LA CERÀMICA A LES CASES DE 1714

Museu de Can Tinturé. Esplugues de LLobregat

Des de molt antic, la ceràmica, compartint funcions amb la fusta, els metalls i el vidre, ha estat utilitzada per l’home per fabricar els atuells que li han sigut de menester. Per tant, és lògica i constant la seva presència als aixovars domèstics de tota mena.

Precisament a causa d’aquesta versatilitat, la ceràmica que s’exposa en aquesta mostra s’ha ordenat segons uns criteris indispensables. Els que s’han triat han estat, en primer lloc, la funció i situació de les peces a la llar i, en segon, el seu grau de sumptuositat. Així, trobareu un conjunt de peces, dites de pisa, o el que és el mateix: ceràmica amb una coberta estannífera i, generalment, decorada a sobre, mentre que, en agrupacions paral·leles s’exposen les peces de terrissa. Aquesta podia ser de cuita oxidant o reductora (obra negra) i, en el primer cas, podia anar només bescuitada o amb  coberta de vernís plumbífer. L’adquisició i utilització de pisa o de terrissa depenia del nivell adquisitiu de la família que la comprava, del lloc a on havia d’estar la peça o de la funció que havia de desenvolupar. Com a dada anecdòtica extreta d’inventaris antics i confirmada per terrissers contemporanis, cal saber que una peça envernissada valia aproximadament el doble que la mateixa peça només bescuitada. Les diferències amb la pisa eren, lògicament, molt superiors.

Per tant, podem trobar peces destinades a complir la mateixa funció, però amb un acabat, decorat i finor molt diferents si anaven destinades a cases benestants o a cases rurals humils. Això es pot comprovar molt clarament a les vaixelles o, dit de forma més general, a les peces del servei de taula, que es lluïen amb facilitat. També ho trobem en peces per a la higiene personal o guarniments per a la llar. En canvi, molt rarament en peces de cuina, rebost o celler, ja que, fos per la qualitat refractària necessària si havien d’anar al foc, o pel lloc on eren, discret i lluny de la mirada dels visitants, no calia afegir un sobrecost poc justificat. Amb poques excepcions, com poden ser  algunes gerres per a aigua o gibrells ricament decorats, aquest tipus d’atuells de terrissa eren més “universals”, i independents del grau de benestar de la casa.
Com que l’objectiu principal de l’exposició és més mostrar l’aixovar domèstic en si mateix, que no fer una classificació tipològica de les peces, aquestes s’han distribuït i agrupat segons els diferents àmbits a on es guardaven i feien servir, i no pas pel seu ús estricte (oli, vi, aigua, etc.).

ATUELLS DE CUINA

Aquest grup d’atuells pertanyen a diverses tipologies. Segons les seves funcions podien ser molt diferents, tant morfològicament com pel que fa el tipus d’argila emprada en la seva fabricació. Els que havien d’anar en contacte amb el foc, més o menys directe, havien d’estar fets amb argiles refractàries, propietat no massa comuna, per la qual cosa era habitual importar-los de centres especialitzats. A Catalunya, Breda, la Selva del Camp i Malgrat foren dels més prestigiosos; si be se’n fabricaren en molts altres llocs. A més de les peces necessàries per coure, n’hi havia d’altres d’auxiliars per rentar, triturar o fer salses.
Preparació d’aliments.
- Sense foc: gibrells, safes o plates fondes, escorredores, morters, formatgeres, motlles per a rebosteria i codonyat ...                                        
- Amb foc:  directe: olles // indirecte: tupins (ansats o també dites olles d’una nansa), cassoles, greixoneres...    

ATUELLS DE REBOST

En contrast amb la diversitat tipològica de l’anterior grup, la peça més representada al rebost era la gerra. Això sí, de diverses cabudes i acabats, segons el tipus de contingut que havien de rebre. Dominaven les envernissades per evitar la infiltració de greixos i facilitar-ne la neteja. L’oli, els làctics, la mel i les confitures es conservaven en aquests atuells, més o menys dissenyats per desenvolupar millor la seva funció, encara que l’olla, de vegades, també era utilitzada per confitar i conservar aliments.
Per guardar quantitats moderades d’oli a prop de la cuina o del lloc a on es menjava, eren d’utilitat els càntirs d’oli i setrills de grandàries superiors als fets servir en aquests altres indrets. Els grans barrals i cànters per emmagatzemar vi també tenien el seu lloc al rebost.      
  
