EL FOC. Text: Anna Murià - Cal·ligrafia: Robert Cabeza. 1997
“El ceramista modela els objectes, els cou, els pinta, els torna a coure i té sorpreses: esperava un color i n’hi surt un altre, la superfície imprevisiblement aspre o llisa, mat o brillant... a última hora qui mana és el foc. I també el fum que penetra al forn i produeix sobre l’argila unes matisacions com les de les boires a l’albada.”
Anna Murià. Aquest serà el principi.
ELS COLORS DE LA TERRISSA CATALANA
Robert Cabeza i Comas
Joan Santanach i Soler
Moltes vegades, donem per suposat que la majoria de
la gent que se sent atreta per la terrissa conegui, d’entrada, la causa que els
atuells de terrissa tinguin aquest o un
altre color. Per què aquest càntir és verd, aquest grog palla o caramel, aquell
vermell o també per què les peces d’aquells altres indrets són negres...
Sense voler entrar en excessius tecnicismes, farem
una petita explicació dels materials i procediments que usaven els terrissers
dels obradors catalans, els quals ens han deixat una ampla varietat de
tonalitats cromàtiques en un gran nombre de peces d’extraordinària factura.
A la majoria de la terrissa i, sobretot, la destinada
a l’ús domèstic, se li aplicava, un cop les peces estaven fetes, seques i abans
de coure-les, un bany d’engalba, és a dir, aigua amb terra mòlta (blanca o de color) diluïda, que tenia
per finalitat deixar la superfície de la peça més ben acabada i fina i, segons
en quines argiles, aconseguir un color atractiu que el vernís incolor no els
conferia; també, en pocs casos, per disminuir la porositat de l'argila en atuells
que no havien d'anar envernissats. Aquest bany d’engalba podia ser a tot
l’exterior de la peça, com en els càntirs d’hivern totalment envernissats;
també es podia envernissar només la part superior del càntir, de dues maneres: en
lluna –dita davantal a Figueres– agafant quasi sempre tarot, nansa i
galet, o coronant-lo, és a dir submergint només la part superior del càntir en
l'engalba (càntir coronat). Les gerres eren gairebé sempre envernissades
per la seva part interior mentre que l’exterior podia ser també totalment
envernissat o ser-ho només per la part superior. Les soperes, per exemple, eren
totalment envernissades, menys, en algunes ocasions, la part interior de la
tapa.
Però en aquest article no pretenem explicar la
tècnica emprada en cadascun dels atuells que es produïen sinó divulgar de
manera entenedora el perquè dels colors resultants.
Si a una peça se li donava un bany d’engalba blanca i, quan ja era seca,
abans de posar-la al forn, se li aplicava
un bany de vernís de plom transparent, la peça tenia, un cop cuita, un color
palla com moltes de les que coneixem de la Bisbal, Figueres o Piera. A Provença
hi ha argiles tan clares que no els cal engalba blanca sota el vernís perquè
aquest, un cop cuit, doni color groc clar.
Vernís transparent sobre engalba blanca
(vegeu una petita manca d'engalba en la nansa: s'hi transparenta el vermell
fosc de la terra, el qual queda més intens a causa del vernís)
Si aquesta engalba estava feta amb terra vermella, el
color final de la peça, una vegada acabada la cocció, era vermell o
lleugerament ataronjat.
Vernís transparent sobre engalba vermella
Si a una engalba blanca se li aplicava un vernís
barrejat amb òxid de coure, el color final de la peça era verd, com els dolls
de Figueres, els aiguamans de Barcelona (a partir de la segona meitat del segle
XVII) o els càntirs de Torredembarra, entre d’altres.
.jpg)
Vernís amb òxid de coure sobre engalba blanca
Vernís amb òxid de coure sobre engalba blanca
(poc vernís per l'engalba aplicada)
Vernís amb òxid de coure sobre engalba blanca
(noteu el color del vernís quan no hi ha engalba)
Moltes vegades, a causa
de la col·locació dels diferents atuells en el forn i de la concentració més
gran de calor en zones concretes, el vernís liquat lliscava per damunt de
l’engalba, deixant superfícies de menys gruix on podia transparentar l'engalba
(verd més clar) o, en ser molt volàtil l'òxid de coure, quedava de color palla
(el de l'engalba); els regalims acabaven formant gotes de color verd més intens
a causa del gruix del vernís.
