AMICS DE LA TERRISSA: d’agost 2013

EL DOLL DE CADAQUÉS

El Doll és possiblement la peça que més s’identifica amb la terrissa catalana, concebuda per transport i beure aigua, és una de les més belles estèticament i perfecte en la concepció de les seves formes.

Doll (Col·lecció Alfons Martí)

Originàriament feta als obradors de Figueres aquest poal era l’atuell per dur l’agua dels pous i les fonts a la població de Cadaqués el que ha fet, al llarg dels anys, que popularment se’l conegui com Doll de Cadaqués.

És probablement una de les peces més funcionals que tenim a la nostra terrissa, l’obertura superior per omplir-lo, les anses superiors per poder beure pel seu galet i l’altre per baixar-lo al pou i així es pogués omplir amb facilitat i rapidesa, i finalment la tercera ansa, la petita en la part inferior, la qual servia com agafador a l’hora de transportar la peça damunt del cap.

Si més no, la destresa de les portadores (sempre del sexe femení) feia que la majoria de vegades aquesta petita ansa no fos necessària.

Foto: Francesc Català Roca

Cadaqués. Dona amb gerra. 1888. Fotografia de Josep Maria Cañellas

Arxiu Rubaudonadeu. Figueres

Sempre envernissats en color verd, alguns amb tocs de color d'altres peces en el moment de la cocció, la majoria tenen unes ratlles decoratives en el centre del cos i en el coll.

La seva morfologia està emparentada amb les Dorques i Orjols occitans i també amb les pedarres basques.

A Catalunya Nord s'han trobat exemplars vidriats a la part superior i també rústics.

Quan el darrer obrador de Josep Mª Cortada de Figueres va cessar la seva activitat a principis dels anys 70’s, La Bisbal va prendre el relleu en la seva producció, fent-se alguns bells exemplars a les terrisseries d’en Pere Salomó i en la d’en Lluís Cornellà, aquests en cocció negra.

Doll. Primer terç del segle XX (Col·lecció particular)

Dolls (Col·lecció particular)

Doll. Vista superior

Doll de Figueres. Segle XIX. Museu del Càntir. Argentona

Doll realitzat per l'Enric Rosa de Figueres als seus 74 anys.

Doll. Obrador Pere Salomó. La Bisbal. Segona meitat Segle XX

Petit Doll. Figueres. 1923

Doll. Obrador Lluís Cornellà. La Bisbal. Segona meitat Segle XX

Doll de Perpinyà. Segle XIX

Cada any, pels voltants de la Diada Nacional de Catalunya, l'11 de setembre, s'organitza dins dels actes de la festa major de Cadaqués una cursa de Dolls. L'atuell segueix donant identitat al poble de Cadaqués malgrat el seu desús en la vida diària.

Cadaqués. Cursa de Dolls

La imatge d'una dona portant un Doll al damunt del cap també va ser immortalitzada per Salvador Dalí.

Salvador Dalí. La Dona del Doll

Salvador Dalí. Port Alguer. Cadaqués

Portada del llibre Cadaqués d'en Josep Pla

Xilografia d'en E.C. Ricart. 1947

Robert Cabeza. Agost 2013

amicsdelaterrissa@gmail.com

ARXIU FOTOGRÀFIC DE PECES

Pedarra basca

Segle XIX

Càntir empordanès

Segle XIX

Oliera. Andújar (Jaén)

Segle XVIII

Mesura de vi catalana.

Zona de l'Ebre

Segle XX

Porró de barca.

Mataró o Barcelona

Segle XVIII

Mesura de vi
Aranda de Duero o Astudillo
Segle XIX

Poal de volta de La Bisbal
Segle XVIII

Mesura de vi
Obrador Fontanet. Sabadell
Segle XVIII

Càntir d'oli de Vilafranca del Penedès
Segle XIX - XX

Botija de carro
Jiménez de Jamuz (León)
Segle XX

Orjol de Castelnaudary (França)
Segle XIX

Botija d'aiguardent
Priego (Conca)
Segle XX

Manteguera de Narbaiza
Pais Basc
Segle XX

Càntir de ferrer
Baix Penedès
Segle XIX

Sant Celoni. Càntir
Segle XIX

La Bisbal. Mamet
Segle XVIII

LA RAMBLA. Romualdo Cid

A finals dels anys 70’s vaig comprar al magatzem que l’Emili Sempere tenia al peu de la muntanya de Montjuïc unes peces de La Rambla (Còrdova) les quals em van fascinar per la seva senzillesa i elegància. Eren unes peces vidriades blanques amb motius florals delicats, molt femenins, i que respectaven les formes tradicionals conegudes d’aquest importantíssim centre terrisser andalús.

Quinze anys més tard vaig viatjar a La Rambla amb el motiu de conèixer al terrisser que fabricava aquestes peces que jo tenia en una prestatgeria a casa. No va ser gens fàcil, perquè malgrat haver-hi una gran activitat terrissera (la majoria exempta de bon gust i majoritàriament dedicada a un turisme gens disposat a la terrissa tradicional) no hi havia massa predisposició per donar la informació que jo els demanava.

Finalment, però, vaig localitzar-lo. Era en Romualdo Cid. Una tradició familiar dedicada a la terrissa. Em va explicar tota l’evolució que havia fet el taller que havia heretat del seu oncle. De la roda de peu al motor elèctric, del forn de llenya al de propà però que mai havia volgut perdre l’essència tradicional de la seva zona malgrat haver incorporat algunes peces una mica més artístiques.

Com veieu en les fotografies les dues generacions d’homes treballaven al torn i les generacions femenines pintaven els motius florals i altres decoracions amb una sensibilitat exquisida.

És difícil trobar una terrissa andalusa que transmeti la llum del sud com la d’en Romualdo Cid.

Robert Cabeza

PECES D'EN ROMUALDO CID. LA RAMBLA (Còrdova)

amicsdelaterrissa@gmail.com

LA TERRISSA DE TUÏR (Rosselló)

El llibre “Estudis de Terrissa Catalana” d’en Marià Burguès (1851-1932), publicat el 1925, fou el primer llibre dedicat a la terrissa editat a Catalunya.

Burguès va ser aprenent de terrisser des de molt jove començant al seu lloc de naixement, Sabadell, per anar després a perfeccionar el seu ofici a Mataró.

Per evadir les seves obligacions de quintes es trasllada a França, concretament a Tuïr, on segueix perfeccionat el seu ofici.

Treballa a l’obrador d’en Simon Deprade i de la seva estança a la població del Rosselló diu el següent al seu llibre:

“Començàvem la jornada a les quatre de la matinada i jo i un altre de La Bisbal, que també era pròfug de la quinta, no hi havia dia que no haguessin tocat les cinc quan acudíem al taller amb els ulls embotornats de son, encara. Mai rebérem un retret del patró, republicà que solament pensava en la revanche (feia poc que havia acabat la guerra franco-prussiana)

En l’ofici de terrisser hi han dues maneres de treballar la pasta al forn; a cap de pastor o a la bola. El primer, d’un mateix pastor de fang se’n fan peces fins que s’acaba; amb el segon es posa una bola de fang mesurada per cada peça. A Tuïr era obligat treballar a la bola, car les peces a cap de pastor s’esquerdaven de l’extrem en assecar-se. Les formes de la majoria de peces de Tuïr són elegants i pràctiques a la vegada. Les gerres, estretes de peu i amples de boca permeten veure el contingut, les cassoles amb cua, tupins amb cua, càntirs i poals d’una forma típica i ben decorats, vernís negre i faixes verticals de color palla i roig clar. El vernís en general era groc, carregat d’escalla de ferro”

La terrissa de Tuïr. Il·lustració d'en Marià Burguès al seu llibre "Estudis de Terrissa Catalana" 1925

El patró d’en Marià Burgués, Simon Deprade, era el tercer d’una generació de cinc terrissers de Tuïr que va començar al 1790 amb el seu avi François Deprade i que va finalitzar el 1930 amb el net d’en Simon, Antoine. Una dinastia dedicada a la producció de terrissa, onze membres d’aquesta família es van dedicar en 140 anys a aquest ofici.

Una altra família dedicada a la terrissa a Tuïr va ser la família Ribere, tres generacions que comencen el 1820 i es téconstància que Joseph Ribere va ser l’últim terrisser en actiu a la població, ja que després de la seva mort el 25 d’abril de 1930 es tanca el seu taller.