ATUELLS DE SERVEI DE TAULA I MENJAR

Aquest és un dels grups on podem trobar majors diferències quant a la sumptuositat de les peces emprades. L’ús de la taula com a lloc a on fer els dinars principals es va generalitzant durant els segles precedents i, per tant, esdevingué un marc adient per fer ostentació de magnifiques vaixelles de metalls nobles o pisa a les cases benestants. Ben al contrari, a les llars humils la fusta i la terrissa comuna servien per complir la bàsica funció de menjar, encara que sense cap tipus d’ostentació.

Al segle XVIII, el gruix de les peces que s’integren en aquest grup eren plats per menjar, de diverses mides, i plates per servir els aliments. Les escudelles, encara en plena vigència, servien per portar a taula els aliments líquids, com brous o salses, ii també per menjar-los. No es coneixen soperes d’aquesta època, ni són esmentades a cap inventari, per la qual cosa es dedueix que són d’implantació posterior. Les sotacopes i fruiteres també servien per servir segons quins aliments o com a base per a tasses o xicres. Una peça molt comuna en molts tipus de taules eren les copes de foc o escalfetes de sobretaula, les quals, amb unes quantes brases, mantenien els àpats calents en els plats de foc o en cassoles. Salers i especiers de pisa o terrissa també eren presents a taula. Quant a la beguda, una de les peces més freqüents en ceràmica eren els gerros per servir vi o aigua.
La moda de servir i prendre aliments o begudes exòtiques vingudes d’altres parts del món, com ara la xocolata desfeta, el cafè o el te, arrelà a Europa amb molta força ii  provocà la necessitat de tota una nova família d’atuells ceràmics per al seu consum; que, pel que sembla, no eren exclusius de classes socials altes.

ATUELLS PER A LA HIGIENE PERSONAL

Cal pensar que l’absència d’aigua corrent a les cases obligava a tenir una sèrie de recipients per contenir-la i així poder-se rentar. Els aiguamans feien el seu servei, o bé a les cambres, en aquest cas formant el típic conjunt de safa i gerro, o bé als menjadors i entrades de les cases més benestants en forma del dit aiguamans de dipòsit que,  proveït d’una petita aixeta i una petxina inferior, permetia rentar-se les mans abans dels àpats. Un altre aspecte fonamental era donar solució a les necessitats fisiològiques, per la qual cosa es va arribar a produir una gran diversitat de bacins i escopidores. Fins i tot l’acte del part, en molts casos, era atès en un bací especial.
Si considerem el fet de rentar la roba i poder-se mudar amb roba neta com un aspecte de la higiene personal, els cossis bugaders tenien un paper cabdal en la fase d’estovar i blanquejar la roba bruta.

ATUELLS PER AL SUBMINISTRAMENT D’AIGUA

Com és ben sabut, al segle XVIII no hi havia aigua corrent a les cases, per la qual cosa, l’aigua necessària per beure, cuinar, rentar-se, fer la bugada o qualsevol altra exigència, havia d’ésser extreta del pou o de la cisterna, o portada de la font més propera. Les dones i la quitxalla acostumaven a encarregar-se d’aquestes tasques, si bé, en algunes poblacions, hi havia aiguaders que transportaven aigua potable a lloms de rucs o amb carretons.

A banda de les galledes d’altres materials, els poals eren els recipients ceràmics emprats específicament per “poar” o treure aigua del pou. L’aigua s’acostumava a emmagatzemar en un lloc fresc de la casa, ja fos en gerres o en grans cànters, d’on es traspassava a atuells més petits i manejables. Per a algunes tasques domèstiques que podien requerir certes quantitats d’aigua en un moment determinat, com és l’exemple d’escurar (rentar) els plats, en cases de un cert nivell es disposaven dipòsits, generalment de pedra i amb una aixeta, a sobre de la pica.
Els gerros, com ja s’ha dit, eren els destinats a servir l’aigua a taula, mentre que els càntirs comuns o d’hivern (envernissats) -segons l’època de l’any-, així com les gàrgoles en terres de la Catalunya Nova, eren per beure l’aigua a galet.

ATUELLS PER FER LLUM

Per començar, cal remarcar que en aquells temps la il·luminació, tant a dins de les cases com a l’exterior era molt escassa. A les façanes dels edificis i als carrers es feien servir teieres. En canvi als interiors, fins bona part del segle XVIII només s’utilitzava la que feia servir l’oli o la cera com a matèries combustibles, amb els seus corresponents bles. El quinqué de petroli arribà a la segona meitat del segle, i la llum de carbur no ho va fer fins molt més tard, el 1900.
Es van desenvolupar diversos tipus de gresols i llànties d’oli: amb ansa, sense, d’un ble o més. Quant als candelers per suportar candeles (espelmes) els podem diferenciar, bàsicament, pel nombre de candeles que podien portar. A diferència dels metàl·lics, els de ceràmica s’acostumaven a fer per a una o dues candeles.

Plata commemorativa
1705. Pertany a la sèrie dita de La Botifarra (1700-1730)
La inscripción "Viba Carlos" juntament amb l'àguila bicéfala reflecteixen l'adhesió a la causa austriacista en el context de la Guerra de Successió espanyola.
L'arxiduc Carles d'Âustria va ser reconegut a Barcelona, on va situar la seva cort, el 1705 com a rei de la monarquia hispànica amb el títol de Carles III. La fidelitat de Catalunya a la causa austracista la convertirà en un dels últims reductes de la resistència davant l'avanç de Felip V i les tropes borbòniques. 

Búrnia de Barcelona i gerra de Miravet
Doi de Quart. 1708
Plates, escudelles i olla de La Bisbal. Gerra per servir el vi de Barcelona
Bací i aiguamans de Barcelona. Llàntia d'oli (origen desconegut)
 Aiguamans de Barcelona. Detall
Càntir negre de Quart. Càntir i poal de La Bisbal
Barral de Quart. 1714. Cànter de vi de Barcelona. Segle XVIII
Plats
Greixonera, morter i gibrell. Barcelona. Segle XVIII

UNA APROXIMACIÓ A LES CASES D’ESPLUGUES DE 1714 

El territori
[En aquest apartat s'acompanya de la imatge (document: mapa_territori_LH)  amb el peu següent: Fragment del mapa del segle XVIII. Museu de L'Hospitalet]

El terme de Santa Magdalena d'Esplugues limitava per l'est amb el coll de Finestrelles i el torrent Marina (abans anomenat Apiaria), que seguia el torrent Gornal fins a l'Hospitalet. Pel sud, amb el camí reial, que anava de Barcelona a l'Hospitalet i que passava per la Gavarra, i part pel terme de Cornellà fins al torrent Fondo. Per l'oest limitava amb Sant Joan Despí a través del torrent de la Fontsanta (abans Quadramont) i amb Sant Just Desvern. I pel nord, amb la serra de Sant Just, Puig Marrobí, fins a la muntanya de Sant Pere Màrtir, aleshores de Puig d'Óssa. L'extensió del terme era de 700 mujades de terra, de les quals 400 eren ermes per manca de gent que la treballés després de la guerra.

Esplugues de Llobregat, com la resta de Catalunya, va sentir els efectes de la guerra: va haver d'allotjar les tropes, tant d'un bàndol com de l'altre, aportar diners, aliments, soldats..., i patí diversos robatoris, saqueigs i destrucció de cases.

Aleshores Esplugues tenia 22 cases, de les quals gairebé la meitat havien estat malmeses per l'efecte de la guerra. No totes aquestes cases eren de gent d'Esplugues, ni tothom es dedicava al conreu de la terra.

Relació de les cases d'Esplugues
[Aquest segon apartat, que és el més important d'aquest espai dedicat a la història local, ha de constar de:
- Imatge central: plànol d'Esplugues (document: Cases_1714.pdf)
- Al voltant d'aquest plànol: la informació de la cada casa i la seva imatge en els casos que es tingui
-Ull: distingir amb diferent color o negreta o  altre recurs: les frases subratllades i mantenir cursiva i asteric]

1. Can Ramoneda
Casa al camí que va de la Sagrera a Cornellà, davant de la Casa Cortada i prop de la Iglésia.*
Josep Ramoneda n'era el propietari i hi vivia amb la seva muller, cinc fills, tres mossos i una criada.
Els Ramoneda eren els més rics, ja que eren els qui pagaven més contribució, i el repartiment dels impostos estava en funció de la riquesa que es tenia. 
Imatge: 1

2. La torre de Picalqués
Torre prop del camí que va del Raval a Pedralbes.*
El comte de Darnius era el propietari i vivia a Barcelona. En Josep Farrés era el masover que s'hi estava junt amb la seva muller, mare i mosso.
Imatge: 2

3. Can Cortada
Casa en la Sagrera darrere la Casa Ramoneda i l'entrada per la Creu.*
El 1645 Jaume Cortada i Sala comprà la torre, que heretà el seu fill Rafel de Cortada i de Cabanyes. Els béns dels Cortada foren confiscats per Carles III, el 1706, per estar a favor de Felip V.
A la casa hi vivia el masover, Josep Riera, amb la seva muller i quatre fills, junt amb dos mossos i una criada.
Can Cortada es renovà el 1768, quan se li donà l'aparença actual.
Imatge: 3

4. Can Pi
Casa en la Sagrera sobre i a Ponent del torrent de la Font, davant la plaça de la Iglésia tocant la Casa Majoral.*
El propietari Pau Pi hi vivia amb la seva jove i dos néts, i tenia dues criades. Segons el baró de Maldà, Rafael d'Amat i de Cortada (1746-1819), era la segona casa més rica d’Esplugues.
Imatge: 4

5. Mas Colomer
Casa en el camí que va de la Sagrera a Cornellà, davant la Casa Ramoneda.*
Joan Novell i de Nadal, noble, casat amb Maria Borràs, era el propietari del mas que havia comprat el seu besavi, Agustí Novell, el 1638.
Tenia com a masover en Joan Casanovas, que hi vivia junt amb els cinc fills i un criat.
Imatge: 5

6. La Casa de l'Hospital (Ca n'Hospital)
A Sol ixent del torrent de la Font i a Ponent de la Casa Coll, mediant camí.*
La casa havia estat del calceter de Barcelona Antoni Tarrassa. Aquest la va donar en propietat a l'Hospital de la Santa Creu, el 1669. La seva esposa Francesca Socies en fou la usufructuària; després es tornà a casar, amb Francesc Bonells.
El 1716 hi vivia la masovera, Serafina Cases, amb tres fills i un mosso.
Imatge: 6

7. Can Cervera
Casa en despoblat sobre el terme del Hospitalet.*
Josep Cervera i de Ferrer era notari de Barcelona i estava casat amb Francesca Rufasta.
Cervera estava a favor de l'arxiduc Carles fins al punt d'anar a besar-li la mà el 29 d'agost de 1705, l'endemà del desembarcament de l'arxiduc.
Imatge: 7

8. La casa de Fèlix Vidal
Casa en despoblat aprop del cami ral que ve de Barcelona.*
Fèlix Vidal, mercader de Barcelona, va morir el 3 de setembre de 1714.
Fou l'usufructuari dels béns de la seva muller, Maria Creixell; entre d'altres aquesta casa. Les seves propietats passaren al seu fill Josep Ignasi Vidal i Creixell, mercader i notari de Barcelona. Aquesta casa no correspon a Can Vidalet.

9. Can Carbonell
Casa a Raval a Ponent de la casa Gervasi Bofill mediant camí que va de la Sagrera pel Raval a Pedralbes.*
Magí Carbonell era propietari i hi vivia amb tres fills. Fou partidari de l'arxiduc Carles, i per això Felip V li confiscà els seus béns des del 1714 fins al 1725.
Aquesta casa desaparegué el 1968, quan es va eliminar el Raval de Sant Mateu.

10. La casa de Gervasi Bofill
Casa al Raval tocant al camí ral que ve de Barcelona, a Sol ixent de la casa Carbonell, mediant camí del Raval a Pedralbes.*
Gervasi Bofill n'era propietari, hi vivia amb tres fills, tres néts i una criada.
Havia tingut càrrecs públics.
Aquesta casa desaparegué el 1968, quan es va eliminar el Raval de Sant Mateu.

11. La casa de Joan Casas
Casa en la sagrera al camí que va de la plaça de la Sagrera a l'Hospitalet, tocant i a Migdia de la rectoria.*
Casas n'era el propietari i hi vivia amb la seva muller, tres fills, un mosso i una criada.
Probablement correspon a Can Bielet.
Imatge: 11

12. La casa de Pere Majoral
Casa a la plaça de la Sagrera tocant a la Iglésia.*
Al 1716 consta que Pere Majoral, veí d'Esplugues, feia poc que havia mort; hi vivia amb la seva filla, un fill casat i tres néts.

