“Els
adobacossis i gibrells refeien i adobaven estris de terrissa grossos servint-se
de filferro. Per foradar la terrissa, per tal de poder-hi passar el filferro,
utilitzaven grosses baldufes de fusta sense punxa metàl·lica que feien voltar
amb un enginy especial, propi de l’ofici, per damunt dels testos ben mullats,
els quals no trigaven a foradar-se.”
Joan Amades. Costumari català. El curs de
l’any. 1956
Restaurar o adobar les peces de terrissa per
poder seguir-les utilitzant ha estat sempre un complement a l’ofici de
terrisser. Malgrat puguem pensar que fer de terrisser podia ser un treball poc
remunerat, els atuells eren cars per a la majoria de les llars i, moltes
vegades, convenia trobar una solució que pogués tornar a fer servible una peça
que s’havia trencat o esquerdat. I aquesta reparació era sempre més econòmica
que comprar un nou atuell.
L’adobacossis recorria els carrers dels
pobles demanant si la gent de les cases tenia estris de terrissa per adobar. Aquest
feia amb molta precisió uns forats al costat de la part trencada o esquerdada
de l’atuell i hi ficava grapes de ferro, cosint literalment la peça. Tot seguit,
les grapes i l’esquerda, es cobrien amb una pasta de sang (generalment aviram)
i calç deixant l’estri totalment disposat novament pel seu ús.
És freqüent trobar peces encara amb
excel·lents cirurgies dutes a terme per experts adobacossis. Gràcies al seu
treball, aquests objectes han seguit fent el seu servei fins que les mans dels
col·leccionistes els han relegat de la funció per la qual varen ser concebuts.
Estris d'adobacossis
Moltes d’aquestes reparacions amb ferro, a
criteri de nombrosos col·leccionistes, han
donat un valor afegit a uns atuells que, malgrat la seva fragilitat, han
continuat sencers fins als nostres dies. “És una peça amb història” s’acostuma
a dir, probablement per incrementar el
seu valor...
Dins de l’apartat del col·leccionisme o la
conservació en els museus, les tècniques de reparació de la terrissa són avui
dia molt diverses, des de sofisticades tècniques dutes a terme per grans
professionals de la restauració a pràctiques més senzilles, de vegades amb bons
resultats. Malgrat tot, és sovint trobar també autèntiques desgràcies on la
restauració ha fet empitjorar l’aspecte original de l’objecte.
També són diversos els conceptes, criteris o
punts de vista per a decidir quin aspecte ha de tenir una peça antiga que s’ha
torbat malmesa.
Hi ha opinions per a tot. Hi ha qui creu que
la peça s’ha d’exposar o ha de restar com s’ha trobat, car el pas del temps ha
deixat la seva empremta sobre aquests fràgils objectes i això no s’hauria
d’alterar. Aquesta opció s’acompanya, en nombroses ocasions, de valuoses
il·lustracions, alçats i seccions detallades, de com era l’objecte original.
D’altres volen refer el seu aspecte volumètric
original (amb les parts inexistents realitzades amb un altre material com guix
o resines) i també hi ha qui creu que cal reconstruir-la reproduint el seu
aspecte original, igualant totes les parts de la peça a les més ben conservades,
inventant moltes vegades, fent que aquesta opció no sigui la més reeixida en
moltes ocasions, com ja hem dit abans.
Tenim bons exemples clars d’aquestes tres
opcions a la majoria de col·leccions i museus on s’hi exposen peces de terrissa.
La restauració pot convertir-se també en un
art com el Kintsukuroi (reparació d’or), també anomenat Kintsugi. Aquesta és
una tècnica centenària japonesa que consisteix en reparar peces de ceràmica
trencades o malmeses amb adhesius i pols d’or.
Aquest art està molt lligat a la pràctica
espiritual tradicional del Japó i als esperits dels objectes, els quals, en
complir cent anys passen a tenir ànima pròpia i s’ha d’evitar, per sobre de
tot, el seu deteriorament.
S’ha volgut buscar un protagonista responsable
com a impulsor d’aquesta tècnica, i la llegenda es remunta al segle XV quan el
shogun Ashikaga Yoshimasa va fer reparar un parell dels seus tassons preferits a Xina, malmesos pel
seu ús.
L’ adobacossis xinès va col·locar unes grapes
que no van complaure al governant i aquest, contrariat, va cercar uns artesans japonesos
que li conferissin a les seves peces preferides una nova funcionalitat i a la
vegada una bellesa afegida.
L’or va omplir les esquerdes o manques de
fang cuit convertint-se en vetes de metall preciós incorporant-se a la pròpia
estructura de la peça.
Els resultats aconseguits en aquest art són espectaculars,
d’una gran sensibilitat i bellesa.
Malauradament però s’ha creat un comerç fals
de peces, trencades i reparades a propòsit per a la seva distribució
desvirtuant el seu significat original, creant-se la paradoxa de que, moltes de
les peces reparades artificialment tenen actualment més valor que les que s’han
conservat senceres.
Provo d’imaginar-me un barral antic de Quart
reparat amb pols d’or...
Robert Cabeza. Juny de 2015
