L’OBRADOR BROSSA. SARRIÀ. BARCELONA

Un dels grans atractius que té el Museu de terrissa catalana “Perot Rocaguinarda” d’Oristà és la sala dedicada al desaparegut obrador Brossa de Sarrià a Barcelona.
L’obrador estava dedicat bàsicament a materials de la construcció i també a les famoses matoneres de Pedralbes.
L’actuació in extremis de l’Associació Catalana de Ceràmica abans del seu enderrocament va ser decisiva per poder tenir el valuós testimoni que es pot gaudir al Museu de l’extensa i extraordinària producció d’aquesta terrisseria.


Els escrits adjunts són els redactats per l’Associació amb motiu de la creació d’aquesta sala del museu.

UN SALVAMENT D’URGÈNCIA

A finals de l’any 1988 la premsa diària donava la notobrador.errocat tot l'ivament nt tres mesos desprs metres, es va encendre per ermetre estudiar el cicle complet de les operacionícia de l'imminent tancament definitiu de l’obrador Brossa, víctima de l’expropiació per a la construcció dels accessos al túnel de Vallvidrera. Aquesta terrisseria, situada a l´antic poble de Sarrià, avui agregat a Barcelona, havia estat en activitat continuada des del segle XVIII.
Davant d’aquesta situació, l’Associació Catalana de Ceràmica, va delegar una comissió de salvament per a estudiar d’urgència les característiques de l’obrador i dels seus mètodes de treball, així com per a realitzar un inventari, el més complet possible, de la seva producció.
La feina ve resultar extraordinàriament laboriosa, ja que les peces van haver de ser destriades una per una d’entre veritables piles d’antiga producció gairebé oblidada i, en alguns casos, fins coberta de vegetació. Els resultats n’han estat magnífics doncs una col·lecció completa de peces i un bon nombre de les eines emprades en l’obrador resten ara, definitivament salvaguardades, en aquesta sala del Museu Rocaguinarda.
Hi formen el conjunt més important de ceràmica arquitectònica en exhibició permanent al nostre país. Gràcies, doncs, a la família Brossa i a l’esforç d’un reduït grup de persones, s’ha pogut salvar, en front de l’absoluta passivitat de les institucions públiques, una part important del nostre patrimoni cultural.
Mentre la comissió de salvament efectuava els seus treballs, a l’obrador encara s’hi van coure unes últimes fornades, a la fi de satisfer els compromisos pendents. Aquest fet va permetre estudiar el cicle complet de les operacions de cuita. El forn, ja amb les excavadores a pocs metres, es va encendre per última vegada l’onze de gener de 1989. Justament tres mesos després, desapareixia definitivament en ésser enderrocat tot l’obrador.


Vistes de l'obrador
Obrador. Vista del pati
Imatge de Santa Eulàlia que presidia la façana de l'edifici situat al 
carrer de Santa Eulàlia, 26 de Sarrià





ELS MATONS DE PEDRALBES

Des de fa molts i mols anys, les monges del monestir de Pedralbes han destinat una bona part del seu temps lliure a elaborar delicioses llaminadures. Els seus dolços i les seves confitures van assolir tan acurada perfecció que el seu renom es va escampar per tot arreu. El producte més emblemàtic en va ser, sens dubte, el famós mató de Pedralbes, anomenat també mató de monja en honor al seu origen.
El mató de Pedralbes difereix notablement del corrent, de llet quallada. Les monges el preparaven amb llet d’ametlles batuda amb rovell d’ou, sucre i midó. Després d’una delicada cocció, s’abocava en motlles de terrissa, on es refredava i prenia cos.
El gran èxit d’aquestes postres delicioses va portar, inevitablement, l’interès d’altres a aprofitar-se’n. Un hortalà del convent va aconseguir fer-se amb els secrets de la seva fórmula i, després d’abandonar la comunitat, va instal·lar un local, a tocar del monestir, que, molt ràpidament i gràcies als preats matons, va gaudir d’una gran popularitat sota el nom de Ca la Serafina.
Des de que va existir la seva terrisseria, els Brossa de Sarrià van ser els subministradors exclusius de les matoneres de terrissa, tant per a les monges de Pedralbes com per a Ca la Serafina.


L’interès per les matoneres de la terrisseria Brossa es va estendre amb rapidesa, com a recipient per a d’altres productes semblants.
Se n’arribaren a produir fins amés de vint-i-cinc mil en una sola anyada. Mereixeren fins i tot l’honor de passar les fronteres, com així ho acrediten unes cartes rebudes d’Egipte, acusant rebut d’unes remeses o el testimoni de viatgers, arribats d’Argentina a primers de segle, que declararen haver-ne vist allí.
Aquests recipients no han tingut sempre la forma d’esvelta copa amb la qual avui els coneixem. Antigament s’assemblaven més a un tronc de con invertit. A la base, plana als exemplars més menuts, hi apareix freqüentment el segell de la terrisseria.
Se’n coneixen els següents:
FCA. DE ALFARERIA. DE VTE. BROSA. SARRIA. STA. EULALIA 22
VTE. BROSA EN SARRIA
VDA. E HIJOS DE VTE. BROSA. SARRIA
Les mides podien ser des de la més petita de 8 cm. d’alçada fins a la més gran de 17 cm.



Robert Cabeza
Xavier Fàbregas

Juliol 2014


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada