibuixos de Ròmul Brotons. Desplegable d'exposició. INCAVI, Generalitat de Catalunya, Barcelona. Edició facsímil commemorativa del 30è aniversari a Amics de la terrissa, novembre 1915 (edició de Joan Santanach i Soler, Santanach 2015b).
http://amicsdelaterrissa.blogspot.com.es/2015_11_01_archive.html

Albertí 1989: ALBERTÍ (S.): “Sobre les denominacions d'origen de la pisa catalana”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 43. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 21-25.

Albertí 1996: ALBERTÍ (S.): Diccionari de la llengua catalana il·lustrat. Albertí, editor, Barcelona.

Albertí i Santanach 1984: ALBERTÍ (S), SANTANACH (J.): “La terrissa de la Bisbal durant el segle XVIII”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 23. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 28-35.

Aguiló 1915-1934: AGUILÓ i FUSTER (M.): Diccionari Aguiló. 8 volums. Institut d'Estudis Catalans, Barcelona. Usem l'edició facsímil en 4 volums d'Editorial Alta Fulla, Barcelona, 1988-1989. 

Alsina i altres 1990: ALSINA (C.), FELIU (G.), MARQUET (L.): Pesos, mides i mesures dels Països Catalans. Curial, Barcelona.

Álvaro 1980: ÁLVARO ZAMORA (M. I.): Alfarería popular aragonesa. Libros Pórtico, Zaragoza.

Azaïs 1994: AZAÏS (J.-P.): “Lluís Cornellà. Le potier de la fumée”. La revue de la céramique et du verre, 77.  Fotos de Paul Palau. Vendin-le-Vieil.

Batllori i Llubià 1949: BATLLORI i MUNNÉ (A.), LLUBIÀ i MUNNÉ (L. M.): Ceràmica catalana decorada. Barcelona. Usem l'edició anastàtica d'Editorial Vicens-Vives, Barcelona, 1974.

Bover 1993: BOVER i PAGESPETIT (A.): La ceràmica. Quaderns de la Revista de Girona, 42. Diputació de Girona, Girona.

Bover i Casademont 1994: BOVER (A.), CASADEMONT (L.): La terrissa: el procés. Patronat de Terracota Museu de Ceràmica, la Bisbal.

Bover i altres 1993: BOVER (A.), CASADEMONT (L.), ROCAS (X.): Terrissa de volta. Patronat de Terracota Museu de Ceràmica, la Bisbal. 

Burguès 1925: BURGUÈS (M.): Estudis de terrissa catalana. Llibreria Sallarès, Sabadell. Usem facsímil de l'Ajuntament de Sabadell, 1982. 

Cabanyes i altres 1975: CABANYES (X.), COMAS (P.), CORTADA (T.), FÀBREGA (J.), MONER (J.), PALMADA (E.), PAU (L.), PLANELLS (R.), RIERA (J.), VILÀ (L.): La terrissa negra, o de com la cultura burgesa ha convertit la terrissa en “ceràmica popular”. Tint-2, Banyoles. 

Cabeza 2013: CABEZA (R.): “El doll de Cadaqués”, Amics de la terrissa, agost.
http://amicsdelaterrissa.blogspot.com.es/2013/08/el-doll-de-cadaques.html

Cabeza 2014: CABEZA i COMAS (R.): “La terrissa catalana del Museu Etnològic de Barcelona”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 109-110. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 142-148.

Cabeza 2015a: CABEZA (R.): “La terrissa catalana del Museu Etnològic de Barcelona”. Amics de la terrissa, abril.

http://amicsdelaterrissa.blogspot.com.es/2015_04_01_archive.html
Cabeza 2015b: CABEZA i COMAS (R.): “La terrissa de Figueres. Alt Empordà”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 111. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 56-69. 

Calvo 2007: CALVO (O.): Museu del Càntir. Argentona. Guia. Museu del Càntir, Ajuntament d'Argentona, Argentona.

Casamartina 1993: CASAMARTINA i PARASSOLS (J.): Marian Burguès. Un terrisser que va fer història. Patronat dels Museus Municipals de Sabadell, Sabadell.

Castellanos 1987: CASTELLANOS ALAVEDRA (P. J.): “Los centros alfareros de Breda, Quart y La Bisbal”. Narria, 47-48. Museo de Artes y Tradiciones Populares, Universidad Autónoma de Canto Blanco. Madrid. P. 24-39.

Castells 1961: CASTELLS PEIG (A.): L'art sabadellenc. Ed. Riutort, Sabadell.

Cirici 1977: CIRICI (A.): Ceràmica catalana. Fotos de Ramon Manent. Edicions Destino, Barcelona.

Clavell 1976: CLAVELL i NOGUERAS (J.): La xarbotada. Museu del Càntir d'Argentona, Argentona (conté els estudis sobre els models de càntir reproduïts de 1951 a 1975).

Clavell 1978: ARGENT [CLAVELL i NOGUERAS (J.)]: La “barralina”, de Quart. Díptic de la XXVIII Festa del Càntir. Argentona. 

Coromines 1980-1991: COROMINES (J.): Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. 9 volums. Curial Edicions Catalanes, Barcelona.

Corredor 1971: CORREDOR-MATHEOS (J.): “La ceràmica als Països Catalans”. Fotos F. Català Roca. Serra d'or, 139. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona. P. 52-68 (244-260).

Corredor 1978: CORREDOR-MATHEOS (J.): Cerãmica popular catalana. Fotos de Jordi Gumí. Edicions 62 s|a, Barcelona. 

DCVB: Diccionari català-valencià-balear. 10 volums. Editorial Moll, Palma. Hem usat els volums II (3a reimpressió de la 2a edició, 1978), VII (3a reimpressió de la 1a edició, 1979) i IX (3a reimpressió, 1979). dcvb.iecat.com

DGLC: FABRA (P.): Diccionari general de la llengua catalana. Usem la 6a edició, ampliada per Josep Miracle (amb indicació d'allò afegit al text original). A. López Llausàs, editor, Barcelona, 1974. 

DGEC: Diccionari de la llengua catalana. Enciclopèdia Catalana, S.A. Usem la 10a edició. Barcelona, 1990.

DIEC: Diccionari de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans. Usem la 1a edició, Barcelona, Palma de Mallorca, València, 1995, i la 2a, Barcelona, 2007. http://mdlc.iec.cat

DRAE: Diccionario de la lengua española. Real Academia Española, Madrid. Usem la 21a edició, 1992.
http://www.dic.rae.es

GEC: Gran Enciclopèdia Catalana. 15 volums. Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1969-1980.
http://www.enciclopedia.cat/obra/Enciclopedia/Gran-Enciclopedia-Catalana

González-Hontoria 2001: GONZÁLEZ-HONTORIA y ALLENDESALAZAR (G.): Las Artesanías de España. II. Zona oriental. Ediciones del Serbal, Barcelona. 

Griera 1933: GRIERA (A.): La casa catalana. Usem la 2a edició: Edicions Polígrafa S. A., Barcelona, 1974. 

Griera 1935-1947: GRIERA (A.): Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya. 14 volums. Usem la 2a edició: Ediciones Polígrafa S. A., Barcelona, 1966-1970.

Guerrero 1988: GUERRERO MARTÍN (J.): Alfares y alfareros de España. Fotos de Jordi Belver. Ediciones del Serbal, Barcelona.

Heras c. 1990: HERAS COLOMÉ (L.): Terrissa negra. Tríptic promocional. Serra de Daró.

Hispanic Society 1930: Unglazed pottery from Fraga, Lérida and Verdú. The Hispanic Society of America, New York.

Labèrnia 1839-1840: LABERNIA (P.): Diccionari de la llengua catalana. Hereus de la v. Pla, Barcelona. Volum I, 1839; volum II, 1840. 

