Emili Sempere. EL CÀNTIR DE DOBLE BROC DE LA MAGNA GRÈCIA

El càntir de l’any 2013, corresponent a la 63a Festa del Càntir d’Argentona, és un model que es troba en el context històric d’època grega i es remunta al segle IV a. C.

Com se sap, la civilització grega és la base fonamental de l’Occident europeu de l’Antiguitat, marcada per l’expansió territorial en dues etapes amb importants esdeveniments polítics. La primera etapa s’inicia el segle VII a. C. amb el control i assentaments ubicats a l’Est vers l’Àsia Menor, i a l’Oest pel mar Adriàtic i Sud de la Península Itàlica, inclòs el centre estratègic de l’illa de Sicília, el que els romans posteriorment anomenen la Magna Grècia. En un segon període, a partir del segle V a.C., amb el poder grec més consolidat, s’assenta i controla el comerç per la Mediterrània. A mesura que crea colònies apokiain  s’allunyen de la metròpolis neàpolis de Atenes. Alhora implanten el comerç amb els pobles etruscs, els gàl·lics i ibers de la Península Ibèrica, introdueixen la pròpia cultura, que representen els fonaments de la llengua, la religió i tradició d’Occident. En gran mesura, els documents escrits i llegats pels historiadors grecs són el primer testimoni referit als pobles de la Península Ibèrica.

Respecte al món de l’art, les excel·lents obres gregues representen una de les èpoques més glorioses de tots els temps. Com correspon a tota gran civilització i cultura, han estat plasmades en la ceràmica. Testimonis irrefutables i evidents de l’intercanvi comercial en són la quantitat de fragments, incloses algunes extraordinàries peces importades, trobades en gran nombre en assentaments de les polis gregues de la Península Ibèrica que, com un collaret de perles, s’estenen des del Nord amb l’emblemàtic assentament d’Empòrion (Empúries, a la Costa Brava), des del segle VI a. C., fins a terres del Sud, a Maineke (Màlaga).

La influència i les tècniques introduïdes pels grecs es reflecteix en la ceràmica Ibèrica, que els terrissers indígenes peninsulars adapten progressivament, malgrat no arriben a les cotes de l’art hel·lènic ni de la Magna Grècia. Copien les formes de la “cràtera” o crater, el lékythos, el kálathos, l’hídria i l’àmfora, entre altres molts atuells i, a més, incorporen en la decoració pintada de la ceràmica ibèrica elements clàssics de motius geomètrics, figures i símbols que fins aleshores eren inexistents en la terrissa peninsular. Tanmateix, a les colònies gregues i als poblats ibèrics ubicats en els promontoris de les serralades s’hi troben valuosos exemplars de la ceràmica grega d’importació amb artístiques pintures i la ceràmica campaniforme amb coberta de vernís negre importada de la regió de Campània (napolitana) en ingents quantitats i, vista l’acceptació, acaba per produir-se a Rhode (Roses).  La ceràmica de procedència grega o campaniforme, com la ibèrica, representa un material guia inequívoc, que serveix per a fixar les datacions dels jaciments arqueològics.  Però els terrissers ibèrics, malgrat crear una ceràmica artística, són incapaços d’arribar al nivell de les ceràmiques envernissades i pintures dels grecs per manca de capacitat tècnica. Els ibers tan sols pinten sobre la superfície rústica amb pintura d’òxid de ferro i manganès.

El càntir de dos brocs, d’origen sud itàlic reproduït com a càntir de l’any 2013, segons consta en la fitxa tècnica del Museu del Càntir, és un exemplar produït en una de les terrisseries de la regió d’Apúlia, situada en la costa del mar Adriàtic, on durant els segles IV i III a. C. s’hi troben algunes de les ceràmiques més formoses de la Antiguitat. I entre elles, una àmplia tipologia de càntirs “askoi” ⁽¹⁾, alguns d’espectaculars, tant per les seves grans mides com per l’extraordinària decoració amb figures en relleu, tots ells policromats en pintura al fresc. Aquests artístics exemplars es dedicaven exclusivament a aixovars funeraris en les tombes dels poderosos.

Càntir askos de doble broc. Daunia (Apúlia), sud d'Itàlia. 

Segle III aC. Alt. 25 cm. Museu del Càntir d'Argentona

Càntir askos de doble broc. Daunia (Apúlia), sud d'Itàlia. 

Segle IIV-iII aC. Alt. 20,3 cm. British Museum

Càntir askos de doble broc. Canosa (Apúlia), sud d'Itàlia. 

Segle IV-III aC. Alt. 17,7 cm. American Academy in Rome

Càntir askos de doble broc. Daunia (Apúlia), sud d'Itàlia. 

Segle III aC. Museum od Art Archaeology. Universsity of Missouri

La funcionalitat del càntir de dos brocs

La permanència de la tipologia del càntir de dos brocs es pot constatar que es remunta a l’Antiguitat, però el més sorprenent és que   perdura fins als nostres dies en les terrisseries de Catalunya, produint-se en quantitat en els pobles de Quart, La Bisbal, Esparreguera, Manresa, El Vendrell i Torredembarra, entre altres, com queda ben palès en el Llibre dels Càntirs ⁽²⁾.

El problema que presenten aquests models és saber la funcionalitat tenien: s’usaven  per beure?, per transportar? o per a algun producte en especial? Probablement, amb certesa no ho sabrem mai. Per tant, cal basar-nos en el que sabem segons la tradició dels exemplars heretats del passat i amb les explicacions que ens han donat els propis terrissers que en seguien produint recentment. Sens dubte, tot càntir era per contenir líquids, i cal tenir en compte un detall important a remarcar en aquest exemplar i que ens dóna alguna pista: a l’interior d’un dels brocs hi porta un rall o reixeta per impedir que hi puguin penetrar brutícies tant en omplir-lo com en beure’n. Les gerres o pitxers amb rall per beure es produïen a les Terres de l’Ebre (Miravet, Tivenys, Benissanet), i a les terrisseries de l’Aragó (Magallón, Fuentes de Ebro, Alhama de Aragón, Daroca o Muel) eren per beure i pouar l’aigua dels pous. 

Càntir askos de doble broc. Esparreguera o Sant Sadurní d'Anoia (Catalunya). 

Segona meitat Segle XX Alt. 39,5 cm. Museu del Càntir d'Argentona

A tal efecte cal consultar el llibre La Terrissa de les Terres de l’Ebre ⁽³⁾. A Catalunya els càntirs de dos brocs es produïen amb la finalitat de poder-los omplir i buidar ràpidament, al tenir els dos brocs grans, a diferència dels que tenen un galet prim. És per aquest motiu que l’empraven els ferrers per a refredar ràpidament el ferro roent, el pagesos per transportar el sulfat de coure per a les vinyes o els adobs, entre altres. Respecte a la forma, com es pot observar aquest model de la Magna Grècia, també es correspon amb els models de càntir català, més estret de la base i la part superior més ampla esfèrica. Un altra paral·lelisme correspon a la nansa, paral·lela als brocs.

En definitiva, el que hem tractat de demostrar amb la reproducció d’aquest model de l’Antiguitat clàssica, és la influència grega que ha perdurat en la terrissa i altres aspectes de la cultura i com aquests paral·lelismes han prevalgut durant segles arrelats a la societat. Si actualment el càntir pràcticament ha perdut la seva funcionalitat primordial d’us, a mesura que s’extingeix es converteix en un objecte de gran valor històric que forma part del nostre patrimoni cultural i artístic, com queda ben palès en l’àmplia col·lecció del Museu del Càntir d’Argentona. 

Emili Sempere

Membre de l’Acadèmia Internacional de la Ceràmica

emilisempere@hotmail.com

Bibliografia

1) AA. VV. Els grecs a Ibèria: Seguint les passes d’Hèracles. Catàleg exposició organitzada per el Ministerio de Educación y Cultura i el Museu d’Arqueòlogic de Catalunya. 2002.

2) E. Sempere. El llibre dels càntirs. Volum II. Col·lecció Terra Nostra, Edicions de Nou Art Thor. Barcelona. 1989.

3) E. Sempere, La Terrissa de les Terres de l’Ebre. Autoedició. Barcelona, 1982.