LA TERRISSA RESTAURADA


Els adobacossis i gibrells refeien i adobaven estris de terrissa grossos servint-se de filferro. Per foradar la terrissa, per tal de poder-hi passar el filferro, utilitzaven grosses baldufes de fusta sense punxa metàl·lica que feien voltar amb un enginy especial, propi de l’ofici, per damunt dels testos ben mullats, els quals no trigaven a foradar-se.”
Joan Amades. Costumari català. El curs de l’any. 1956


Restaurar o adobar les peces de terrissa per poder seguir-les utilitzant ha estat sempre un complement a l’ofici de terrisser. Malgrat puguem pensar que fer de terrisser podia ser un treball poc remunerat, els atuells eren cars per a la majoria de les llars i, moltes vegades, convenia trobar una solució que pogués tornar a fer servible una peça que s’havia trencat o esquerdat. I aquesta reparació era sempre més econòmica que comprar un nou atuell.

L’adobacossis recorria els carrers dels pobles demanant si la gent de les cases tenia estris de terrissa per adobar. Aquest feia amb molta precisió uns forats al costat de la part trencada o esquerdada de l’atuell i hi ficava grapes de ferro, cosint literalment la peça. Tot seguit, les grapes i l’esquerda, es cobrien amb una pasta de sang (generalment aviram) i calç deixant l’estri totalment disposat novament pel seu ús.
És freqüent trobar peces encara amb excel·lents cirurgies dutes a terme per experts adobacossis. Gràcies al seu treball, aquests objectes han seguit fent el seu servei fins que les mans dels col·leccionistes els han relegat de la funció per la qual varen ser concebuts.

 Estris d'adobacossis



Moltes d’aquestes reparacions amb ferro, a criteri de nombrosos col·leccionistes,  han donat un valor afegit a uns atuells que, malgrat la seva fragilitat, han continuat sencers fins als nostres dies. “És una peça amb història” s’acostuma a dir, probablement  per incrementar el seu valor...





Dins de l’apartat del col·leccionisme o la conservació en els museus, les tècniques de reparació de la terrissa són avui dia molt diverses, des de sofisticades tècniques dutes a terme per grans professionals de la restauració a pràctiques més senzilles, de vegades amb bons resultats. Malgrat tot, és sovint trobar també autèntiques desgràcies on la restauració ha fet empitjorar l’aspecte original de l’objecte.

També són diversos els conceptes, criteris o punts de vista per a decidir quin aspecte ha de tenir una peça antiga que s’ha torbat malmesa.
Hi ha opinions per a tot. Hi ha qui creu que la peça s’ha d’exposar o ha de restar com s’ha trobat, car el pas del temps ha deixat la seva empremta sobre aquests fràgils objectes i això no s’hauria d’alterar. Aquesta opció s’acompanya, en nombroses ocasions, de valuoses il·lustracions, alçats i seccions detallades, de com era l’objecte original.  

D’altres volen refer el seu aspecte volumètric original (amb les parts inexistents realitzades amb un altre material com guix o resines) i també hi ha qui creu que cal reconstruir-la reproduint el seu aspecte original, igualant totes les parts de la peça a les més ben conservades, inventant moltes vegades, fent que aquesta opció no sigui la més reeixida en moltes ocasions, com ja hem dit abans.

Tenim bons exemples clars d’aquestes tres opcions a la majoria de col·leccions i  museus on s’hi exposen peces de terrissa.




La restauració pot convertir-se també en un art com el Kintsukuroi (reparació d’or), també anomenat Kintsugi. Aquesta és una tècnica centenària japonesa que consisteix en reparar peces de ceràmica trencades o malmeses amb adhesius i pols d’or. 
Aquest art està molt lligat a la pràctica espiritual tradicional del Japó i als esperits dels objectes, els quals, en complir cent anys passen a tenir ànima pròpia i s’ha d’evitar, per sobre de tot, el seu deteriorament.  
S’ha volgut buscar un protagonista responsable com a impulsor d’aquesta tècnica, i la llegenda es remunta al segle XV quan el shogun Ashikaga Yoshimasa va fer reparar un parell dels seus tassons preferits a Xina, malmesos pel seu ús.
L’ adobacossis xinès va col·locar unes grapes que no van complaure al governant i aquest, contrariat, va cercar uns artesans japonesos que li conferissin a les seves peces preferides una nova funcionalitat i a la vegada una bellesa afegida.
L’or va omplir les esquerdes o manques de fang cuit convertint-se en vetes de metall preciós incorporant-se a la pròpia estructura de la peça.



Els resultats aconseguits en aquest art són espectaculars, d’una gran sensibilitat i bellesa.
Malauradament però s’ha creat un comerç fals de peces, trencades i reparades a propòsit per a la seva distribució desvirtuant el seu significat original, creant-se la paradoxa de que, moltes de les peces reparades artificialment tenen actualment més valor que les que s’han conservat senceres.

Provo d’imaginar-me un barral antic de Quart reparat amb pols d’or...


Robert Cabeza. Juny de 2015