Llorens i Corredor 1970: LLORENS ARTIGAS (J.), CORREDOR-MATHEOS (J.): Cerámica popular española. Fotos F. Català Roca. Editorial Blume, Barcelona. Usem la reimpressió de la 3a edició, 1982.

Loriente i Oliver 1992: JULIÀ (M.), LÁZARO (P.), LORENCIO (C.), LORIENTE (A.), OLIVER (A.), PLENS (M.), PUIG (F.), a cura de LORIENTE (A.), OLIVER (A.): L'antic Portal de Magdalena. Universitat de Lleida, Ajuntament de Lleida, Lleida.

Noguera 1978: MARTÍNEZ NOGUERA (P.): Terrissa de la Bisbal. La Bisbal.

Pairolí 1998: PAIROLÍ (M.): Quart. Natura, Història i Artesania. Ajuntament de Quart, Quart.

Pla 1927: PLA CARGOL (J.): Art Popular i de la Llar a Catalunya. Dalmau Carles, Pla, S. A. Editors, Girona. 2a edició; usem també la 5a (1933). 

Pou 1580: POVIO (O.): Thesavrvs pverilis, 2a edició. Barcinone. Usem l'edició facsímil de Librerías París-Valencia, Valencia, 1979.

Quart 1988: Zones d'interès artesanal. Invitat: Quart. Generalitat de Catalunya, Barcelona.

Reñé 2007: REÑÉ i REÑÉ (J.): La comarca del Baix Cinca. Estudis de dialectologia catalana, XI. Edicions Palestra, Fondarella.

Reñé 2009: REÑÉ i REÑÉ (J.): Dedicat a la comarca de la Terra Alta. Estudis de dialectologia catalana, XVIII. Edicions Palestra, Fondarella.

Reñé 2014a: Dedicat a la comarca de l'Alt Empordà. Estudis de dialectologia catalana, XLI. Edicions Palestra, Fondarella.

Reñé 2014b: Dedicat a la comarca del Baix Empordà. Estudis de dialectologia catalana, XLV. Edicions Palestra, Fondarella.

Romero 2012: ROMERO VIDAL (A.): “Barro y vino. Una buena amistad con más de seis milenios de tradición”. A: La cerámica en el mundo del vino y del aceite. XV Congreso anual de la Asociación de Ceramología. La Rioja 2010. Ayuntamiento de Navarrete, Navarrete, i Asociación de Ceramología, Agost. P. 68-95.

Romero i Rosal 2014: ROMERO i VIDAL (A.), ROSAL i SAGALÉS (J.): La terrissa a Catalunya. Brau edicions, Figueres. 

Rosal 1990a: ROSAL i SAGALÉS (J.): “L'obra negra de la Bisbal. 1a part”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 46. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 44-47. 

Rosal 1990b: ROSAL i SAGALÉS (J.): “L'obra negra de la Bisbal. 2a part”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 47. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 43-49.

Rosal 2001: ROSAL i SAGALÉS (J.): “Els Marcó de la Bisbal d'Empordà: un obrador de terrissa negra anterior al de Bonadona-Cornellà”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 72. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 26-36. 

Rosal 2013: ROSAL i SAGALÉS (J.): Índex analític d’esments sobre ceràmica catalana a les fonts escrites. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. Web de l’Associació, en tres carpetes: dues d’Índex (A-K i L-Z) i una de referències bibliogràfiques (consultat  octubre 2015).

http://www.acatceramica.com/CA/11/Publicacions/7/Index-analitic-d-esments-sobre-ceramica-catalana-a-les-fonts-escrites--publicacio-digital-.html 

Sabini 1997: SAVINI CELIO (S.): “Alfarería española: época medieval a contemporánea”. A: SÁNCHEZ-PACHECO (T.), coordinadora: Cerámica española. Summa artis, XLII. Espasa Calpe, Madrid. P. 583-628.

Sàez 2009: SÀEZ (M.): La terrissa negra. Diputació de Girona, Girona.