Vernís amb òxid de coure deixant transparentar l'engalba blanca
Vernís amb òxid de coure fent regalims i formant degotalls
També, si a l'engalba blanca se li aplicava el vernís
barrejat amb òxid de ferro, el color resultant era d’un groc caramel o
ataronjat, tonalitat (més fosca o més clara) que variava també en funció del
color de l’engalba i de la quantitat d’òxid en el vernís. Una altra manera
d'aconseguir el color ataronjat era amb vernís incolor damunt d'una barreja
d'engalba blanca i vermella.
Afegir manganès al vernís
donava un color marró, violaci o gairebé negre, depenent de la concentració de
l'òxid, en recobrir qualsevol tipus d’engalba o fins i tot, en superfícies
sense engalba. Com en el cas anterior, aquest color fosc es podia obtenir també
amb una engalba negra, feta amb terra vermella barrejada amb manganès o bé amb terra
directament negra, recoberta de vernís incolor. Apareixen aquests colors foscos
en peces de Solsona, Olot, Gerri de la Sal o Tuïr, entre d'altres.
Vernís amb òxid de manganès sobre engalba blanca
La tècnica de l’esquitxat,
consistia a esquitxar d’òxids les superfícies de l’engalba i recobrir-la posteriorment
de vernís. En podem trobar un bon nombre de combinacions i varietats.
Hi ha esquitxos verds d'òxid de coure sobre engalba
blanca (molt menys freqüentment sobre engalba vermella); d’òxid de manganès,
morats, damunt d’engalba blanca (moltes vegades juntament amb altres de verds
d’òxid de coure, com per exemple en alguns càntirs d’hivern de Tuïr i Figueres);
esquitxos d’engalba blanca sobre engalba vermella; esquitxos d’òxid de ferro
(vermell) o d'engalba vermella sobre engalba blanca; o la barreja d’esquitxos vermells, verds i
manganès, també, damunt d’engalba blanca. Són possibles, és clar, altres combinacions
usades menys freqüentment.
Esquitxos d'òxid de coure (verd) sobre engalba blanca
Esquitxos d'òxid de coure (verd) a un vernís amb òxid de ferro sobre engalba blanca
Esquitxos d'òxid de coure (verd) i òxid de manganès sobre engalba blanca
Decoracions d'òxid de coure (verd) i òxid de ferro (vermell)
sobre engalba blanca.
Es poden obtenir els mateixos resultats fent les ratlles amb la barreja d'engalba blanca i òxid de coure (verd) i engalba vermella (vermell)
Decoracions d'engalba blanca sobre engalba vermella
Decoracions d'engalba blanca sobre engalba vermella
Decoracions d'engalba blanca sobre engalba vermella
Decoracions d'engalba blanca i òxid de coure (verd) sobre engalba vermella
Una altra tècnica, usada a
la Bisbal, Tuïr, el Pont de Suert... era el jaspiat
o aiguada. Aquesta tècnica
consistia a aplicar sobre l’engalba esquitxos o taques de diversos òxids i, posteriorment
sacsejar (de vegades, aplicant moviments giratoris) cada peça perquè aquests
colors llisquessin i es barregessin entre si formant aigües d’aspecte jaspiat o
marbrejat.
Moltes vegades, s’aplicava vernís
incolor a la peça sense engalba, fent que el color de la terra cuita tingués un
to més intens i més fosc. Això és força generalitzat en atuells per a foc i no és
infreqüent en peces per a altres usos fets en aquells centres on la qualitat de la terra permet un color vistós
sense necessitat d’engalba vermella subjacent, com Sant Julià de Vilatorta o
Piera, per exemple.
Vernís transparent sobre argila
Al Principat, també trobem (sobretot
en peces medievals i fins a mitjans del segle XVII) vernís verd aplicat
directament a les peces sense cap engalba prèvia. Es tracta de l’anomenat "verd
gòtic" dels segles XIV i XV, maragda, sobri, i del més olivaci dels XVI i
primera meitat del XVII. L’aparició, tardana a Catalunya, de l’engalba permeté
els primers jaspiats i conferí lluminositat al verd. Al Pais Valencià, s’ha
mantingut un envernissat verd oliva clar sense necessitat d’engalba.