13. La casa de Francesc Despujol
Casa al camí que va de la plaça de la Sagrera a Hospitalet, a Ponent del torrent de la Font.*
Francesc Despujol n'era el propietari. A la casa hi vivien els masovers, Joan Lligades, la seva muller i cinc fills.

14. La torre de Salvador Farrés
Torre al Raval dalt i a Sol ixent del torrent de la Font.*
Aquest propietari vivia a Barcelona, i a Esplugues hi tenia el masover Pau Casas, la seva muller, tres fills, un mosso i una criada.

15. La casa de Jacint Faura
Casa sota la Sagrera sobre i a Ponent del torrent de la Font.*
El 1716 ja feia temps que havia mort aquest propietari; a la casa hi vivia la seva filla, Eulàlia, i cinc fills d'aquesta.

16. La casa d'Antoni Coll
Casa a Sol eixent de la casa de l'Hospital mediant camí que baixa del Raval.*
Antoni Coll vivia en aquesta casa amb la seva muller, dos fills i un mosso. N'era el propietari.
Probablement corresponia a la casa que desaparegué el 1968, quan es va eliminar el Raval de Sant Mateu, coneguda com a Can Coll.
Imatge: 16

17. La torre de Francesca d'Amigant
Torre a Ponent de la casa de Fèlix Vidal prop del torrent que va a Hospitalet.*
Francesca d’Amigant, de soltera Francesca de Malla, era vídua en primeres núpcies de Pere d’Amigant i de Ferrer. Aquest jurista, ennoblit el 1673, morí el 1707 sense fills. Els seus béns els heretà el seu nebot Francesc Ignasi d’Amigant i d’Olzina, fill de Josep, el qual fou ennoblit el 31 de juliol de 1711 per Carles III amb el títol de comte de Fonollar.
Les propietats d'Esplugues es vengueren posteriorment a Jaume Clota.

18. La casa de Francesc d'Àger
Casa derruïda a la Sagrera dessota la Iglésia.*
Propietari d'una de les cases que foren enderrocades. El masover Pere Valls, la seva muller i dos fills eren els habitants de la casa.

19. El mas de Molines
Està en despoblat entre Esplugues i sobre Hospitalet prop del camí que va de St. Just Desvern a Hospitalet enmig de 15 mojades de terra que és de cultiu*.
Francesc Molines Casadevall, ciutadà honrat de Barcelona, casat amb Marianna Flaquer Llunell.

20. Rectoria
Està la rectoria situada davant de la Iglesia i al cantó de l'Evangeli i té un portal que està davant de les escales de la Iglesia i un altre portalet que dóna a la plaça de la Sagrera està tocant a la casa de Joan Casas.*

21. La casa de Gaspar Oliveras
En despoblat tocant el camí ral que ve de Barcelona.*
Correspon a Ca n'Oliveres.
Imatge: 21

22. La casa de l'Hostal i carnisseria.
És al Raval davant la casa de Magí Carbonell.*
Joan Planas és l’hostaler que hi vivia amb la seva muller, quatre fills, un mosso i una criada.

També hi havia algunes casetes de gent pobra i propietaris de terres sense casa que vivien fora del terme.

Font:
(*) Mn Esteve Carbonell. Esplugues de Llobregat, monografia històrica. Barcelona: Tipografia Emporium, 1949

Albert García Espuche. Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714. Barcelona: Ed. Empúries,  2014

Arxiu Històric de Protocols de Barcelona

Textos: 
Associació Catalana de Ceràmica 
Arxiu Municipal d'Esplugues de Llobregat 

Fotografies:
Robert Cabeza


2 comentaris:

  1. La foto on hi ha "plates, escudelles i olla de la bisbal", la plata, les escudelles i els plats diria que són de girona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Lluís. Gràcies per la seva opinió. Jo també asseguraria que la plata i les escudilles son gironines. M'he limitat però a posar en el peu de foto les referències que consten a l'exposició, en el Museu de Can Tinturé, i que van ser redactades per l'Associació de Ceràmica de Catalunya.
      Ho comentarem en la propera reunió.

      Elimina