Santanach 1981: J.S.S. [SANTANACH i SOLER (J.)]: “L'art popular a Catalunya”. Secció “Llibres”, Butlletí Informatiu de Ceràmica, 10. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 25.

Santanach 1990: SANTANACH i SOLER (J.): “Terrisseries de Catalunya: Verdú, 3a part”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 44. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 40-47.

Santanach 1996: SANTANACH i SOLER (J.): “La ceràmica i el vidre en l'obra de Ramon Violant i Simorra”. A: Ramon Violant i Simorra. La memòria d'un etnògraf. Garsineu Edicions, Tremp. P. 69-76.

Santanach 1997: Anònim [SANTANACH i SOLER (J.)]: “Ha mort Santiago Albertí”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 62. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 4-5.

Santanach 1998: SANTANACH i SOLER (J.): “Ceràmica comuna d'època moderna”. A: Ceràmica medieval i postmedieval. Monografies d'arqueologia medieval i postmedieval, 4. Departament d'història medieval, Universitat de Barcelona, Barcelona. P. 225-272.

Santanach 2003: SANTANACH i SOLER (J.): “L'anomenada vaixella de dol”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 78-79. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 12-80. 

Santanach 2015a: SANTANACH i SOLER (J.): “Evolució i funcions de la sopera. Primera part”. Amics de la terrissa, febrer. 

http://amicsdelaterrissa.blogspot.com.es/2015_02_01_archive.html

Santanach 2015b: SANTANACH i SOLER (J.): Text introductori i peus de foto de l'edició facsímil en línia d'Albertí 1985. Amics de la terrissa, novembre.  

Santanach i González 1999: SANTANACH i SOLER (J.), GONZÁLEZ GOZALO (E.): “L'exportació de terrissa catalana a Mallorca segons la col·lecció Llabrés i Mulet. 1a part”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 67. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 14-28.

Santanach i González 2002: SANTANACH i SOLER (J.), GONZÁLEZ GOZALO (E.): “L'exportació de terrissa catalana a Mallorca segons la col·lecció Llabrés i Mulet. 4a part”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 75-76. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 12-39. 

Santanach i altres 1998a: SANTANACH i SOLER (J.), ROSAL i SAGALÉS (J.), SUÑOL i FERRER (M.): “La nombrosa terminologia de gerro”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 64-65. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 26-40.

Santanach i altres 1998b: SANTANACH i SOLER (J.), ROSAL i SAGALÉS (J.), SUÑOL i FERRER (M.): La ceràmica de Quart en la memòria viva: els obradors. Ajuntament de Quart, Associació de Terrissaires Artesans de Quart, Quart.

Sempere 1982: SEMPERE (E.): Rutas a los alfares. España – Portugal. Barcelona.

Sempere 1985: SEMPERE (E.): La terrissa catalana. Fotos de Joaquim Castells. Edicions de Nou Art Thor, Barcelona.

Sempere 1989a: SEMPERE (E.): El llibre dels càntirs, volum I. Fotos de Joaquim Castells i Matias Briansó. Edicions de Nou Art Thor, Barcelona.

Sempere 1989b: SEMPERE (E.): El llibre dels càntirs, volum II. Fotos de Joaquim Castells i Matias Briansó. Edicions de Nou Art Thor, Barcelona.

Sempere 2005: SEMPERE (E.): “La poterie traditionnelle en Catalogne Sud / La terrissa tradicional a la Catalunya Sud”. A: Poteries traditionnelles / Terrisses tradicionals. Association Terres Cuites, Ville de Perpignan, Casa a Perpinyà de la Generalitat de Catalunya. Perpinyà. P. 35-59.

Seseña 1976: SESEÑA (N.): Barros y lozas de España. Prensa Española, Magisterio Español, Planeta, Editora Nacional, Madrid.

Seseña 1997: SESEÑA (N.): Cacharrería popular. La alfarería de basto en España. Alianza Editorial, Madrid.

Soler 1984a: SOLER i MASFERRER (N.): La terrissa de la ciutat de Girona. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona, Bisbat de Girona, Girona. 

Soler 1984b: SOLER i MASFERRER (N.): “Terrissa de la ciutat de Girona en el Museu d'Art”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 22. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 30-33.

Soler 1985: SOLER i MASFERRER (N.): “Les càrregues de terrissa de Quart”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 25. Associació Catalana de Ceràmica, Barcelona. P. 36-41. 

Soler 1988: SOLER i MASFERRER (N.): “La terrissa negra de Quart al Museu d'Art de Girona”. A: El MD'A a fons. Museu d'Art, Girona. P. 91-104. 

Soler 1995: SOLER i MASFERRER (N.): “Les càrregues de terrissa de Quart”.

Suñol 1993: SUÑOL i FERRER (M.): “Consideracions a l'entorn de la transcripció de les llibretes de camp de Ramon Violant i Simorra i altres documents dels fons del MAITP”. A: I Jornades sobre el Patrimoni Etnològic a les Terres de Ponent i l'Alt Pirineu. Associació Catalana del patrimoni Etnològic, Universitat de Lleida, Lleida. P. 73-78.

Suñol 1996: SUÑOL i FERRER (M.): “Les llibretes de camp de Ramon Violant i Simorra”. A: Ramon Violant i Simorra. La memòria d'un etnògraf. Garsineu Edicions, Tremp. P. 85-102. 

Terracota 1990: Anònim: “Can Salomó”. Tremp, 3. Terracota Museu de Ceràmica, la Bisbal.

Terracota 1991a: Anònim: “Terrisseria Maruny”. Tremp, 5. Terracota Museu de Ceràmica, la Bisbal.

Terracota 1991b: Anònim: 1944. La Bisbal. Atuells característics de la indústria terrissera. Patronat de Terracota Museu de Ceràmica, la Bisbal.

Terracota 1992: Anònim: “Atuells característics de la indústria terrissera”. Tremp, 9. Terracota Museu de Ceràmica, la Bisbal.

Violant 1940-1953: VIOLANT i SIMORRA (R.): Diari de camp. 5 quaderns manuscrits conservats al Museu Etnogràfic, Barcelona. Mecanografiats per Montserrat Suñol Ferrer.

Violant 1948: VIOLANT i SIMORRA (R.): Art popular decoratiu a Catalunya. Aquarel·les i dibuixos de Ramon Noè Hierro, als quals el text es refereix constantment. Les Belles Edicions, Barcelona. Una edició amputada de dibuixos i aquarel·les, així com de les corresponents referències dins del text (que així esdevé pràcticament incomprensible) és L'art popular a Catalunya. Fotos de Jordi Gumí. Edicions 62, Barcelona, 1976 (amb 2a edició el 1980).    

Violant 1949: VIOLANT y SIMORRA (R.): El Pirineo español. Dibuixos d'Ignacio Casasayes. Editorial Plus·Ultra, Madrid.

Violant 1950: VIOLANT i SIMORRA (R.): Vocabulari tècnic de la indústria terrissera catalana. Barcelona, inèdit.

Violant 1951: VIOLANT i SIMORRA (R.): El càntir per aigua. Dibuixos de Ramon Noè. Nadala de 1951 editada per Gaietà Vilella. Usem dos facsímils: l'inclòs dins Obra oberta 4. Editorial Alta Fulla, Barcelona, 1981. P. 123-146, i el publicat per Carrutxa, Reus, 2003.

Violant 1953: VIOLANT SIMORRA (R.): El arte popular español a través del Museo de Industrias y Artes Populares. Dibuixos de Ramón Noé. Aymá, S. L., Editores, Barcelona.

Vossen i altres: VOSSEN (R.), SESEÑA (N.), KÖPKE (W.): Guía de los alfares de España. Editora Nacional, Madrid. 1a edició, 1975; usem la 2a, 1980.