Vernís amb òxid de coure sense engalba: verd gòtic
No són rares les taques o
degotalls de vernís provinents d’altres peces col·locades més amunt o a tocar
durant la mateixa cuita. Com és lògic, això tant pot passar en superfícies envernissades (freqüentment
de color diferent del de l’atuell en qüestió) com en zones sense cap tipus de
coberta.
Contaminació d'òxid de coure (verd) d'una altra peça durant la cocció
Si passem a les peces no
envernissades, és a dir, quan les peces surten del forn sense cap engalba o
vernís, poden mantenir el color natural de l’argila però també esdevenir entre
grises i negres o pràcticament blanques.
Les que mantenen el color
natural de l’argila poden quedar sense cap decoració o presentar pinzellades o
motius fets amb mangra o manganès abans de la cuita. La mangra dóna vermell; el manganès entre marró fosc i negre, com ja hem dit. En són exemples algunes peces
de la Galera, Traiguera, Tamarit de Llitera o Ginestar.
Decoracions fetes amb mangra sobre l'argila
Decoracions fetes amb manganès sobre l'argila
Un altre color prou conegut de
la terrissa sense envernissar és el blanc. S’aconsegueix barrejant sal a
l’argila mentre es pasta, és a dir, abans d’iniciar el procés de modelatge. En
aquest apartat són destacables la majoria de les peces del centre alacantí
d’Agost i del seu entorn.
Una manera menys habitual d'obtenir una superfície blanca és recobrir l'argila amb engalba blanca i sense vernís. Aquesta tècnica s'usà en les darreres cuites de Ginestar.
Una manera menys habitual d'obtenir una superfície blanca és recobrir l'argila amb engalba blanca i sense vernís. Aquesta tècnica s'usà en les darreres cuites de Ginestar.
Terrissa blanca de sal
Engalba blanca sense vernís
(observeu la petita zona on un gra de calç ha fet saltar l'engalba
i es veu el color de l'argila original)
Si parlem de la terrissa
negra, resultat d’una cuita reductora, s’ha d’esmentar que Catalunya en
produeix des del Neolític, amb una dedicació quasi exclusiva a l’alta Edat
Mitjana. De mica en mica s’imposà l’obra oxidant. Entre els centres on es
recorda que se’n feia, destaquem Peralada, Palamós, Mataró, Barcelona, la Noguera, Vilafranca
del Penedès, Sant Hilari Sacalm, Reus, Alcover, Palafrugell, Figueres,
Sant Julià de Vilatorta i Sant Celoni. Amb el tancament de l’obrador de Lluís
Cornellà, la Bisbal va deixar de fabricar-ne. En l’actualitat, només se’n fa a Verdú,
Quart d’Onyar i Serra de Daró.
Poal d'obra negra
Càntir probablement de Mataró
.JPG)
Càntir de carboner. Vilafranca del Penedès
Càntir de Sant Celoni
Silló* de Verdú
(* Nom que rep el càntir en aquesta població i a molts centres occidentals)
(* Nom que rep el càntir en aquesta població i a molts centres occidentals)
.JPG)
Càntir de Quart d'Onyar
JPG.JPG)
Barral de Quart d'Onyar
Les característiques
principals de la terrissa negra són les seves duresa, resistència i major
impermeabilitat que l’obtinguda amb cuita oxidant, però també, en alguns
centres, una gran porositat que permet que l’aigua traspuï, cosa que comporta
que la de l’interior del càntir es mantingui fresca.
Un cop es considerava que les
peces eren cuites, es tancaven hermèticament totes les obertures del forn. Així
s’aconseguia eliminar l’oxigen de l’interior i convertir la cuita d’oxidant en
reductora, amb els canvis químics que això comporta en l’argila i també amb la
introducció del fum dins dels porus dels atuells. En alguns centres, per
augmentar el fum, l’última llenya que s’introduïa per la porta de la cambra de
foc, just abans de tancar-la, era mullada i/o verda.
Poden quedar zones blanquinoses a la superfície a causa d'haver estat en contacte amb alguna peça veïna durant la cuita, cosa que impedí el procés de reducció.
Poden quedar zones blanquinoses a la superfície a causa d'haver estat en contacte amb alguna peça veïna durant la cuita, cosa que impedí el procés de reducció.
Febrer
de 2015
